Lluís Badia

Malgrat la greu situació de conflicte social que ha comportat la indiscriminada aplicació de mesures del govern socialista, aprovada fa uns dies, no es percep cap veu a l’hora de començar a dissenyar una estratègia de futur, que permeti que aquells que son els generadors de prop del 80% de llocs de treball, autònoms i petita empresa, tinguin unes expectatives de futur per tornar a la senda de l’optimisme i l’esperança.

A què s’espera per donar suport als únics, que des de la seva responsabilitat, són i seran capaços de tornar a “atacar” les llistes d’aturats, que avui llastren d’una manera descontrolada l’economia del país, i posen en dubte la nostra viabilitat per demà.

Quan es donaran les expectatives necessàries per que la confiança torni, i la greu “tempesta” , d’una inseguretat jurídica manifesta a l’hora de legislar, una estratègia recaptatòria per part de la majoria d’administracions, a qualsevol preu, o inclusiu una incapacitat de fer una reforma laboral adequada, per no dir una nul•la responsabilitat pels que han de donar exemple a l’hora de reduir la despesa pública supèrflua, etc., es faci realitat.

Que algú pugui pensar que la nostra recuperació econòmica es pot fer sense el suport dels petits empresaris, i només mitjançant estratègies econòmiques, és que no s’és conscient del que ha estat la nostra historia els darrers anys, fonamentada en base a aquells petits empresaris que, jugant-se el seu propi patrimoni, sense cap seguretat, han estat capaços de crear riquesa, orfes d’ajudes, i, en tot cas, “vigilats” per unes polítiques fiscals i laborals, a on igual era una multinacional que el més petit dels nostres emprenedors.

Ja és el moment de trobar alternatives efectives per què el crèdit arribi a les iniciatives empresarials més petites, que les polítiques tributàries i de caire social, s’adeqüin a la mida d’aquestes opcions, i sobre tot, que des dels centres de poder, a tots els nivells, polítics, socials i econòmics, es situïn els interessos d’aquest sector majoritari com una prioritat absoluta a tots els nivells.

No ens podem conformar amb els discursos estratègics de les grans decisions econòmiques, hem de baixar a la realitat de les necessitats dels que veuríem com una possible continuïtat i supervivència , dels seus projectes, unes administracions que sabessin entendre els seus problemes, més personals que empresarials, a l’hora d’aplicar uns reglaments, segurament absolutament legals, però fora de la pròpia realitat d’uns moments molts durs per aquestes apostes empresarials referides, que han de conviure amb una “negativitat” que no pot consolidar-se de cap manera.