Lluís Badia

Desprès d’un any complicat a on, qui més qui menys, ha hagut de suportar estoicament un sumari de anuncis negatius, que majoritàriament també li han afectat personalment, crec que a l’hora de fer balanç, també hi ha qüestions en positiu a tenir en compte, al menys per veure amb un moderat optimisme els propers mesos, malgrat les males noticies.

Per una banda estic convençut que els moments difícils, ens fan a tots valorar encara més totes les decisions que ens han portat fins a on som, independentment de la pròpia conjuntura que ens condiciona. És evident que l’endeutament descontrolat és un punt a valorar de cara al futur per no tornar a caure en un parany que avui condiciona les economies particulars de forma molt greu.

Així mateix, la manca de previsions a mig i llarg termini en les decisions particulars, també és una variable a valorar des de la perspectiva de que el crèdit no tornarà a ser “il•limitat” con els darrers anys. En aquest punt, bo seria fixar unes prioritats a l’hora de dissenyar la despesa en funció del que serem capaços de generar i no sobre la base d’operacions apalancades des d’un punt de vista financer, de manera exclusiva.

També s’ha fet evident que no tot constitueix una veritat irrefutable, doncs pensar, només fa uns mesos, de la possible debilitat de les entitats bancàries era una hipòtesis de difícil acceptació social; inclusiu la potencialitat del món immobiliari, indiscutible al llarg de molt de temps, i malgrat les crítiques a la “bombolla”, eren qüestions que s’acceptaven tangencialment.

No sé si, en conseqüència amb l’anterior, el coneixement és bo o només és una evidència més de la nostra pròpia falta de previsió, doncs el que sí és inapel•lable és que davant el panorama avui existent és imprescindible valorar i reflexionar en positiu per fer front al futur amb garanties.

És indiscutible que el model en el que avui estem instal•lats, és altament delicat, especialment per aquells que es troben en una situació més precària, per tant sembla imprescindible fer un esforç per reconduir la situació amb el mínim de danys col•laterals, assumint tots els errors comesos i buscant les vies per ensortir-nos com a menys “ferits” millor.

Crec que és el moment d’aparcar els errors comesos i buscar les decisions, que acurades a cada dinàmica concreta, amb una aposta d’abast social àmplia, però també amb una decidida opció per donar suport als que creen llocs de treball, es podria dissenyar en el nou marc, des de la realitat i no només des del desig.

És cert que sembla vital modificar l’estructura de llocs de treball, però això serà possible tocant de peus a terra i solucionant el dia a dia que ens anirem trobant, pensar només en el mig termini ens pot abocar a un autèntic drama social inassumible.

Mirat en perspectiva, la consulta concretada en el Referèndum popular del passat 13 de desembre, té, sens dubte, nombroses lectures en base al que representa una diada festiva de participació democràtica, per damunt de les limitacions, més o menys subjectives de part dels que l’analitzen.

En primer lloc, crec que la conclusió fonamental es troba en el reconeixement general del acte cívic, que suposa, que milers de ciutadans manifestin, en sufragi secret, la seva opinió sobre una part vital del futur del nostre país, independentment de les conseqüències jurídiques que comporti en sí mateix. Sembla evident que aqueta qüestió és reconeguda inclusiu pels més detractors de la consulta, a la que se li reconeix el pes de la seva celebració amb uns resultats concrets que han de condicionar qüestions futures.

Per altra banda, no es pot oblidar la implicació d’una gran part de la societat civil catalana, a més de determinats partits polítics, que ha fet viable, també, allò de que Catalunya està per damunt de tot, inclusiu d’aquells que la volen condicionar per interessos clarament superats per la majoria.

Així mateix, la “votada” ha suposat iniciar un camí, no sé si curt o llarg, cap a un model nou, no dependent del que en cada moment pugui significar estratègicament per altres que hauran d’acceptar la decisió democràtica del que vol una part molt important del poble de Catalunya. Segurament, amb matisos, aquesta qüestió encara no té avui prou suports, però estic convençut que a mig termini existirà un decantament cap a la lògica de les pròpies raons.

