Lluís Badia

Totes les referències i indicadors econòmics posen de manifest que la realitat de l’economia pot arribar a ser molt pitjor de la prevista o previsible, per tant, davant d’aquest panorama només caben dos opcions, la d’afrontar la qüestió amb responsabilitat, estant disposats a fer el que toca, o seguir per la línia de “l’optimisme polític “ i pensar que les coses ja s’aniran arreglant per sí mateixes.

Del debat d’investidura del nou president del govern, sembla que el tema que ens ocupa no és una qüestió fonamental i en conseqüència, poques van ser les alternatives que es van oferir al mateix per part dels diferents líders polítics; però malauradament sembla imprescindible que de manera prioritària s’estableixin actuacions de tot tipus per fer front al model en que ens veiem, ja avui, instal·lats.

Ningú pot obviar les ”prediccions” però tampoc” tapar-nos els ulls” davant de qüestions evidents, com la parada en sec del sector immobiliari, la congelació del consum familiar, la pujada espectacular de la morositat bancària,la frenada en la creació de llocs de treball, etc, no obstant és evident que la nostra classe dirigent política, amb responsabilitats a l’Estat, però també a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments, encara no és conscient del “aterratge brusc”.

Crec que és el moment que les administracions siguin conscients de que no seguiran tenint uns recursos, ”pressupostats”, però que en cap cas seran reals per la baixada de recaptació, qüestió que ja ningú discuteix. Estem, per tant, en una situació que s’ha d’abordar des del pragmatisme, sabent explicar als ciutadans que molts dels compromisos assolits no seran viables per falta de liquiditat.
Suposo que en les properes setmanes el tema que al·ludeixo, serà motiu de discussió i anàlisis, però seria aconsellable que aquest debat fos explicat sense “cortines de fum” i fóssim conscients del que suposa i quines mesures s’haurien de prendre; a l’empresa privada una baixada d’ingressos suposa clarament una reducció de despeses, per tant, no podem seguir davant una evidència que ens pot superar, per molt que parlem de diners públics.

Malauradament per una part dels politics, es pot creure que els pressupostos públics son il·limitats, així ens podem trobar amb contractacions de personal, fonamentades en el servilisme partidista, despeses injustificades, o inversions fora de lloc, no obstant la situació que tenim els obligarà a endegar alternatives fonamentades en una gestió en positiu i possible; crec que és el moment d’oferir alternatives viables i no tenir la temptació de anar per línies ”d’escanyament fiscal” que en tot cas el que farien és precipitar una crisis descontrolada.

Els plans d’adequació pressupostaria que s’hauran d’afrontar son la única sortida per tractar la situació des del realisme, sense utopies o demagògies barates que ja no tenen cap credibilitat, i que en tot cas només es queden en pura justificació d’una incapacitat de gestió evident.

Per cert, la temàtica de la fallida de les institucions publiques municipals ja ha estat una realitat en moltes entitats locals, els darrers mesos als Estats Units, per tant no pensem que aquest és un tema baladí, la política pressupostaria no funciona pels discursos sinó per la capacitat del seus responsables i la disponibilitat efectiva.