Lluís Badia

La impresentable situació d’uns serveis públics de mobilitat on els retards en els horaris, la falta de control de l’ocupació per damunt de les permeses o el caos circulatori per la manca d’infraestructures adequades, són una bona mostra de que els serveis que tots paguem, no tenen unes garanties mínimes d’efectivitat i tampoc unes perspectives de millorar a curt termini.

És evident que cada cop s’ha d’apostar més, per part de les administracions, per gaudir d’uns mitjans ferroviaris i viaris, que puguin donar resposta a la necessitat de la gent per suprimir l’ús dels transports particulars, per raons de caire econòmic però també de garantia de servei, i és aquí on es fa imprescindible disposar d’uns serveis públics de transport que puguin competir, a tots els nivells, amb garanties per oferir una alternativa, si realment volem passar de les paraules als fets reals, en un tema del que es parla molt però que s’afronta a càmera lenta.

És cada cop més vital que s’assumeixi aquesta despesa pública, com una prioritat per fer front a l’increment del cost dels carburants, però també com un petit pas més per seguir lluitant contra una contaminació imparable, si no es donen compromisos reals.

No obstant tot l’anterior també és primordial dissenyar un model de servei públic que doni garanties als usuaris en totes les vessants previsibles , i també a les que fan referència a la seva viabilitat econòmica, no sigui que l’aposta suposi costos imparables, obviant la necessitat d’adequar l’oferta a una demanda que exigeix cada cop més unes garanties en el seu ús particular.

En conseqüència, sembla imprescindible, demanar als gestors públics resultats concrets, en un món competitiu on sembla inviable la possibilitat de continuar amb un model que només ens permet competir amb la iniciativa privada a costa dels pressupostos públics; els intents per privatitzar determinades opcions, com la ferroviària pel transport de mercaderies, a ben segur haurà de plantejar a curt termini altres variables en el propi sector.

No són viables uns serveis de transport públic sense condicions competitives objectives, però tampoc podem validar una aposta deficitària sense límits dels mateixos, per tant és prioritari seguir en la línia d’obtenir una oferta que permeti fer compatible els interessos dels ciutadans amb uns costos assumibles, això sí, sabent diferenciar clarament la necessitat de dèficits lògics per damunt d’interessos de gestió, allunyats en un mercat altament competitiu.

És evident que en cap cas em refereixo aquí a la privatització de determinades opcions, però sí a la necessitat d’assumir les lleis del mercat amb totes les seves conseqüències, és clar que sempre existiran “línies” deficitàries que s’han de mantenir en base a la pròpia cohesió territorial, però això no ha de ser l’excusa per fer un disseny que busqui una gestió de primera en un tema cada cop més prioritari.

L’aposta per unes “rodalies” que no es limitin al cinturó de la capital de referència, si no que s’obrin a destinacions fins a 150 km. seran una demanda inajornable en els propers mesos, a les que s’haurà de donar resposta amb garanties si no volem apostar per un model de país supercentralitzat i un territori amb mancances reals de comunicació.

Garantir-nos opcions de mobilitat d’alt nivell pot ser un punt de discussió política però constitueix, per sí mateix, un anhel inqüestionable a l’hora de treballar per una societat més igualitària en un apartat vital per la nostra llibertat personal.