Tampoc puc deixar d’esmentar a aquells que no saben entendre el perquè de la discriminació permanent de l’Estat, si bé segueixen veient lluny un horitzó de país independent, doncs a ben segur els arguments exposats les darreres setmanes suposen per ells, començar a comprendre determinats posicionaments, avui encara titllats de radicals.

Finalment queda l’al•lusió dels que volen desqualificar des del passotisme, entestats en una Catalunya “controlada” per l’Estat, amb poca veu i amb el ferm convenciment de sotmetiment, fonamentat més en la basant partidista electoral que en la lògica dels fets.

En definitiva, crec que el referèndum no deixa a ningú indiferent, amb el màxim respecte per tothom, especialment per aquells oposats al mateix, però amb el ferm convenciment de respecte a una societat a on el seny està per damunt de qualsevol altra consideració, inclusiu les imbricades amb una certa demagògia política cada cop més descavalcada d’un marc que supera els discursos teledirigits d’alguns.

Catalunya serà, perquè ho voldrà la seva gent, però ho aconseguirà des del respecte i des de la tasca didàctica de posar en el debat les qüestions objectives que ofeguen la viabilitat política, social i econòmica, del propi país.

En el debat polític partidista un dels temes cabdals cada cop que es produeixen eleccions, és la baixada de ciutadans que acudeixen al col•legis electorals per expressar el seu sufragi personal, malauradament, aquesta discussió comporta la ratificació d’un “passotisme” que es va incrementant, consulta darrera consulta.

Són moltes les declaracions postelectorals sobre la necessitat de trobar formules que tornin a implicar, de manera il•lusionant, a la gent a l’hora de creure fermament en l’executabilitat de les diferents propostes, no obstant, passat un temps, sembla que tot torna a quedar en paraules i més paraules, però en poca concreció a l’hora de fixar noves alternatives al respecte.

Darrerament les opcions partidistes catalanes estan entestades en buscar una reforma de la llei electoral que permeti retrobar a la gent a l’hora de participar en la tasca pública, mitjançant l’exercici del seu vot, qüestió que és lloable si, finalment, es troba una sortida positiva en aquesta línia.

Malgrat tot l’anterior, i les potencials expectatives per trobar alternatives per dinamitzar la implicació general de la societat, es produeixen determinats fets que tampoc garanteixen que això vagi pel bon camí. El resultat de la consulta a Suïssa sobre determinades qüestions de caire confessional, fora del que estava previst i que s’entenia com correcta, és un punt d’inflexió sobre la divergència manifesta entre el que pensen els representants polítics i els ciutadans, permetent-se aquells criticar els resultats per no adequar-se al que hauria de ser lògic des de la visió política.

La línia de consulta sobre determinats temes a les persones que conformen la nostra societat, és indubtablement una via per implicar a tothom en el bé comú, però el que no és de rebut és criticar les conseqüències de la pròpia resposta un cop s’ha produït, doncs el que es podria plantejar és que una part majoritària de la societat va per una via i la classe política per un altre ben diferent.

Sóc dels convençuts que, independentment de la reforma puntual de la Llei Electoral, el que s’ha de potenciar és la consulta a la societat, no exclusivament cada quatre anys, si no periòdicament quan existeixin temes importants que requereixin del suport del vot, no sols el delegat dels representants legítimament escollits. Per tant, crec imprescindible començar a plantejar-nos, fent les modificacions legislatives que calguin, la possibilitat de que la via del “referèndum” sigui una qüestió quotidiana i plenament assumida per tots.

La via al•ludida suposarà la implicació i la capacitat d’influència real i efectiva, i per tant, comportarà una nova afecció per la política de manera efectiva; parlar, discutir i finalment decidir, via consulta popular de determinats temes, que algú pot pensar que són menors, crec que és la línia per tornar a donar credibilitat al propi sistema democràtic.

En definitiva, bo seria que tots els nostres dirigents baixessin a la realitat del dia a dia de la gent, a la que s’hauria de demanar opinió en molts dels temes que ara li són vedats i que amb la seva decisió sobirana, poguéssim marcar l’autèntic camp de joc de futur. Optar per buscar solament “maquillatges” que segueixin garantint a les opcions partidista la direcció monopolística de la societat, ens portarà, sens dubte, a un camí de participació electoral que ben aviat estarà per sota del 50% en les consultes importants.

