Lluís Badia

No entenc, encara avui, el perquè les iniciatives de qualsevol tipus que beneficien a la societat són “etiquetades” de bones o dolentes en funció de qui les tira endavant; crec que per damunt dels plantejaments personals, respectables en un model democràtic con el que gaudim, no és viable fer crítica partidista sempre davant d’aquestes situacions, ni tampoc rebutjar d’entrada tot allò que no tingui una direcció, majoritàriament de caire polític, com a premissa d’una gestió comuna que hauria de ser, en tot cas, integradora i en cap cas excloent.

Sóc del convençuts que la credibilitat en la cosa pública passa per un “joc polític” de govern i oposició on el monopoli de la gestió no sigui dels governs de torn si no que suposi una formula on l’oposició, circumstancial en cada moment, també tingui la seva veu real i no solament teòrica, podent oferir alternatives que, en casos, seran millors que les del propi govern que haurà de fer l’esforç necessari per acceptar-les i posar-les en pràctica, si suposa un avanç per la majoria dels ciutadans.

No podem acostumar-nos, si no volem seguir potenciant indirectament l’opció abstencionista, a actuar des del poder amb absolut menyspreu sobre els que no gaudeixen del mateix i es mantenen com l’alternativa, doncs podríem caure en el greu error de pensar que “la raó” només es te quan estem instal·lats a la direcció de la societat.

Ja se que la meva reflexió és fàcil d’assumir des de la situació opositora, i que en tot cas es fa més difícil des del legítim govern, però bo seria que entre tots féssim una pensada al respecte, en el ferm convenciment de portar a la pràctica una teoria que, en tot cas, s’aparcat en moltes ocasions de la nostra curta vida en llibertat, per part de tots els que han tingut responsabilitats.

A ningú se li escapa que la societat cada cop te vocació de ser més oberta, però també és més difícil d’aconseguir la implicació de la gent pels temes que són comuns; sent cada cop més evident, a més, la separació entre el que pensen els militants de les diferents opcions polítiques i els seus votants, a qui representen, posant-se un cop més de manifest la divisió entre “polítics” i “ciutadans”, amb tot el que això suposa per seguir avançant cap els objectius de benestar social que ens hem marcat.

En definitiva, no crec que sigui positiu seguir per una línia, que depenent de qui mani, s’exerceixi el poder de manera aclaparadora, pel governant de torn, sense escoltar el parer de la part de la ciutadania que dona suport a l’opció que no és al poder, es a dir, magnificar per damunt de la lògica una divisió de la pròpia societat, que a ben segur no ens porta en lloc. Optar, encara que sigui legítim, per l’exercici del poder de manera sectària, ens portarà sense dubte, a un model de futur on serà cada cop més complicada la nostra convivència, en la conseqüència inapel·lable d’una societat dividida o, en tot cas, abstencionista fins a cotes insospitades.

L’esforç, que crec imprescindible, per reordenar la forma “de fer” hauria de ser prioritària a curt termini, per “reconquistar” per la cosa pública, als desenganyats i desencisats, que a ben segur, si seguim per la línia emprada, aviat seran majoria.