Lluís Badia

Amb la campanya electoral en portes, moltes són les ofertes que se’ns fan cada dia als electors per conquerir suports, però el cert és que per damunt de les propostes, totes elles plaudibles, poca referència es fa a com es portaran a terme, és a dir, la formula concreta de la seva implementació via els pressupostos públics. Certament, els compromisos partidistes de tot tipus, que podem veure als mitjans de comunicació, expliquen ben limitadament la manera en que s’executaran, especialment pel que fa al moment en el que seran realitat pels ciutadans, que per altre part són, els que mitjançant impostos, els faran possibles. La reflexió esmentada ens porta, lògicament, a un punt vital de discussió, que no és altre que la “priorització pressupostària” o el que és més fàcil d’entendre, en que gastarem els “cabals públics”, quines seran les prioritats, i que es retallarà o a que es renunciarà per fer factibles altres opcions. Sembla evident que les comptes de les administracions, que quasi sempre passen desapercebudes, per la gran majoria , en el seu debat, no són exclusivament números que no incideixen sobre la qualitat de vida dels ciutadans, el que està clar és que suposen una acció directa en molts temes, així, que es contemplin determinades decisions d’ordre fiscal, es dissenyin estratègies d’ajuda a determinats sectors de la nostra societat o es fixin increments en partides de caire “més social” o de “militar”, són posicionaments que posen límits a la despesa pública; ens agradi o no reconèixer-ho. En base a l’anterior, seria bo que en campanya electoral s’expliques quines actuacions pressupostàries es portaran a terme els propers anys que afecten a temes com l’endeutament familiar, el creixement dels salaris, el control de la inflació i els preus dels productes bàsics, la lluita contra el frau fiscal, la competitivitat empresarial, etc., però també aquelles altres partides que fan referència a qüestions menys “famoses” però que comporten importants despeses com el que fa a defensa, actuacions de caire internacional, potenciació de la investigació, ajudes a tercers països, etc., que en la majoria d’ocasions són decidides sense el coneixement generalitzat dels ciutadans. A títol d’exemple, tots estem d’acord en determinades decisions que suposen condonacions de deutes amb països del tercer món, però que poc sabem de possibles compensacions al respecte, si es que existeixen, i el que suposa pel pressupost general aquesta decisió, sense oblidar que aquest “deute pendent” serà una menor disposició monetària pública i per tant la renuncia a desenvolupar determinats temes. Certament l’execució pel poder de torn dels cabals públics hauria de fer-se de manera més transparent, i segurament veuríem la importància electoral d’aquest apartat que malauradament queda molt aparcat a l’hora de la reflexió per optar en l’elecció dels que ens han de regir. La valoració de com es fa la despesa i la seva rendibilització social també són qüestions “tabú” que no obstant, el model democràtic, a millorar, hauria de saber incloure en els debats, el més aviat possible, com una formula per renovar il·lusions, avui, malauradament molt deteriorades i apuntades al passotisme de l’abstenció. En definitiva, ja no es tracta exclusivament de gastar dintre dels paràmetres legals, és prioritari que la despesa es faci d’acord a l’interès comú, garantint resultats específics en la inversió que es fa, donant respostes a les mancances socials, que només es poden afrontar amb apostes serioses, i sobre tot sabent competir, quan pertoqui, amb totes les conseqüències, amb garantia absoluta de gestió pels milions de persones “accionistes” del que es coneix com societat democràtica