Al llarg de les darreres setmanes, sembla que un tema vital pel nostre futur, a casa nostra, radiqui en el nom de l’Aeroport, qüestió que sembla fonamental per damunt d’altres consideracions de viabilitat logística o d’estratègia comercial futura de la pròpia instal•lació.

Ja sé que es pot dir que en la majoria de debats que s’han produït, s’ha parlat molt més de la infraestructura aeroportuària que del seu “títol identificatiu”, malauradament, el que s’ha publicitat mediàticament, és un desacord manifest sobre la identificació, deixant de costat els temes fonamentals del seu model de desenvolupament.

En base a l’anterior, seria bo que, aparcant la denominació i el seu “debat de campanar”, també es pugues parlar d’altres variables com els interrogants següents:

1.- S’està complint l’execució d’obres previstes al Pla Director, en temps i aportacions econòmiques compromeses en el seu dia?.
2.- S’ha posat en marxa una dinàmica comercial que permeti dissenyar un aeroport amb aposta pels passatgers, però també per la càrrega aèria, com es va decidir en el seu moment. Quines actuacions s’han fet en aquest sentit, qui és el responsable de les mateixes i quins són els objectius marcats?.
3.- S’han establert mesures alternatives pel cas que la companyia RYAN AIR optes per altres opcions, a l’hora de garantir els llocs de treball, la conservació de les pròpies instal•lacions?.
4.- Com es troba la discussió sobre la gestió de la instal•lació, especialment pel que fa al compliment dels compromisos del govern Zapatero, a l’hora de consolidar-se el seu traspàs definitiu a la Generalitat de Catalunya?.
5.- Quan es pensa complimentar el que preveu el vigent Estatut de Catalunya pel que fa a canvis que afecten a la infraestructura aeroportuària?.
6.- Quina és la línia d’actuació per conquerir noves companyies aerees que optin pel nostre aeroport a curt i mig termini?.
7.- Es coneix quina és la posició de AENA i les seves intencions, en totes les basants, que puguin condicionar el futur de l’aeroport?.
8.- Quan tardarà la societat civil, política i econòmica de casa nostra, a ser present , amb capacitat de decidir, en els òrgans de govern de l’aeroport, com ja passa al Port de Tarragona?.
9.- Quin és el model de promoció, projecció i desenvolupament, quins suports té, de quin pressupost gaudeix, qui en són els responsables, i com es pensa decidir, si fos el cas, tot això, concretant els terminis i els objectius a assolir?.
10.- Té la Generalitat de Catalunya algun plantejament de futur pel nostre Aeroport?.

En definitiva seria aconsellable que per damunt del tema identitari, fóssim capaços de veure més enllà, analitzant el que s’està jugant en un tema fonamental pel nostre demà, a l’hora de consolidar l’aposta logística conjunta, que és el territori Tarragona – Reus –Valls - Vendrell, que amb un pes econòmic indiscutible s’ha anat consolidant els darrers anys, amb una indústria turística de primer nivell, un polígon petroquímic de referència al Mediterrani, un Port altament competitiu, a pesar dels propis problemes conjunturals, i un model de serveis, amb “persones” altament formades, gràcies a una Universitat que ha sabut optar per l’eficàcia a l’hora de donar resposta al que li requeria la societat; sense oblidar l’opció ferroviària pendent i els minsos avanços en matèria viària.

Crec que la línia d’actuació no té dubtes per la majoria, i per tant, em sembla molt perillós, que s’aboqui a la societat a un debat emblemàtic, que pugui dividir “la pinya” que ens ha portat on avui som, malgrat la crisi, que estic convençut sabrem superar.

No sigui, que la realitat ens superi i, com passa a la pràctica, avui, la denominació que queda és “Barcelona – Reus”, i cap altra, per la majoria de conciutadans que accedeixen a la compra de passatges per el web de la companyia de bandera irlandesa al nostre aeroport.

