Lluís Badia

En una campanya electoral sembla que és imprescindible que, per part de les opcions polítiques que es presenten, es facin propostes de tot tipus per atreure el vot dels ciutadans, malauradament si després repassem el compliment de tot el proposat es veu que les paraules no s’han convertit en fets en moltes ocasions, qüestió que comporta un descrèdit evident de la classe política i l’increment de suports pels que opten per l’abstenció en futures consultes polítiques.

Certament davant del problema hauríem de ser capaços de que l’incompliment, si es produeix, tingués costos reals pels que “enganyen”, si a més som conscients a l’hora de fer-ho que molts dels seus compromisos seran inviables per la pròpia conjuntura política o per què la disposició econòmica no permetrà fer realitat l’anhel expressat en campanya electoral.

Algú ha parlat, en el seu moment, de que no és possible que els compromisos es deixin de costat, si a més el que existeix és un “contracte” antre els electors i els polítics que haurien de configurar unes garanties tangibles per exigir el seu compliment.

Arribats a la conclusió de que el dit en campanya a més, no és d’obligat compliment, com ja es posa de manifest masses vegades, bo seria que també copséssim la forma d’implementar els compromisos, iniciant així un aprofundiment real sobre les propostes que es fan, especialment donant-se a conèixer com s’aplicaran quan seran realitat i amb quin suport econòmic es pagaran.

La realitat, avui, ens posa de manifest que la inviabilitat de moltes propostes ho és inclusiu per la pròpia dinàmica contradictòria dels propis programes electorals, no té lògica que per un costat es proposi una rebaixa d’impostos i per altra es faci una aposta per incrementar la despesa pública, quan en realitat, ja se sap de l’impossibilitat de “quadrar” la via pressupostària als efectes de possible compliment del que has avalat en campanya electoral.

A ningú se li escapa, a més, que la situació econòmica en que ens movem comporta variables que, en la majoria dels casos, està fora del control directe del govern de torn, però incideixen sobre els pressupostos públics i la gestió dels mateixos. Com és possible, per tant, prometre més despesa, si realment no es fa el càlcul objectiu d’unes recaptacions reals?.

La clara tendència d’uns ingressos de les Administracions Públiques via impostos directes, cada cop més a la baixa, posa de manifest la greu problemàtica dels responsables públics a l’hora de fer front uns compromisos en que no s’havia valorat la viabilitat de liquiditat per fer-los front. Inclusiu no es pot abstreure la realitat, que posa de manifest un creixement econòmic, reconegut, per sota del 3%, qüestió que situa en greu perill uns pressupostos irreals.

Però és que a més de tots els comentaris anteriors, no podem oblidar que la nostre economia està integrada a la de la Unió Europea, amb totes les avantatges i inconvenients que això comporta, per tant tampoc té cap lògica poder pensar que a casa nostre podrem gaudir de avantatges via comptes públiques que no tenen en altres països comunitaris, doncs això el que suposaria és trencar la coherència harmoniosa del que hem construït sota el paraigües del que es coneix com Unió Europea.

En definitiva, no crec que sigui de rebut aquesta devessall de promeses sense cap suport financer real, emmarcades en un moment electoral, sent conscients molts dels que les proposen de la seva inviabilitat. Ja sé que el fàcil és “prometre” i obtenir el poder a qualsevol cost, però crec que seria bo que algú pogués explicar amb tota transparència la situació de les finances públiques i fins a on es pot arribat en les ofertes plantejades; no fer-ho comporta una “extravagància” més de l’allunyament de la política de la gent.