Lluís Badia

Quan la realitat s’imposa als desitjos i il•lusions sense fonament, basades en un optimisme aliè a la lògica, sembla que, per part d’alguns, les coses segueixen funcionant i no cal fer res, doncs tot s’arreglarà per sí mateix. Malauradament l’anàlisi del bonisme, els fets posen de manifest que el pitjor de la crisis econòmica encara no ha arribat, i les perspectives per l’últim trimestre de l’any són més aviat frustrants i amb unes conseqüències imprevisibles quan s’acabin les vacances i es pugui fer balanç dels resultats de la primera industria del país, el turisme. Davant d’aquestes evidències sembla que per la classe política, especialment la que és al front de la majoria de governs, no es sigui capaç d’anunciar mesures urgents per fer front a una evident manca de liquiditat dels comptes públics, que es produirà ben aviat, mirant a un altre costat i pensant que el més important és el dia a dia. Lamentablement la manca de sentit comú s’ha apoderat dels centres de decisió, més predisposats a seguir en la línia d’anuncis sense cap concreció i publicitació, a tota marxa, del “farem” en substitució del “fem” i, sobre tot, amb un passotisme intencionat a l’hora de prendre decisions responsables. Què lluny queda “l’opció de poder” per servir a la majoria, però que realment serveixi per afrontar, amb garanties, els paranys que el futur ens té reservats; què poc coneixem de plantejaments lògics que facin anàlisis objectius del que passa i el que pot passar, amb exemples ben evidents com el nul model estratègic per una nova pujada de l’atur, una crisis sanitària de la famosa grip, o inclusiu, la pujada potencial dels preus dels productes energètics. Segueix sent més fàcil parlar de temes banals implicant-nos tots en un debat estèril sobre qüestions anecdòtiques i superficials, obviant debatre el que realment pot succeir si els fatals anuncis es converteixen en realitat. La responsabilitat compartida, que hauria de ser una mesura urgent per tornar a donar crèdit a uns lideratges, avui de capa caiguda, s’han de fer visibles de manera urgent a la nostra societat; per tant, seguir en la línia de desqualificació en que estem instal•lats, és un model que comporta grans perills per una ciutadania cada cop més farta de la institucionalització de la mentida, de les mitges veritats i dels incompliments permanents dels compromisos d’uns i altres. No es podem permetre seguir en la direcció d’una tasca de “fer públic”, allunyada del propi sentit comú, quan la majoria es veu immersa en un marc de frustració i impotència, doncs aprofundir aquesta línia d’actuació suposarà caure en un descrèdit general que no ens podem permetre. Davant d’unes conseqüències inapel•lables que ens han portat al “fi de l’abundància”, el que toca és liderar el país tocant de peus a terra, fent una aposta per la transparència mitjançant una pedagogia d’explicació oberta, de tot el que succeeix, afrontant els temes amb prudència i humilitat, reconeixent les errors comesos i fixant una línia de desenvolupament futur. Tornar al sentit comú és un requisit obligatori si realment estem disposats a superar la situació amb els mínims costos personals, per tant, a què s’espera per buscar la “pinya” per fer-ho, des de l’oblit, si és necessari, de les diferències a vegades insalvables que s’han produït