Mentre uns es dediquen a gastar diners pel “autobombo”, altres a parlar de les “bones “ perspectives de futur pel país, els de més enllà a discutir sobre la candidatura a President de la Generalitat, el cert és que la realitat del dia a dia ens passa per damunt; sent cada cop més els que no tenen feina, ni la tindran per molt temps, donant-se que les empreses petites i autònoms que pleguen son milers cada setmana, i que els responsables al govern del país segueixen pensant que ho fan bé i que tot s’arreglarà.

Malauradament l’ingent quantitat de bones noves, “polítiques”, no es lliguen amb una realitat, que posarà de manifest una situació “insostenible” ben aviat, doncs sembla evident que l’execució de despesa sense límits deixarà exhaurides les comptes públiques, amb el que això representarà per les Administracions.

Sembla que no es vulgui veure la realitat, que posa de manifest que els ingressos institucionals cauen sense remei, que l’afany recaptatori sense control ja li queda poc per arribar al seu límit, i el que és realment greu, que arribarà el moment en que no es podrà pagar ni la pròpia supervivència institucional.

Aquest tema, al que ha em vaig referir fa una mesos, no és lluny, ja que el tenim aquí, doncs Ajuntaments andalusos ja es troben en fallida tècnica, no poden fer front a les seves mínimes obligacions; malauradament què poc es publicita el problema, en el que segurament també es troben centenars d’Administracions Municipals d’arreu de l’Estat.

Què passarà quan els compromisos assumits no es puguin liquidar, quan els “ERES PÚBLICS” s’hagin de portar a terme per què és impossible fer el pagament de la nòmina, o quan determinades despeses compromeses no tinguin qui les vulguin tirar endavant per falta de garanties a l’hora de cobrar?, …… crec que el tema mereixeria una reflexió seriosa per part de tots si realment ens en volem sortir.

A què esperem per discutir uns pressupostos públics per l’any vinent que siguin de contenció de la despesa, que busquin prioritzar les necessitats reals, que cuidin d’aquells que ho passaran pitjor, que ajudi de manera efectiva els que creen o mantenen llocs de treball, i que en definitiva responguin al que demana la nostra ciutadania cada cop més preocupada per la seva supervivència econòmica en un model en crisi, i per la seva possible inviabilitat financera.

La tossuda evidència ens porta cada cop més cap una situació que requereix un canvi de política a l’hora de gestionar, que ha d’implicar més a la gent a l’hora de discutir en què gasten els diners públics, i sobre tot que ha de ser conscient que res tornarà a ser com els darrers anys; segurament algú pot tenir la temptació de pensar que les vies de sortida poden venir per imposicions des del poder, però sóc dels convençuts que el que s’ha de fer és donar més veu a la gent, buscant els mecanismes que facin falta per fer-ho, la implicació de la ciutadania cap a la cosa pública, només serà efectiva si realment es garanteix l’efectivitat real de la seva opinió, per tant, el “model de consultes permanents”, entès com una alternativa podria ser una via en aquest nou marc, a part de modificacions de la llei electoral que també ha de sumar en aquest objectiu de tornar a implicar a la ciutadania.

Per acabar, hem de tornar a la sostenibilitat de “no estirar més el braç que la màniga” des de tots els punts, sabent donar compte del que es vol fer, qualificant els costos i corresponsabilitzar-nos de que només així conquerirem el futur que desitgem.

Quan portem pràcticament dos anys de l’inici de la crisi, la pregunta central de qualsevol anàlisi es centra en conèixer quan s’acabarà la negativa situació que vivim, des de totes les basants possibles, que afecta de manera directa a molts dels avanços produïts en els darrers anys, posteriors a la gran guerra europea.

Disposar de la resposta és certament un anhel de qualsevol, entès o desentès, en matèria econòmica i per tant comporta una basant subjectiva indiscutible, ara bé, el cert és que existeixen dades objectives que s’han d’analitzar per, al menys, poder parlar en positiu d’una època que tots voldríem superar el més aviat possible.

