Planificació
02 Feb 2010 - Lluís BadiaL’anunci del govern allargant el termini de la data de jubilació, és una mostra més d’un executiu ple de dubtes a l’hora de fer front, amb realisme, el que suposa una crisi econòmica imparable, si no es prenen mesures d’acord amb el que està passant i no en el desig ideològic de quota electoral permanent.
Certament la darrera decisió de l’equip Zapatero és una evidència de la incapacitat manifesta per prendre mesures acurades, passant-se del “no hi ha crisi” a “correm-hi tots, això s’enfonsa”, amb tot el que això comporta per una ciutadania que ha de suportar un càstig, en forma d’atur galopant, des de ja fa masses mesos.
L’aparcament del diàleg social, tantes vegades anunciat com referència a l’hora d’actuar, és un mal presagi sobre altres decisions “perilloses”, quan el que hauria de ser prioritari és una retallada de la despesa pública, imprescindible a curt termini, per sortir-nos. Sembla que el President espanyol segueix instal•lat en els discursos vuits i les grans paraules, aliè al moment que vivim; estic convençut que ara el que toca és la presa de postura en molts temes, encara que això comporti un retall de les expectatives electorals, que en tot cas, si s’expliquen les coses, no comportarà pèrdua de suports.
No es pot continuar per una via d’improvisació permanent, sense ser conscients de totes les repercussions que això comporta, és el moment de concretar les coses sabent-ho fer de manera transparent, col•locant-nos en la situació que avui tenim objectivament, amb greus perills econòmics molt amplis que poden posar en dubte el propi estat de benestar que tant ha costat consolidar.
Els desitjos s’han d’aparcar per donar pas a la crua evidència dels problemes, amb uns sectors econòmics molt tocats, especialment pel que fa a una part important del món financer; un manteniment artificial del sector de l’automoció, cada cop més inviable i al que s’hauran de donar alternatives, però des del pragmatisme; un model energètic caducat a on tothom vol treure’s el “problema” de damunt, obviant el cost milionari, que no sé si podem mantenir per molt temps; i inclusiu una asimètrica situació laboral a on uns es poden jubilar al 50 i altres no ho podran fer fins als 67; en definitiva s’ha de passar de la imprudència decisòria a un autèntic full de ruta que analitzi les diferents decisions inajornables, buscant el màxim consens, però sense que això comporti una nova paralització, insostenible, cas de que no es pugui donar.
