Lluís Badia

Sembla irreal el debat que es vol portar a la nostra societat, especialment en el moment preelectoral que ens trobem, sobre la necessitat d’incrementar els impostos als que més tenen, obviant clarament que “l’estrella” de qualsevol discussió hauria de ser, què fer per tornar al camí de la creació de llocs de treball, i l’activació de les empreses, com base fonamental, per què les Administracions tornin a tenir ingressos avui inexistents.

Per damunt de la hipocresia que suposa parlar de “rics i pobres” quan resulta que son milions els que ho estan passant molt malament, buscant la dialèctica d’enfrontament social gratuït, moltes son les raons que posen en entredit la reinstauració del nou impost del patrimoni, esbombat en les darreres setmanes.

Així, a efectes comparatius, l’impost és inexistent a Europa, menys França, Noruega i Suïssa, però més de caràcter testimonial que real; amb un tipus de gravamen molt minsos. Per altra banda, la seva eficàcia recaptatòria també és dubtosa, doncs per una banda la seva eficàcia no es produirà fins a meitats del 2012 i existeix un autèntic “caos” competencial a l’hora de la seva implementació, per no esmentar els costos de la seva posada en funcionament.

Pel que fa als seus beneficis indirectes de conèixer la informació patrimonial, aquesta és una qüestió clarament superada pels mitjans jurídics vigents, sense oblidar a més que la seva eliminació ja va valorar aquest punt, ara tornat a discutir.

També s’ha de tenir en compte que la seva reactivació comportarà problemes sobrevinguts, sobre tot a l’hora del que hauria de ser un objectiu de qualsevol govern, la inversió a Espanya de capitals estrangers o el propi retorn de capitals del país, avui fora.

En definitiva, ens trobem amb una aposta política basada exclusivament en l’interès d’un determinat candidat per donar suport a un “discurs” en hores baixes, primant la demagògia sense cap mirament.

És evident que els país i Europa necessiten d’una reforma tributària, amb objectius de progressivitat i eficàcia recaptatòria , però això només serà producte d’una tasca conjunta de tots els implicats per trobar un model vàlid i de caràcter general; l’altra via, el suposat lideratge d’aquells que “ara posen i ara treuen” depenent de la situació conjuntural, és una via que ens porta a la inconcreció i la inseguretat jurídica, que son efectes que fulminen la nostra pròpia credibilitat,; qüestió amb costos molt més alts que els suposats ingressos rebuts, per l’impost polític esmentat.

Ara que s’apropen els dies de campanya electoral, és fàcil fer una ullada a la premsa i comprovar les manipulacions interessades d’uns i altres a l’hora de primar els interessos partidistes particulars per damunt del que hauria de ser fonamental, el debat de les qüestions que incidiran en el futur de la majoria de ciutadans, per què donin la seva resposta indirecte en el moment de la votació.

Suposo que darrera d’aquesta estratègia de no debatre sobre el que realment condicionarà la vida de la majoria d’electors als propers anys, s’amaga no tenir que assumir compromisos que desprès no es podran portar a terme, o el que seria més greu, “desviar l’atenció” per no definir determinades polítiques, diguem “menys amables”.

Segurament el tema esmentat, a més, tindrà el suport unànime de la majoria de partits, que pel que fa als majoritaris, segurament tindran un pacte no escrit al respecte; per tant, consolidar aquesta línia d’actuació, si no es rectifica, és una mostra més de la justificació de l’allunyament de la classe política respecte als seus votants.

Què fàcil hauria de ser tractar els efectes de l’economia real amb totes les seves conseqüències; aquella que suposa que cada dia es produeixin prop de 300 desnonaments; la que no explica amb claredat que cada cop que l’estat va a buscar diners, els interessos son més cars, i el que això suposa; la incapacitat per fixar de manera consensuada “retallades” imprescindibles, començant pels sous dels polítics; la formula d’equilibrar els pressupostos públics demanant responsabilitats penals, si s’escau, als que han comès autèntics disbarats de malbaratament; inclusiu parlant clar de la inevitable pujada d’impostos com l’IVA a ben curt termini; o aplicant una cultura didàctica que sàpiga posar de manifest, de manera senzilla, en que es gasten els diners públics. Segurament tots son punts de discussió poc agraïts i quelcom pot pensar que poden “restar vots” al qui els plantegi obertament, però no estaria de més que es fes l’esforç, almenys, per buscar la retrobada amb un reconeixement social per la classe dirigent avui sota mínims.

