Lluís Badia

Sembla que part del govern de l’Estat es consolida una manera de gestió pública a on el dir a tothom el que vol sentir, és l’objectiu que es planteja permanentment, així, la discussió sobre el finançament autonòmic a on tothom surt content de la trobada amb el President Zapatero a l’hora de fer balanç dels compromisos de futur “parlats” és un exemple concret d’això, no obstant no és únicament aquesta evidència, doncs, ja anteriorment, en altres temes, la línia de discurs polític ha anat per la mateixa línia argumental. El pregonar en la campanya electoral, de només fa uns mesos, que la crisis no existia, és també una mostra de com es dissenya un model d’estratègia política fonamentada en obtenir suports a curt termini, per damunt d’altres reflexions més realistes, amb tot el que es suposa que pot passar als propers mesos. Aprofundint encara més, també s’evidència aquesta manera de fer en els compromisos del propi President del govern, a l’hora de comprometre’s en el futur, al seu moment, sobre el model estatutari català; per no oblidar altres “compromisos verbals” com l’arribada del treball per tothom, quan les perspectives ja indicaven el greu problema que avui tenim, amb quotes d’atur ja superiors al 15%, per cert, el doble de la mitja del països europeus. Certament, malgrat la crua realitat, les contradiccions permanents entre el que es diu i posteriorment es fa, sembla que aquest discurs dona rèdits electorals al qui el planteja, doncs les enquestes electorals segueixen ratificant importants suports al socialisme governant, per més que el descrèdit comenci a fer forat. Conseqüència de tot l’anterior és que seguim, malgrat les dolentes perspectives, en una situació de “calma” i d’acceptació tàcita per part de la ciutadania d’un marc soci-econòmic que malauradament por tenir conseqüències letals en un futur ben proper, si bé amb discursos optimistes pels màxims responsables governamentals. Què passarà quan es plantegi la realitat que ens superarà, i s’hagi de passar de les paraules als fets, de l’optimisme a la transparència dels números, i sobre tot, dels desitjos subjectius a un marc objectiu a on s’han d’aplicar polítiques que a vegades no seran “amables”. El cert és que el moment de “l’aterratge” es produirà a ben curt termini, sent molt difícil re-explicar el que passa, quan al llarg de molts mesos s’ha amagat la veritable situació que avui tenim plantejada. Per altra banda, sembla imprescindible la presa de mesures concretes sobre determinats assumptes que no es poden allargar per més temps, com pot ser l’arribada del crèdit a la petita i mitjana empresa, l’implementació de mesures fiscals que permetin el manteniment i creació de llocs de treball, la reducció dràstica de la despesa pública supèrflua, el disseny, en definitiva, d’un marc de joc d’acord amb una realitat que per molt que no ens agradi haurem d’acceptar per començar a actuar en conseqüència. En definitiva dir tot el que passa i el que es fa amb la màxima transparència, buscant el màxim suport, en el ferm convenciment que la sortida en positiu només serà viable amb la implicació majoritària.