Lluís Badia

El desconcert del partit, amb més poder a la història de l’Estat des de la institució de la democràcia, comporta el creuament permanent d’arguments entre el propis socialistes que reflecteixen, davant la societat, una impotència cada cop més evident per fer front als problemes reals que tenim plantejats. Les recents declaracions del Conseller Castells, oposant-se a les mesures “estrella” del govern central al llarg de tot l’estiu, concretada en la pujada d’impostos, és una evidència de la manca de rigor a l’hora d’establir actuacions específiques per buscar les sortides a la greu crisis que ens invadeix. El problema s’agreuja, cada cop més, quan objectivament es veu també la incapacitat de buscar acords mínims entre govern i oposició, amb una estratègia, d’uns i altres, de trobar culpables del desacord per damunt de buscar els punts d’entesa. Davant el panorama exposat, a on les responsabilitats més greus cauen sobre qui posseeix el poder majoritàriament, però també en alguna mesura per l’opció primera de l’oposició, el cert és que són moltes les veus que “clamen” per una necessitat urgent d’endegar iniciatives que serveixin realment per donar respostes eficaces als molts requeriments que des de la societat civil es van publicitant permanentment; i es aquí a on es imprescindible que aquesta pressió sigui cada cop més forta si realment volem sortir-nos. El lideratge que determinades opcions polítiques, com CiU, buscant ser portaveus d’una part de la societat més castigada per la crisis, com es la petita empresa i els autònoms, és una evidència inapel•lable que hauria de tenir el ressò per poder concretar propostes imprescindibles en la necessitat de fixar un model fiscal i laboral per aquests petits emprenedors o, inclusiu, donar-los veu a tots els nivells a l’hora de discutir determinats models de futur, són reivindicacions que haurien de gaudir del suport de totes les opcions polítiques, malauradament la realitat és que el clam d’aquesta important part de la societat, capaç de crear prop del 80% dels llocs de treball, segueix aparcada sense saber el perquè. Crec que és el moment d’implicar en la trobada de solucions a “quasi tots” no deixant fora a ningú, per molt que aquesta via pugui suposar problemes d’entrada, així mateix, obrir el diàleg a totes les besants noves d’organització econòmica futura, tampoc hauria de ser tabú sota cap concepte. Crec que és el moment de parlar clar a la ciutadania, exposant sense “cortines de fum” el que suposarà pel nostre provenir les decisions que ara prenem, sent conscients que res serà gratuït i que en tot cas exigirà esforços importants pel demà. Per altra banda, què poc es parla de contenció pressupostària, eliminació de determinades despeses o inclusiu de revisió a la baixa de inversions inviables, centrant-nos exclusivament en veure com podem mantenir el nivell de despesa en el que estem instal•lats, encara que això suposi pujada d’impostos indiscriminada, per molt que dialècticament es busquin publicitacions ideològiques, fora de l’evidència pràctica. No crec que ens podem permetre per molt més temps, no tocar de peus a terra, doncs els cabdals públics també tenen les seves limitacions i arribarà un moment en que no serà possible seguir estirant més el braç que la màniga, per tant no buscar, al preu que calgui, l’acord ampli, és un risc molt perillós