Lluís Badia

Després de l’anàlisi partidista dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu de passats uns dies, el cert és que una vegada més sembla que totes les opcions polítiques han tingut uns bons resultats, “dins la conjuntura temporal de cadascú”. Malauradament la realitat és ben contaria a aquestes declaracions optimistes dels líders de torn, doncs, el que és evident és que el gran guanyador ha estat l’abstenció, o millor el desencís social per un model que no aconsegueix fer arribar el seu missatge a la majoria de la nostra societat. Sembla inapel•lable que els que no han anat a votar, majoritàriament, són els convençuts del poc pes que té el seu esforç per exercir un dret que ha costat molt de conquerir, però que ja es veu com normal; és evident, a més, que per part de les opcions polítiques tampoc s’aconsegueix engrescar a la ciutadania cap als posicionaments i discursos propis, trobant-nos amb un passotisme que es va “assentant”, elecció darrera elecció. És evident, malgrat tot, que uns han perdut i altres s’han col•locat en una posició a l’alça en el futur, però per damunt de tot, el cert és que no han arribat els missatges d’uns i altres. La poca concreció en les propostes que es porten a discutir en campanya, en un exercici de desqualificació per l’adversari com únic “discurs”, són vies que haurien de descartar-se per properes conteses electorals, doncs quedar-se en el gran titular mediàtic, la declaració original, o les promeses inviables, són camins que donen pocs resultats vista la nova situació; esperen que els partits optar per fer propostes concretes en els temes que preocupen a la gent, oblidant-se dels discursos pels seus militants i oferint “respostes reals” als “problemes reals” de la majoria. Tampoc es pot dir que per part de les opcions majoritàries s’hagin conquerit uns resultats que consolidin el bipartidisme que sembla es volia, doncs les opcions petites també han tingut el seu pes en suports, encara que no en escons, especialment en determinades comunitats a on els resultats han estat variats respecte a les opcions estatals. Crec que és el moment de reflexionar “la basant del passotisme participatiu” si no ens volem veure abocats a una societat absolutament apartada de la seva classe política, com es deia fa uns anys “no pot ser que la gent passi de política, per què la política passi de la gent”, esperem que aquestes reflexions ens portin conclusions en positiu per recuperar la il•lusió de molts ciutadans “aparcats per voluntat pròpia”