Evidentment, podem seguir per la línia de buscar “discussions superficials” i parlar de que les coses “s’aniran arreglant” a curt termini, quan tots sabem que això no serà tant fàcil, evitant aprofundir en les condicionants pràctics reals, ara bé, això té un preu ben alt, amb repercussions de tot tipus que crec no ens podem permetre. Esperem que el seny s’imposi i que es pugui reconduir el debat electoral cap el que interessa com base per tornar a creure en una “política”, imprescindible, com a tal, si no ens volem posar en mans d’aquells que veuen “la caiguda pel precipici” com l’inici de la seva victòria, a on la llibertat tornarà a ser condicionada per una incapacitat manifesta dels que fonamenten la seva crítica amb els problemes del propi sistema, però sense cap resposta alternativa al respecte.

En el moment en que els ingressos de les administracions públiques son més minsos, és quan queden més clars els autèntics “disbarats” comesos a l’hora de fer les seves apostes inversores per part de moltes institucions, on ha primat més l’aposta electoral puntual que realment gestionar amb eficàcia els diners de tots.

La denúncia que feia el President de la Generalitat a l’hora de recriminar la manca de determinades inversions al Port de Barcelona, a canvi d’haver portat a terme despeses multimilionàries sense cap rendibilitat objectiva, és un fet que té un valor emblemàtic quan la majoria d’entitats públiques es veuen abocades a fer autèntics “equilibris” pressupostaris per poder mantenir els compromisos assolits al llarg dels anys de bonança econòmica.

La referència a fets indiscutibles, com la falta de viabilitat d’apostes dineràries aclaparadores com l’arribada de l’AVE a municipis sense necessitats ni requeriments reals, el malbaratament amb la construcció d’Aeroports deficitaris des de la seva inauguració, o la multiplicitat d’opcions viàries avui buides de circulació, son la mostra inicial d’un iceberg que amaga una autèntica gestió pública fora del que seria la lògica, i fonamentada exclusivament en “la despesa per la despesa” sense analitzar la rendibilitat, la viabilitat i l’eficàcia de la mateixa, com eix fonamental de la serva implementació.

En el moment actual a on les necessitats financeres es constitueixen com un punt vital per la supervivència del nostre model de convivència, que poc ens recordem d’aquesta tasca política instal•lada en el sectarisme partidista que han protagonitzat de manera estel•lar les dues opcions polítiques majoritàries, que a més, ara i de manera unilateral volen imposar, a costa de trencar el propi consens institucional de la transició, una voluntat que només serà possible amb el suport de tots, per molt que imposin el seu “rodet parlamentari”.

El crit unànime del territori, repetit al llarg dels darrers deu anys, a l’hora d’exigir la infraestructura que constitueix l’eix mediterrani, és un tema objectiu que demostra la impotència de la racionalitat enfront d’un “discurs” a on primava el partidisme per damunt de qualsevol altre qüestió.

És per tot el precedent que veient l’autèntic disbarat portat a terme al llarg de molts anys, no ens podem deixar atropellar pels que seguint en una declaració fora de lloc no saben reconèixer una manera de “treballar” la cosa pública fora de la pròpia incoherència que han portat a terme.

A ben segur que la propera “lluita electoral” parlarà poc de les necessitats que exigeix el territori per ser realment viable en un futur, ni s’exigiran responsabilitats a les opcions polítiques que han fet de la “ruïna inversora” la seva bandera, però el que és evident és que és el moment de marcar prioritats a l’hora de “gastar” quan es parla de necessitats logístiques, fent-ho des de la coherència i no com fins ara, des del posicionament ideològic centralista que ens porta cap a la desfeta imparable.

Amb la situació crítica de les tresoreries de les administracions públiques, es produeix un debat dialèctic realment complicat i difícil d’entendre, sí, objectivament, no analitzem les raons que ens han portat a la situació actual.

És sorprenent que per part de les opcions polítiques, avui a l’oposició, es critiqui, sense cap reflexió, la tasca de contenció econòmica a la que es veuen abocats la majoria d’Ajuntaments,Generalitat de Catalunya i altres Comunitats Autònomes; obviant de manera escandalosa que, en tot cas, els màxims responsables de la “fallida” son els que fins ara han tingut el poder, que en una acció de “desgovern” i de “despesa incontrolada”, han portat a la situació gravíssima que avui s’ha de reconduir.

