Lluís Badia

El funcionament de la gestió pública amb retards permanents en totes les seves actuacions, sembla que s’ha convertit en quelcom més normal i assumit sense cap problema per la gent, que veu “lògic” que el compromisos del govern de torn no es compleixin, que els terminis de les obres públiques superin amb escreix la durada prevista inicialment i inclusiu que els costos es disparin sense control. Hem entrat en un model a on podem exigir el que faci falta a les empreses privades que desenvolupen la seva tasca als diferents sectors complint els terminis fixats, però assumim com lògic els permanents incompliments de la “cosa pública”. La situació per sí mateixa té innumerables contradiccions, i així “no passa res” per què els sectors públics incompleixin els seus compromisos, ara bé en quan els ciutadans deixen de complir qualsevol termini “el pes de la llei” cau sobre nosaltres sense compassió, amb recàrrecs, amenaces velades o denuncies de la pròpia Administració afectada. Que bé queden, per part dels representants institucionals, els grans anuncis de “farem”, que compten amb el suport entusiasta del món mediàtic donat al discurs del polític de torn, al que no interroguen del fons del projecte concret, respecte a la seva viabilitat, tant econòmica com temporal, per fer-ho realitat. Malauradament la realitat posa de manifest que la manca de concreció es torna, a curt termini, contra l’anunciant que sense cap rubor aparca el tema i es prepara pel nou projecte a presentar, a ben segur, també “engrescador”. Si repassem les propostes que surten als mitjans i la seva posterior concreció efectiva tindríem grans sorpreses respecte l’ingent nombre d’incompliments, ara bé, sembla que no passa res, i en tot cas, sempre queda l’alternativa de la credibilitat d’una classe política cada cop “menys seriosa” en el compliment dels seus compromisos. En un moment de crisi de reconeixement als representants institucionals evident, a on la falta de rigor s’ha tornat qüestió assumida per tots, seria bo que poguéssim fer la reflexió sobre si la via emprada ens pot portar a un moment de passotisme majoritari de la societat per la cosa pública, que en tot cas és la nostra, i especificar-se amb un absentisme electoral d’escàndol. Ja sé que és difícil “quadrar” els pressupostos públics, i més en moments complicats com el que vivim, però valdria la pena fer un esforç per reconduir una credibilitat que es troba sota mínims. Per altra banda, l’estratègia de presentar grans projectes inviables en una situació econòmica decadent com aquesta, l’únic que fa és potenciar una frustració a curt termini d’aquells que encara avui poden creure amb la paraula del polític de torn. Així mateix, pensar que és imprescindible “maquillar” la veritat amb discursos fallits, és una via perillosa per molt que puguin tenir resultats a curt termini. Què fàcil seria tornar a parlar clarament dels projectes oferent les respostes possibles, encara que aquestes puguin no agradar.