En primer lloc, és indiscutible que el sector financer ha de recuperar-se de la negativitat en el seus balanços per fer possible la tornada de l’accés al crèdit de la petita empresa i els autònoms; ara bé, no es pot obviar que el “nou sistema financer” haurà de ser molt més escrupolós a l’hora de fer les seves apostes comercials, grans o petites, i a més haurà de complir amb uns “reglaments” reforçats a l’hora de poder gaudir d’uns comptes sanejats.

En segon lloc, la creació de llocs de treball es troba molt lligada a la construcció, de manera prioritària, a l’automoció i el turisme; però el fet objectiu és que el tema immobiliari tardarà temps en reconduir-se i el turisme no tornarà a tenir els creixements espectaculars dels darrers anys, però es que el sector de l’automòbil tampoc té les coses fàcils si finalment s’obren les importacions dels vehicles de Xina i s’ha de competir en preus, per tant també aquí hi haurà retallades inapel•lables. Tot això farà necessari una reubicació dels excedents laborals que es produiran, amb la necessitat de saber donar resposta a les persones per damunt dels números, i es aquí on s’haurà de fer un esforç de tot tipus al respecte.

Com tercera qüestió ens trobem en les pròpies finances públiques, ancorades amb uns nombres irreals, a l’hora del compliment de les previsions fetes en cada moment, és a dir, no s’és encara conscient de la necessitat d’aplicar als pressupostos de les institucions les retallades necessàries per fer-los viables en la conjuntura real, fixant prioritats al respecte.

Finalment no es pot oblidar la pròpia situació internacional, a on hi haurà països que “faran els deures” i per tant, sen sortiran més aviat, i altres que prioritzaran els interessos partidistes a l’hora d’endegar les mesures de correcció, tot això comportarà un desequilibri cap a dues qüestions fonamentals, el preu del diner que pujarà i l’increment dels costos dels productes energètics; per tant aquest punt serà molt impactant a mig termini, lògicament, davant les perspectives i realitats exposades, les respostes a “la pregunta” plantejada tindran sortides diferents depenent de cada territori, dintre de la globalitat, i bo seria que s’actués més en funció del que han fet els que s’ensumen que sortiran abans, que no incidir en polítiques que no garanteixen res i constitueixen un “pedaç” temporal sense perspectiva de futur.

És cert que les lectures econòmiques i polítiques del moment poden ser divergents però el que sembla clar és que portar a terme polítiques equivocades ens condueix cap a un model de recessió consolidada, previ a una depressió possible. Les vies de caire econòmic – polític són necessàries però no podem caure en visions a curt termini. La necessitat imperiosa d’atacar l’estructura de la nostra economia, que comportarà la reubicació de gran part dels treballadores, cap a llocs de treball més productius, és un tema que no pot retardar-se si realment es vol gestionar amb eficàcia un futur encara més competitiu, del que es podria sospitar.

Per molt que s’incrementi l’interès dels líders de torn, per oferir bones noves davant el procés econòmic negatiu que ens segueix envoltant, la realitat posa de manifest, tossudament, que els punts bàsics de la pressuposada “verdosa” reactivació segueixen paralitzats.

La reestructuració del sistema financer segueix sent una incògnita, per molt que des de l’Administració Pública s’hagin fet ingents esforços per la seva recuperació el més ràpid possible; sembla que malauradament totes les aportacions, aquestes son insuficients per buscar un equilibri pressupostari que segueix lastrat per una morositat que sembla molt més allà que la publicitada i acceptada públicament. Aquesta falta de resolució en aquest apartat, comporta un fre evident a l’hora de fer arribar el finançament a la petita empresa i als autònoms, orfes d’una necessitat de liquiditat imprescindible per la seva supervivència.

Per altra banda, segurament conseqüència indirecta de l’anterior, l’atur segueix creixent, el que suposa un “estat de pànic” per la majoria de ciutadans, que davant la situació de veure en perill el seu lloc de treball, aposten decididament per l’estalvi, retallant el seu consum. Conseqüentment si cau la despesa domèstica ens trobem en un cercle viciós del que només es pot sortir amb una recuperació de confiança generalitzada.