Tampoc és lògic el discurs de la “nova oposició” cap a determinades retallades, si bé tampoc es dona cap alternativa al respecte; de manera concreta es critica els reajustaments en temes sanitaris, en qüestions educatives o inclusiu en contenció de personal de les Administracions públiques, i és cert que aquesta adequació de costos no és desitjada per cap opció política, i no té el suport majoritari de la societat, però el que no és oposable és que els “diners” són els que són i per “quadrar pressupostos” és imprescindible reduir la despesa doncs ja no es té més crèdit per finançar els desfàs d’ingrés – despesa.

Seria bo conèixer quan es critiquen determinades opcions de reducció, quines son les alternatives que s’ofereixen, fins ara cap; per altra banda, optar pel discurs demagògic d’incrementar els impostos també té el seu risc, així, gravar a determinades empreses posant en dubte la seva viabilitat de futur és un altre opció d’alt risc, i fins i tot, pujar determinats impostos directes, també seria un altre alternativa complicada, per no esmentar el tema dels “rics” sense concreció específica al respecte.

El cert és que tot això obvia clarament la qüestió més fonamental, que és demanar responsabilitats a aquells que han permès el “caos financer” a on estem situats, i que inclusiu ara es permeten donar lliçons de coherència, però en cap cas explicar transparentment el perquè del moment actual i les despeses fetes.

És perfectament comprensible la queixa de la ciutadania quan s’anuncien retallades en temes vitals per la nostra convivència com la sanitat i l’educació i, segurament seria millorable la capacitat comunicativa de les diferents administracions a l’hora de donar comptes del perquè i la manera de fer-ho; però el que no és de rebut, és la crítica gratuïta d’aquells que ens han portat al model a on som instal•lats i que es limiten exclusivament a “desbarrar” sense cap argument sòlid, provocant una desinformació general de costos socials imprevisibles.

Inclusiu l’argument de trobar alternatives pot ser positiu, sempre que es facin des de la màxima claredat i “tocant de peus a terra”, és evident que el moment que vivim és molt dramàtic per molta gent, però no crec que l’estratègia dels que avui no tenen el poder, pugui ser una crítica ideològica sense cap concreció específica a l’hora de visualitzar amb dades possibles, alternatives reals.

La realitat és la que tenim per molt que no ens agradi, i només ens en sortirem si tenim la capacitat entre tots, d’explicar cada decisió política, govern i oposició, des de la coherència efectiva, deixant de costat la pura estratègia electoral a la que tant ens hem acostumat, però que repercuteix massa poc en els problemes reals de la ciutadania.

Finalment, estem en el món al revés, doncs quina seria l’alternativa si els que varen perdre les eleccions seguissin al poder?, doncs el que fan els que encara i son, rebaixar pensions, rebaixar sous als funcionaris, manca de pagament del deute reconegut, etc., això sí, fent-ho des del govern i criticant-ho des de l’oposició, encara que siguin del mateix partit.

Amb la urgència que sembla que ha sorgit per part de les opcions polítiques majoritàries, a l’hora de buscar formules de reduir la despesa pública a qualsevol preu, s’han produït les declaracions del nou candidat socialista, a les que s’han sumat destacats representants d’altres opcions, per posar en dubte el paper de les Diputacions, sent un objectiu emblemàtic la seva eliminació a curt termini.

Com sempre, la presa de decisions en funció, exclusivament, del resultat electoral futur, buscant amb l’anunci “recuperar vots perduts”, és un exercici polític amb èxits possibles a curt termini, però en cap cas amb la seriositat que exigeix una decisió que implica moltes variables, que a ben segur, no son valorades de manera objectiva.

És cert que no ens podem permetre una Administració Pública sobre dimensionada i repetitiva en moltes de les seves competències, amb una despesa descontrolada i amb un cost purament polític – partidista, sense cap tipus de garantia d’una bona tasca per la ciutadania; és més, la realitat posa de manifest que per fer el que fan la majoria d’institucions, sobren funcionaris, polítics, assessors, etc., malgrat que existeixen determinades opcions que ara no venen al cas.

