Lluís Badia

És evident que els problemes econòmics que pateixen milers de famílies arreu del país, no han arribat a algunes Institucions que encara veuen els recursos públics com una qüestió il•limitada a la que no s’han d’aplicar els mínims ajustos, quan la seva existència comença a ser, quan menys, complicada. Exemples pràctics en que la desbocada capacitat de despesa d’alguns dels nostres representants, que encara no s’han adonat de la crisis financera que ens envolta, resultant insultants per una societat amb greus problemes de subsistència per fer front a les seves despeses personals i familiars. La situació injustificable de la ciutat de Tarragona, a on l’Administració Municipal es permet dilapidar, milions de les antigues pessetes, en un acte “elitista” fora del que hauria de ser un concepte cultural, que arribés a la gran majoria de ciutadans, especialment els que fan una aposta per la cultura popular, és una mostra més d’un tipus de política basada en les fotos, les declaracions mediàtiques, i la despesa incontrolada. No pot ser de rebut que la gestió no es fonamenti en l’eficàcia i el possibilisme, i segueixi instal•lada en una política d’aparador per uns quants, però que paguen tots; què poc edificant és pujar els impostos indiscriminadament i per altre costat gastar sense un mínim de consciència, del que suposa els “cales públics” emprats. L’evidència objectiva de que les finances municipals de determinats pobles de les nostres comarques, es troben en una situació de prefallida, sembla que no es té en compte a l’hora de començar a dissenyar una formula de despesa d’acord amb el moment que ens toca viure, i així seguim ajornant el problema amb “maquillatges” que tots sabem que l’únic que suposen és allargar una agonia, ja avui molt generalitzada per les comptes públiques més properes. Sembla, en base a tot l’anterior, urgent assumir la realitat, encara que no agradi, buscant les formules adients que aplicaria qualsevol economia familiar, “no estirar més el braç que la màniga”, i fent les retallades necessàries que calguin per sobreviure a una situació complicada, que durarà bastants mesos, malgrat les declaracions interessades d’alguns, revocades per la lògica d’uns fets inapel•lables. No és el meu interès traslladar males noticies, però la realitat és la que és i, ja avui, es veu com un fet inexorable que l’atur seguirà a l’alça, i que la caiguda d’ingressos de les institucions també aniran avall, per tant semblaria vital i prioritari començar a discutir uns pressupostos de futur en el que les partides de despesa es puguin reduir de manera dràstica. Pensar que les institucions seran sempre solvents, en base a la seva qualitat pública, és un error en que no es pot caure, i si no som capaços de buscar les vies de fre del dèficit públic que ens inunda, ens podem trobar, més aviat del que sembla, en que molts serveis bàsics irrenunciables es poden deixar de prestar per falta de dotació econòmica. L’exemple de Grècia, obligada a prendre decisions econòmiques “desagradables” és un camí al que esperem no ens vegem abocats. Per tant, bo seria explicitar clarament les prioritats de despesa, fent-ho des de la transparència dels fets i no des de la foscor en que es volen justificar determinats “caches” d’ admirats artistes, però que no ens podem permetre, ara i avui.