Lluís Badia

La dinàmica política ens porta, en masses ocasions, a primar els grans anuncis de planificació, deixant de costat la realitat posterior sobre si aquestes bones noves es converteixen en actuacions concretes, és a dir, si a mes d’una bona proposta també es fa una estimable execució. Malauradament, l’anàlisi objectiu posa en evidència que la capacitat de concreció és deficitària i que darrera els anuncis mediàtics inicials, en moltes ocasions, tot queda en “fum”, passats només uns mesos. És bo planificar al “laboratori”, però el que realment és complicat i difícil és posar en marxa una gestió que ha de saber treballar en els moments concrets en que es desenvolupa, amb les persones que, directe o indirectament, es vinculen, amb els fets incontrolats que s’aniran produint, etc., en definitiva saber “el què” , però sobre tot “el com i el quan”. Cada dia se’ns “inunda” amb noticies del “farem”, projectes gratificants i inclusiu amb hipotètiques promeses que són irreals per la inviabilitat econòmica per portar-ho a terme, buscant il·lusionar a la ciutadania, sense ser conscients, que el que es proposa, en moltes ocasions, no pot portar-se a terme des de la lògica real de les conjuntures en que es viu. La via fàcil de trobar suports electorals amb grans anuncis per part de les opcions polítiques de tot signe, es repeteix, sobre tot, abans de les consultes democràtiques, però malauradament, gran part del compromès queda en res quan s’aconsegueixen els objectius de conquerir els suports via vots. Què repetitiu és el balanç negatiu del que es diu en “campanya” i el que posteriorment es converteix en tangible. En qualsevol cas, crec imprescindible, planificar bé, amb l’anàlisi dels temes en profunditat i amb una especial aposta de transparència quan es parla d’obres públiques, valorant el cost – benefici i les possibilitats pressupostàries per portar-ho a terme; ara bé, els projectes no es poden quedar exclusivament amb declaracions d’intencions si no que s’ha d’arbitrar la formula per què això comporti l’exigència de responsabilitats pels responsables, quan no es porti a terme pels propis errors de càlcul en el moment del seu anunci. La incapacitat per executar que es posa de manifest repetidament, pot fer inviable determinats anuncis, o el que és més greu, disparar els seus costos fins a límits incalculables, per tant, quan això és competència de les Administracions Públiques, seria vital regular també aquestes mancances del sistema que posa en evidència la pròpia gestió de la cosa comuna. La situació pressupostària crítica que tenim, que incideix sobre les comptes públiques de manera directa, hauria d’autoexigir-se una gestió econòmica d’acord amb el moment i per tant, els anuncis de “ balafiament ” que s’anuncien, segurament en molts casos teledirigits, no són un exemple a generalitzar. És imprescindible dissenyar el futur, però també posar-hi dades de costos i terminis per fer-ho realitat, quedar-nos exclusivament en les bones noves sense fixar les variables que es donaran, és un camí per aquells que poden pensar que la política d’aparador és viable indefinidament, amagant una incompetència manifesta, cada cop més evident quan s’està en el govern.