Davant del problema i les seves necessàries actuacions, el lògic és que s’analitzi el que comporta l’eliminació esmentada, especialment en el fet de que no sigui que el que es vol es una “nova estratègia de maquillatge”, per deixar-ho tot igual, això sí, amb canvis de noms o formules suposadament millors.

Per tant, davant la iniciativa esmentada, seria bo conèixer una sèrie de qüestions concretes, que baixant al que és la nostra administració provincial, podríem concretar en els següents punts:

1.- Què farem dels funcionaris suposadament amortitzats?.
2.- Com es seguiran donant els serveis imprescindibles pels petits municipis, com per exemple tot el que fa a la recaptació d’impostos, traspassada a la pròpia Diputació?.
3.- Es mantindrà tota la bona tasca que fa el Patronat de Turisme pel que suposa de suport a l’industria turística i com es definiran els seus objectius de futur?.
4.- Què passarà amb el Patrimoni de la Institució i, especialment, com cuidarem de la seva cura a tots els efectes?.
5.- Com es reconduirà la gestió de les diferents actuacions que desenvolupa, directa o indirectament, l’ens provincial?.
6.- S’haurà de fixar un període de transició que no pot ser el mateix per tots, especialment per la seva dificultat d’implementació depenent en cada cas concret?.

Segurament juntament amb aquestes preguntes, ni hauran d’altres, però el que és cert, és que el tema comporta fixar, si és que s’ha de fer realitat, una sèrie de punts bàsics, no sigui que un cop més la realitat ens superi a tots els efectes.

És indiscutible que el fàcil és “llançar idees” sense pensar les conseqüències de les mateixes, ni com portar-les a terme, en un joc de falta de rigor i seriositat per part d’aquells que haurien de demostrar més responsabilitat a l’hora de plantejar iniciatives; és evident que necessitem una Administració que funcioni millor i amb menys cost, però no oblidem que finalment tot això sempre és en funció dels “Administradors” i la seva solvència, i crec que independentment de que ha de primar “la cosa pública”, el que hem de saber és trobar formules per exigir bones gestions, doncs segurament la situació en que es trobem avui, amb un tasca millor, no seria la que és, exemples d’ajuntaments ben gestionats hi son, una altra cosa és que l’interès sigui “posar a tots en el mateix sac” per difuminar nefastes gestions d’altres.

Conseqüentment, la resposta a la desaparició de les Diputacions, només pot estar en funció de saber trobar les formules que permetin que la seva funció sigui millorada en benefici d’uns ciutadans que cada cop exigiran un rigor i transparència absoluta cap els qui els representin i son els que decideixen com gastar els diners de tots.

És realment sorprenent la “resposta ofesa” dels que fins ara han estat al front del govern de Catalunya i d’una gran part d’Ajuntaments del país, en el moment en que es posa de manifest, pels nous responsables polítics, la greu situació econòmica de les comptes públiques en cada cas.

El que hauria de ser lògic, és a dir, el reconeixement d’una nefasta gestió a l’hora d’administrar el que és de tots, es torna en declaracions esbiaixades que sembla que vulguin justificar la falta de rigor i seny al llarg d’una tasca que ha resultat molt negativa i que condiciona, de manera evident, les nostres pròpies sensibilitats per un futur molt complicat per “l’hipoteca” que ara s’haurà de fer front, agradi o no.

Davant l’evidència irresponsable posada de manifest, que inclusiu “acusa” als actuals responsables “de no se quantes maldats”, la realitat s’imposa sense miraments i el que es troba, per damunt del propi debat partidista, és un marc de despesa que era inassumible, i que no va fer cap tipus de prevenció a l’hora de valorar com es podria desenvolupar el model econòmic que tenim assumit.

Segurament el “parlar clar” és fa difícil, però el que no és de rebut és “seguir auto enganyar-nos” en base a unes suposades dades que no tenen res a veure amb la realitat; entenc que el que toca, de manera urgent, és “saber a on som”, per molt que això comporti un desencís general i, a partir d’aquí, dissenyar les estratègies de mínims que pertoquin en tots els àmbits.

Així mateix, crec que hauria de ser fonamental el donar exemple per part d’aquells que avui son a les institucions, sabent sacrificar una gran part de les seves remuneracions econòmiques, fent-ho no com una qüestió anecdòtica, si no amb un compromís de retallades ampli, com primer pas, per recuperar una credibilitat imprescindible en els temps que venen.

