Lluís Badia

La “pre sentencia” de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha suposat en els darrers deies un allau d’opinions de tot tipus que el que posa de manifest és que, malgrat la greu situació econòmica que afecta a tothom, el tema Estatutari suposa una qüestió vital pel futur de les relacions de Catalunya amb l’Estat.

Certament, són molts anys de discussió i tasca feixuga per trobar “l’encaix” que fes possible una viabilitat acceptable entre els legítims interessos del poble de Catalunya i l’estructura de Espanya, malauradament el que sembla que podria ser una línia positiva, ha quedat desvirtuada en funció d’una “pre decisió judicial” que no ha deixat content a ningú.

La realitat sembla que posa de manifest que totes les parts implicades perden en el seu anhel de haver avançat cap un model, que malgrat les seves limitacions, podria ser acceptable de futur. Així perd el Tribunal Constitucional que només ha estat capaç de dictar “pre resolució” en funció dels equilibris polítics existents en el seu ser, deixant de costat els criteris jurídics i la seva obligació de dictar justícia en funció de totes les variables. També surt “tocat” el govern de l’Estat i especialment el seu cap, amb poc prestigi i credibilitat a l’hora de complimentar els seus compromisos de tot tipus, que ara es veuen agreujats davant un panorama previsible al que no es va fer front quan tocava. Pel que fa al principal partit de l’oposició tampoc les coses li son favorables, doncs la seva contradicció permanent de buscar l’enfrontament amb Catalunya per créixer electoralment a altres Comunitats Autònomes, té un problema quan es a prop de governar i, per tant, serà necessari que faci un esforç d’adequació del seu discurs si vol tenir una mínima credibilitat a curt termini. Finalment resta la societat catalana amb les seves institucions, la seva societat civil, i els seus partits polítics que tenen un panorama complicat per saber fixar el seu posicionament, tenint en compte, a més, la consulta electoral de la tardor, malgrat això i la “derrota “ pre confirmada, la resposta ha d’anar pel camí del seny responsable sense renunciar a res, exigint-nos un exercici de intel•ligència des del mandat donat, en el seu moment, pel poble de Catalunya al ratificar en Referèndum l’aprovat pel Parlament i les Corts Generals.

Pensar, com voldrien alguns, que “només toca” el “derecho al pataleo”, seria no veure la frustració d’una societat que perd majoritàriament el seu legítim anhel d’autogovernar-se, per tant, buscar formules reals per tornar a reconquerir el que ara ens han escamotejat, hauria de ser la feina a fer per tots els que son responsables del país, sense autoexclusions per interessos partidistes estratègics de ningú.

Conseqüència de tot l’anterior és la necessitat imperiosa de tornar la veu a la gent, mitjançant una consulta electoral a on tothom pugui expressar lliurament els seus posicionaments de futur, seguir en la línia de mantenir un “govern sota mínims” només és treballar per altres estratègies alienes a l’interès del país i el seu desig de disposar dels mecanismes imprescindibles pel seu millor desenvolupament.

La manifestació del proper dissabte és un primer pas per fixar la veu de tota la societat, però només és un fet per tornar a fixar uns objectius que no poden ser difuminats per ningú a l’hora del compromís general i majoritari, que va suposar, en el seu moment, l’aprovació estatutària, avui pre retallada.