Lluís Badia

En la nostra societat on sembla que s’ha canviat l’ordre de les coses, és quelcom normal que exigim sempre, sense preguntar-nos, en cap cas, de les obligacions prèvies per poder fer valer els nostres drets; així, és normal que demanem al poder públic de torn, sense meditar, que en tot cas, el nostre suposat crèdit front els nostres governs, neix de la nostra pròpia aportació via impostos.

Estem instal·lats en un model de societat que actua de manera hipòcrita, accepta el que rep però no vol saber res de com això és possible, ni tampoc de que és probable que arribi un moment en que el “poder establert” no pugui fer front al nostre requeriment per la pròpia inviabilitat del que es compromet.

Tots estem d’acord en la immigració, però en veu baixa alguns es queixen de moltes de les seves conseqüències a l’hora de gaudir dels serveis públics; unànimement estem per ajudar als més pobres, però sempre que això no ens suposi un cost directe; exigim una escola pública amb garanties, però no som conscients de la pèrdua del reconeixement social dels mestres als que desautoritzem en ocasions davant els nostres fills; estem, en tot cas, abocats a aquell principi de “viure sense obligacions i gaudir sense limitacions” amb el que això suposa.

Davant d’aquest “relativisme” on tot és possible, i la ètica en sí mateixa és aparcada, ens trobem que hem de fer front a una realitat de present, que no coincideix amb la majoria dels líders polítics, on els problemes de tot tipus se’ns presenten d’una manera crua, doncs el cicle econòmic positiu arriba al seu final i les conseqüències de futur ens incidiran directament sobre el nostre bé més preuat, “l’estat de benestar”.

És inqüestionable que vivim en una societat de drets consolidats, ningú pensa que li pot afectar directament la crisis econòmica, que ens comportarà costos superiors en els nostres pagaments crediticis, la fragilitat en el treball, la pujada de preus en bens bàsics, la inseguretat conseqüència de tot l’anterior, etc., però malauradament molts són els que ja “sofreixen” els problemes anunciats i que per molt que es publiciti el contrari, veuen que la seva situació ha entrat en crisis.

Davant del panorama esmentat, de poc serveixen les paraules, els discursos, o les retòriques més o menys brillants, és fa necessari conscienciar-nos de que solament assumint la evidència serem capaços de sortir amb garanties d’èxit. Hem de acceptar que les nostres obligacions són, al menys, tant importants com els nostres drets, i per tant bo serà que cadascú assumeixi la seva part si no volem formar part d’un “món” virtual on uns pocs gaudeixin del benestar i una amplia majoria solament “ho gaudeix per la tele”, doncs es veu aparcada de l’accés real als suposats drets, cada cop més restrictius en el seu goig.