Tornar a optar pel “no passa res”, “tot va bé”, “ens en sortirem” o, ja es veuen els “brots verds”, és una opció que s’hauria de deixar aparcada de manera urgent, i en tot cas, plantejar un model d’exigència de responsabilitats per aquells que poden seguir pensant que la despesa institucional pot ser il•limitada.

La realitat antipàtica que ens ha posat de manifest una situació, segurament insospitada, però que ara hem d’afrontar, ha de comportar assumir els fets com son, sent conscients que la gestió haurà de ser més acurada, sabent prioritzar el que toqui en cada moment, i sobre tot buscant els màxims consensos a l’hora d’implementar les decisions a executar.

Amb la que està caient sobre tots els que, de manera directa o indirecta, reben les conseqüències del que suposa la crisi més forta que es coneix i sobre el que és el model econòmic de convivència vigent a la pràctica totalitat del món en els darrers 60 anys, sembla que, per part de la majoria d’institucions públiques, s’està per “passar del tema” amb una clara manca d’implicació expressa en el que hauria de ser l’objectiu únic de les agendes dels gestors públics a tots els nivells.

La realitat posa de manifest la necessitat urgent de portar a terme actuacions clares que permetin afrontar, amb garanties, la situació agònica del marc que ens engloba a tots els nivells, des de la convivència social, fins a les justes expectatives de futur. Però el que toca fer sembla que és un tema “tabú” per molts dels nostres dirigents que s’estimen més seguir en una dinàmica de suposada normalitat, pensant que tot es solucionarà en el seu moment.

És quelcom increïble veure les declaracions de determinats “líders”, que obvien parlar del “moment”, com si fos una qüestió conjuntural, permetent-se, per part d’alguns, signar inclús escrits fora de la realitat, incidint en un discurs subjectiu que no s’aguanta per en lloc.

Segurament el fàcil és pensar que es poden donar alternatives per seguir mantenint un marc, clarament inviable, al menys en un estat de dret, amb majories i minories i a on s’han de respectar els mínims conceptes de respecte mutu; si bé, tampoc es concreta quina és l’alternativa que es limita a pregonar les deficiències evidents, però en cap cas marca la nova manera de “governar-nos”.

Crec que no son vàlids els maquillatges sobre els “sous” dels polítics, doncs aquesta hauria de constituir un fet diferencial, que sembla que no es vol assumir; tampoc es parla de retallades en partides prescindibles, com son les festes – festivals – jaranes, etc., a on s’esmenten reduccions mínimes i en cap cas de mesures dràstiques a tots els efectes; es parla poc clar pel que fa a l’execució d’infraestructures no fonamentals que sembla volen mantenir en uns pressupostos fora de lloc, i en definitiva, no saben res del que hauria de ser la necessitat bàsica de tota actuació pública, el retornar la confiança, amb ajudes i suports implícits, a aquells que son els únics capaços de crear llocs de treball, la petita empresa i els autònoms.

Estic convençut que l’actual model de “ceguera” només serà viable per un període curt de temps, doncs arribarà un moment que la liquiditat serà ben minsa també per les Administracions, amb tot el que això suposarà per fer front als compromisos assolits al llarg de molts anys, per tant, a què s’espera per actuar amb coherència i fer el que toca de manera urgent?. Pensar que poden existir altres formules és una aposta massa arriscada si, a més, continuem auto enganyant-nos davant una evidència manifesta d’on som, agradi més o menys.

La propera consulta electoral pot portar a debatre apostes partidistes diferenciades en molts plantejaments, però el que és clar, és que, pel que fa a la situació financera dels ens públics s’hauran d’aplicar mesures poc discutibles, encara que puguin ser poc “simpàtiques” en la seva aplicació, penar que podem tornar a nivells de solvència, com en els anys precedents, és una fal•làcia que no té cap suport lògic, en conseqüència, bo seria explicar quines son les vies a aplicar clarament, malgrat que això suposi un rebuig social que haurà d’assumir-se al cost que calgui per part de tots, estratègies dialèctiques a part de cadascú.

Permanentment es parla de la greu situació que comporta el que ja es coneix com “les retallades” del nostre estat de benestar i el discurs que ha calat a una gran part de la nostra societat identificant aquesta voluntat de reducció de despesa en base a determinat posicionament ideològic dels responsables polítics, conjunturals, de portar-les a terme.

