Quan acabarà?
25 Nov 2009 - Lluís BadiaQuan portem pràcticament dos anys de l’inici de la crisi, la pregunta central de qualsevol anàlisi es centra en conèixer quan s’acabarà la negativa situació que vivim, des de totes les basants possibles, que afecta de manera directa a molts dels avanços produïts en els darrers anys, posteriors a la gran guerra europea.
Disposar de la resposta és certament un anhel de qualsevol, entès o desentès, en matèria econòmica i per tant comporta una basant subjectiva indiscutible, ara bé, el cert és que existeixen dades objectives que s’han d’analitzar per, al menys, poder parlar en positiu d’una època que tots voldríem superar el més aviat possible.
En primer lloc, és indiscutible que el sector financer ha de recuperar-se de la negativitat en el seus balanços per fer possible la tornada de l’accés al crèdit de la petita empresa i els autònoms; ara bé, no es pot obviar que el “nou sistema financer” haurà de ser molt més escrupolós a l’hora de fer les seves apostes comercials, grans o petites, i a més haurà de complir amb uns “reglaments” reforçats a l’hora de poder gaudir d’uns comptes sanejats.
En segon lloc, la creació de llocs de treball es troba molt lligada a la construcció, de manera prioritària, a l’automoció i el turisme; però el fet objectiu és que el tema immobiliari tardarà temps en reconduir-se i el turisme no tornarà a tenir els creixements espectaculars dels darrers anys, però es que el sector de l’automòbil tampoc té les coses fàcils si finalment s’obren les importacions dels vehicles de Xina i s’ha de competir en preus, per tant també aquí hi haurà retallades inapel•lables. Tot això farà necessari una reubicació dels excedents laborals que es produiran, amb la necessitat de saber donar resposta a les persones per damunt dels números, i es aquí on s’haurà de fer un esforç de tot tipus al respecte.
Com tercera qüestió ens trobem en les pròpies finances públiques, ancorades amb uns nombres irreals, a l’hora del compliment de les previsions fetes en cada moment, és a dir, no s’és encara conscient de la necessitat d’aplicar als pressupostos de les institucions les retallades necessàries per fer-los viables en la conjuntura real, fixant prioritats al respecte.
Finalment no es pot oblidar la pròpia situació internacional, a on hi haurà països que “faran els deures” i per tant, sen sortiran més aviat, i altres que prioritzaran els interessos partidistes a l’hora d’endegar les mesures de correcció, tot això comportarà un desequilibri cap a dues qüestions fonamentals, el preu del diner que pujarà i l’increment dels costos dels productes energètics; per tant aquest punt serà molt impactant a mig termini, lògicament, davant les perspectives i realitats exposades, les respostes a “la pregunta” plantejada tindran sortides diferents depenent de cada territori, dintre de la globalitat, i bo seria que s’actués més en funció del que han fet els que s’ensumen que sortiran abans, que no incidir en polítiques que no garanteixen res i constitueixen un “pedaç” temporal sense perspectiva de futur.
És cert que les lectures econòmiques i polítiques del moment poden ser divergents però el que sembla clar és que portar a terme polítiques equivocades ens condueix cap a un model de recessió consolidada, previ a una depressió possible. Les vies de caire econòmic – polític són necessàries però no podem caure en visions a curt termini. La necessitat imperiosa d’atacar l’estructura de la nostra economia, que comportarà la reubicació de gran part dels treballadores, cap a llocs de treball més productius, és un tema que no pot retardar-se si realment es vol gestionar amb eficàcia un futur encara més competitiu, del que es podria sospitar.
