Lluís Badia

Les darreres iniciatives governamentals sobre temes molt respectables però que indubtablement no suposen la prioritat del moment per la gran majoria de ciutadans, suposa un clar intent per treure importància al realment vital, la trobada de sortides possibles a la crisis econòmica.

Les maniobres de dispersió són en política un argument molt amanit quan es vol desviar l’atenció de la gent, de la mateixa manera que en altres moments de la nostra història s’oferien partits de futbol o bones pel·lícules, per tant seria bo que ens centréssim tots en el que ocupa i preocupa, que són els problemes per pagar l’hipoteca, reduir el nombre de parats o buscar formules per què l’economia segueixi creixent i es consolidi la millor política social, la de creació de llocs de treball, imprescindible per qualsevol tipus de gestió pública.

Seria bo que es fes balanç permanent de què s’ha fet i els compromisos assolits, per seguir dissenyant estratègies que ens permetin superar la situació en que ens trobem.

Realment deu ser molt important, el tema de l’avortament, imprescindible el debat pel que fa al testament vital, e inclusiu “la modificació dels vestits de les dones militars”, però també és necessari conèixer com es faran el pressupostos públics, davant d’un caiguda d’ingressos, veure quines prioritats es mantindran, i com es pagaran els deutes de molts Ajuntaments, que tenen una greu situació de prefallida.

Sembla evident, en base a tot l’anterior, que no podem seguir amb una manera de fer política basada en discussions, paraules, contradiccions permanents entre membres del govern, i això sí, la permanent desqualificació cap a l’adversari, en un únic interès de poder mantenir uns suports electorals.

Malauradament, per damunt de l’anàlisi posat de manifest, algú pot creure que aquesta estratègia és positiva pels seus interessos, o el que és més greu, pot tenir la temptació d’introduir a la societat un missatge de “som dolents i mentiders, però l’alternativa més” com única sortida per mantenir-se en el poder, d’aquí també la meva crítica a una manera d’entendre la política sota un concepte, que segurament té poc a veure, amb l’anhel d’una societat democràtica del segle XXI.

Esperem, en qualsevol cas, que la transparència informativa, a vegades també segrestada pels interessos econòmics de torn, sigui una realitat i posi a cadascú en el seu lloc, en el ferm convenciment, que el tema que avui ens angoixa, només serà superable des de l’entesa comuna, en una visió de sumar, qüestió que per alguns sembla que encara no és prioritària.