Certament el tema és altament sensible per tota la ciutadania, que a més de suportar una greu crisi econòmica, que incideix directament en la seva qualitat de vida i les seves expectatives de futur, veu com un atac directe als seus drets adquirits la presa de determinades decisions de contenció de despesa pública en determinats sectors de especial rellevància com pot ser la sanitat pública.

Malauradament la dinàmica política porta, via els seus “canals mediàtics” , la manipulació interessada i que el que es trasllada a la gent és una informació esbiaixada buscant exclusivament una rendibilitat de caire electoral, quan el que seria lògic es trobar acords, el més amplis possibles, per afrontar una situació a la que ens ha portat una opció “d’optimisme inacabable”, al que totes les opcions partidiàries es van apuntar en el moment de bona marxa de l’economia, independent del color polític.

Conseqüència de tot l’anterior és que, agradi o no, la realitat és que les actuals mesures de reducció de despesa institucional venen provocades per una gestió de governs anteriors, incloses totes les opcions amb responsabilitat de gestió i, per tant, és altament demagògic que els que fins fa pocs mesos han tingut la capacitat de dirigir el país, ara es posin a liderar un “discurs” contra el que toca fer.

Que quelcom pugui pensar que les decisions feixugues que pren el govern de Catalunya, i que hauria de prendre moltes altres Administracions de caire municipal, autonòmic i estatal, és un tema de caire ideològic, és una fal•làcia que crec que no ens podem permetre si realment volen sortir-nos amb èxit del moment actual.

Per altra banda, el que és clarament evident és que la necessitat de retallar neix, sobre tot, d’una situació heretada i de la manca de efectiu a les caixes comunes per damunt de qualsevol altra raó, per tant, les reduccions de despesa son, per damunt de tot, “induïdes” per un model a on van gastar més del que podien, i el que cal és ser conscients d’una realitat que segurament no és “simpàtica” però que només des de la responsabilitat en podem donar unes garanties de futur imprescindibles.

Segurament el meu modest anàlisi té mancances i pot ser apel•lat, però la realitat objectiva és aquesta, a no ser que optem per altres vies, respectables, però que segurament obvien el model global vigent i la interdependència econòmica que afecta al 99% de la població, independentment que el que sí s’haurà de discutir és com fer aquestes “retallades”, com s’expliquen i que siguin el més poc “doloroses” per els més dèbils de la nostra societat, com principi fonamental de la seva posada en pràctica.

Seguir pensant, per part d’alguns, que “les reduccions” són monopoli d’una part de les opcions polítiques, ens podria portar a pensar que tot l’aconseguit fins ara també era exclusiu de determinades “ideologies”, lo que és totalment fals i fora de realitat objectiva.

En definitiva, actuem amb transparència, fent les modificacions democràtiques que calguin i expliquem sense maquillatges el que succeeix, costi el que costi, sabent inclusiu renunciar al “poder circumstancial” que es pugui posseir o es tingui expectatives d’obtenir.

En els darrers dies s’ha polemitzat molt sobre un tema com és el posar el “CAT” a les matrícules dels vehicles, i segurament quasi ningú recorda que per part del tripartit, en el seu moment, aquest era un objectiu quasi tancat i aconseguit del “govern amic de Madrid”; i encara que el debat no constitueix un tema fonamental dintre de la greu situació que afecta a la majoria de ciutadans, si és una mostra més de la intransigència d’aquells que des del centralisme poden veure aquest punt de divergència com una qüestió vital pel futur.

Deixant de costat el propi “discurs polític” del problema, respectable però complicat de posicionar-se com un punt fonamental per la majoria, el cert és que el creuament de declaracions posa de manifest l’interès per part de les opcions polítiques majoritàries, PSOE i PP, per seguir en una estratègia comuna per col•locar com “residual” tot allò que suposa el fet diferencial català, inclusiu en un tema que França, país de model centralista per excel•lència, ja ha superat i és avui una realitat la qüestió emblemàtica que aquí es reclama.

Segurament el debat també aquí hauria de ser un tràmit ràpid a on pertoques, malgrat l’interès “obscur” de determinats portaveus que incloent en el seus arguments, valoracions més aviat “increïbles”, però que en tot cas estan fora de tota lògica, més, si la qüestió representa un motiu d’enfrontament gratuït, més o menys ampli, segons “el mirall” a fer servir.

