País insostenible
01 Des 2009 - Lluís BadiaMentre uns es dediquen a gastar diners pel “autobombo”, altres a parlar de les “bones “ perspectives de futur pel país, els de més enllà a discutir sobre la candidatura a President de la Generalitat, el cert és que la realitat del dia a dia ens passa per damunt; sent cada cop més els que no tenen feina, ni la tindran per molt temps, donant-se que les empreses petites i autònoms que pleguen son milers cada setmana, i que els responsables al govern del país segueixen pensant que ho fan bé i que tot s’arreglarà.
Malauradament l’ingent quantitat de bones noves, “polítiques”, no es lliguen amb una realitat, que posarà de manifest una situació “insostenible” ben aviat, doncs sembla evident que l’execució de despesa sense límits deixarà exhaurides les comptes públiques, amb el que això representarà per les Administracions.
Sembla que no es vulgui veure la realitat, que posa de manifest que els ingressos institucionals cauen sense remei, que l’afany recaptatori sense control ja li queda poc per arribar al seu límit, i el que és realment greu, que arribarà el moment en que no es podrà pagar ni la pròpia supervivència institucional.
Aquest tema, al que ha em vaig referir fa una mesos, no és lluny, ja que el tenim aquí, doncs Ajuntaments andalusos ja es troben en fallida tècnica, no poden fer front a les seves mínimes obligacions; malauradament què poc es publicita el problema, en el que segurament també es troben centenars d’Administracions Municipals d’arreu de l’Estat.
Què passarà quan els compromisos assumits no es puguin liquidar, quan els “ERES PÚBLICS” s’hagin de portar a terme per què és impossible fer el pagament de la nòmina, o quan determinades despeses compromeses no tinguin qui les vulguin tirar endavant per falta de garanties a l’hora de cobrar?, …… crec que el tema mereixeria una reflexió seriosa per part de tots si realment ens en volem sortir.
A què esperem per discutir uns pressupostos públics per l’any vinent que siguin de contenció de la despesa, que busquin prioritzar les necessitats reals, que cuidin d’aquells que ho passaran pitjor, que ajudi de manera efectiva els que creen o mantenen llocs de treball, i que en definitiva responguin al que demana la nostra ciutadania cada cop més preocupada per la seva supervivència econòmica en un model en crisi, i per la seva possible inviabilitat financera.
La tossuda evidència ens porta cada cop més cap una situació que requereix un canvi de política a l’hora de gestionar, que ha d’implicar més a la gent a l’hora de discutir en què gasten els diners públics, i sobre tot que ha de ser conscient que res tornarà a ser com els darrers anys; segurament algú pot tenir la temptació de pensar que les vies de sortida poden venir per imposicions des del poder, però sóc dels convençuts que el que s’ha de fer és donar més veu a la gent, buscant els mecanismes que facin falta per fer-ho, la implicació de la ciutadania cap a la cosa pública, només serà efectiva si realment es garanteix l’efectivitat real de la seva opinió, per tant, el “model de consultes permanents”, entès com una alternativa podria ser una via en aquest nou marc, a part de modificacions de la llei electoral que també ha de sumar en aquest objectiu de tornar a implicar a la ciutadania.
Per acabar, hem de tornar a la sostenibilitat de “no estirar més el braç que la màniga” des de tots els punts, sabent donar compte del que es vol fer, qualificant els costos i corresponsabilitzar-nos de que només així conquerirem el futur que desitgem.