És clar que en un marc econòmic negatiu, que ens pot condicionar amb moltes altres coses realment fonamentals per la nostra qualitat de vida, la discussió esmentada només és una anècdota per una part de la societat, però certament quan el que es necessita es “fer pinya” per superar les dolentes prediccions, també està fora de lloc la desqualificació que es fa sobre aquells que legítimament pensen que aquest és un debat que hauria d’estar exhaurit des de fa molt de temps.

Buscar enfrontaments a on ja no haurien d’existir és un model de gestió pública que hauria d’estar caducat des de fa molt de temps, les temptacions d’alguns per tornar per aquesta via, pensant que poden obtenir rendiments electorals, és un luxe amb costos de divisió social que no hauríem de permetre.

Els mitjans de comunicació generalistes, a més dels especialitzats, porten de manera quotidiana a les seves pàgines, reals o virtuals, cròniques, articles, opinions, etc., sobre conceptes econòmics de difícil comprensió per una gran majoria de la ciutadania, que en moltes ocasions no entenem el perquè de la conceptualització al més alt nivell de la informació, quan el fàcil seria explicar el que passa amb un llenguatge clar, amb exemples didàctics i amb la transparència necessària per què tothom conegués les diferents variables econòmiques que condicionen el nostre model econòmic, i sobre tot com es concreta tot això en el que pot ser el nostre futur “estat de benestar”.

És evident que existeix una necessitat imperiosa per conèixer “el que està passant” a les entitats financeres, a les administracions públiques, a les borses internacionals o inclusiu en la viabilitat de moltes empreses transnacionals, però el cert és que això s’hauria de fer des d’un “idioma” entendible per tothom, especialment a l’hora de veure les repercussions directes d’aquesta macroeconomia pel que son les petites unitats familiars que l’únic que veuen clar es que pugen els preus energètics, llum, gas, benzina; que els seus impostos cada cop son més alts, IVA; que les contraprestacions socials cada cop tenen més perills de supervivència; que la seva capacitat de consum és més minsa per la pròpia realitat econòmica; o que els seus costos financers hipotecaris són altament insuportables per les pujades del tipus d’interès indiscriminats.

Davant del marc exposat, el ciutadà té dues opcions clares, optar pel “passotisme” davant uns fets consumats, o bé exigir als seus representants que siguin ben clars en les seves propostes i les seves actuacions, demanant-los les responsabilitats que calguin i aplicant aquest requeriment a tots els nivells de representació; espero i desitjo que la segona opció sigui l’escollida i que realment tothom conegui a què s’exposa a l’hora d’optar per qui els representa amb totes les conseqüències.

És possible que la via de reclamar responsabilitats pugui tenir una línia de no retorn respecte de la nostra classe política, el que voldria dir que l’esvoranc entre societat i polítics seria insalvable i, donaria lloc a altres opcions, avui embrionàries, però que en un part dels seus plantejaments tenen un suport moral ben ampli de la nostra societat; per tant, a què s’espera per part de tots els líders socials, polítics i econòmics a saber explicar el que passa fora del propi debat partidista i, amb totes les conseqüències. Per tant, la propera contesa electoral hauria de ser una garantia perquè tot això quedes clar, amb iniciatives concretes al respecte i amb formules pràctiques que no aparquessin “el malestar social”, en funció de que guanyin uns o perdin altres.

El diàleg, base fonamental de qualsevol democràcia, no pot veure’s “segrestat” per un llenguatge que s’allunya d’aquells que son l’autèntica raó del model de convivència que ens hem donat, per tant, no ens permeten aparcar el que realment es fonamental, si volem optar per recuperar una credibilitat política avui sota mínims.

Fora dels anàlisis d’experts, molt lloables, l’autèntica realitat és que l’actual crisi es fonamenta, sobre tot, en una crisi de deute, provocat per un endeutament sense límits de les administracions públiques, una manca de capacitat de retorn dels crèdits obtinguts per part de les empreses i famílies i, sobre tot, per una situació caòtica en els balanços de la majoria d’entitats financeres que no van preveure “la bombolla” amb la suficient antelació per fer-li front.

És indubtable que el moment d’inici de l’actual període negatiu, es dona per la crisi de l’opció bancària internacional americana “Lehman Brothers”, amb tot el que això suposava per una entitat, de suposada gran solvència, que feia fallida; però el cert és que és a partir d’aquí que s’han endegat mesures, fins ara poc reeixides, per trobar un “nou camí” i reconduir l’economia global cap a la via del creixement.

Malgrat la iniciativa per buscar solucions, el cert es que fins ara “la situació comatosa” segueix persistint per molt que determinades declaracions vulguin dir el contrari, ara bé , el que és evident és que tampoc s’han portat a terme molts dels compromisos assolits desprès del primer “ensurt” així, tot el que fa referència als paradisos fiscals, segueix a l’aigüera, quan majoritàriament s’és conscient que la seva pervivència és una autèntica amenaça per l’economia mundial, per no dir el que fa a la urgència per trobar mecanismes d’homologació fiscal, de difícil implementació per la lògica pressió social, o inclusiu l’evident necessitat de buscar consensos polítics, massa condicionats per les estratègies partidistes de les diferents opcions.

En qualsevol cas, el que és inapel•lable és que només ens sortirem si som capaços d’implementar polítiques nacionals i transnacionals, que optin per la seriositat, la transparència i la trobada de suports generals, sempre pensant i tenint clar que el futur només serà possible si realment la petita empresa i els autònoms tornen a ser el motor d’unes economies, avui en “caiguda lliure”, a les que tornar una confiança imprescindible per remuntar el marc que avui ens envolta.

Les dades objectives posen de manifest que la situació actual és conseqüència, entre d’altres, de tres factors fonamentals; la manca de rigor per part de les entitats creditícies, especialment de les Caixes d’Estalvi que, amb directius poc brillants en la seva majoria, les han situat al front d’un precipici financer que ara hem de pagar entre tots per evitar-ho; la absoluta incompetència d’unes entitats reguladores com el Banc d’Espanya, incapaç d’exigir responsabilitats i de fer complir la normativa vigent, amb l’exemple més clar a Caja Castilla La Mancha, a on inclusiu s’autonegava una veritat negativa inapel•lable per qüestions de partidisme; i finalment la pròpia classe política dirigent al front de les institucions, més preocupada pels rèdits electorals puntuals que per prevenir i assumir determinades tasques imprescindibles en el seu moment, amb discursos fora de la necessitat del que calia fer.

Aquesta dinàmica negativa compartida, ens ha portat a uns “números”, a on el deute total del país, entesa com la que mantenen famílies, entitats de crèdit i estalvi, empreses i les Administracions Públiques, arribi avui als 3,4 bilions d’euros; però és que a més, aquest deute multimilionari, es deu en un alt percentatge a creditors exteriors, amb tot el que això suposa de interrelació a l’hora de prendre determinades mesures de tot ordre. A més de manera concreta el deute de l’Estat, inclòs els 3,4 abans referits, arriba als 650.000 bilions d’euros, sent prop del 35% de creditors exteriors. Tot això ens porta també a un altre evidència manifesta, com que amb un producte interior brut (PIB) d’Espanya, de prop d’un bilió d’euros, el deute exterior suposa avui 1,7 bilions d’euros.

Segurament les dades referides suposen el que son, “números”, però malgrat això, la realitat és que aquesta opció numèrica té contraprestacions de tot tipus que, “podem seguir amagant o maquillant”, però que en sí mateixa, condicionen una part importat del nostre futur.

Certament, ara que començarà una campanya electoral, esperem que curta, siguin molts els compromisos i les paraules cap a una manera nova de gestionar la cosa pública, malauradament seria realment greu que tot això no es fes des de la responsabilitat de conèixer la situació concreta del país, amb totes les “hipoteques” que tenim subscrites i que, agradin o no, hauran d’afrontar-se amb dosis importants de seriositat, sabent explicar amb llenguatge entendible el que suposaran les possibles alternatives, si es que hi son, al respecte.

Al llarg de massa temps s’ha gestionat el diner públic, sense ser conscient que el mateix no és il•limitat i que en tot cas la viabilitat social, política i econòmica, passa per equilibris de tot ordre, per tant, seria bo que aquesta modesta reflexió sigues determinant a l’hora de discutir les despeses a afrontar en els propers mesos per totes les Administracions, des de la local a la de l’Estat, en el ferm convenciment que només amb una dinàmica amb seny i responsabilitat podrem sortir endavant, mantenint el model de convivència que ara gaudim i que tant ens ha costat aconseguir.