Així mateix, el manteniment, si no l’increment, de la pròpia despesa pública tampoc constitueix una garantia per la trobada de un fre deixant la situació plantejada, com ha quedat demostrat amb els plans fallits fins ara desenvolupats; en tot cas el que segueix fora de la lògica és la manca de gestió estricta a l’hora de dissenyar els diferents pressupostos públics, fora de la realitat, per uns ingressos previstos però impossibles, donades les variables exposades.

Aprofundint en el tema, l’anunciat fracàs dels resultats recaptatoris a pesar de la pressió fiscal que recau sobre la majoria de la gent, suposa que la caiguda del consum incideix directament sobre aquest esperat increment de recaptació per una part; i per altre, com qüestió aliena, la possibilitat d’increments de temes tant emblemàtics con els productes energètics o el preu del diner, que pel cas d’una recuperació de USA – FRANÇA – ALEMANIA a ben segur es pot donar.

En definitiva seria desitjable que tornéssim tots a tocar de peus a terra, i per una vegada, féssim cas de les recomanacions dels organismes internacionals que col•loquen la presumible millora a finals de 2.011 a l’Estat Espanyol, pel que fa a referències com el dèficit públic, la taxa d’atur o la inflació per esmentar-ne les més rellevants. No crec que sigui consolador seguir pel camí del “bonisme oficial miope”, creant unes expectatives sense suport real, quan ens trobem a un pas de passar de la recessió a la depressió salvatge, a la que podem veure’ns abocats si no es porten a terme les decisions adients.

És una opinió molt generalitzada que els moments que vivim comporten una autèntica crisis de molts dels sistemes de convivència que ens hem donat als darrers anys, amb tot el que això comporta, per què aquells que fonamentin les seves desqualificacions, al propi sistema democràtic, puguin fer els seus anàlisis malintencionats.

A ningú se li escapa que el sistema econòmic es troba amb greus problemes de supervivència, per molt que des dels organismes i institucions públiques s’esmercin ingents quantitats de diners per salvar-lo, obviant que a més del suport dinerari és imprescindible fer esforços de control que evitin les greus conseqüències que comportin. Així mateix, la mala situació del sistema judicial, a on és difícil concretar “ el que tots som iguals davant la llei”, amb resolucions i actuacions divergents a l’hora del que hauria de ser l’estricta compliment de la legalitat, també necessita una “unificació” per resoldre les dubtes de partidisme que ha de suportar el mateix.

Aprofundint en els temes, també el sistema democràtic té importants mancances, especialment quant es manifesten les situacions de corrupció, i, per tant, també aquí s’hauria de saber fixar noves prevencions per evitar escàndols singulars, però que afecten a tots, per molt que es busqui aïllar les situacions. Sense oblidar la fallida del sistema de confiança i valors, del que tant mancada està la nostra societat, a on sembla que és vàlid qualsevol plantejament, per amoral que pugui ser, si compta amb suports minoritaris, per molt que se’ns “vengui” la originalitat per damunt de la lògica dels fets.

En definitiva, sembla evident, que els sistemes d’entesa comuna, que equilibren qualsevol societat, es troben sota mínims, i algú pot pensar que amb aquest panorama és possible un altre model, malauradament, la realitat posa de manifest que per damunt dels errors esmentats, no existeixen opcions diferents millors, que es coneguin, a no ser que estiguem disposats a determinades renuncies, per mi impossibles i no desitjades.

És cert que la situació de “malaltia social” és una evidència, però també és inapel•lable que és possible “sortir-nos”, si entre tots som capaços de saber tornar al seny d’aplicar l’enteniment per damunt de tot; no son tantes les diferències entre uns i altres, i crec que és el moment de sumar per tornar el camí del futur desitjat; algú deia que les diferències entre els ciutadans, per molt ideologitzats que es trobin, no són abismals i que les suposades contradiccions es poden reconduir, per tant, seria aconsellable que els “líders de cada sistema” es poséssim a la feina per trobar la via de la que no ens hauríem d’haver mogut mai, si haguéssim fet les necessàries reformes en cada moment.

Per una part important dels nostres càrrecs públics, sembla que les seves obligacions com a tal, es limitin a la part de representació deixant de costat el que hauria de ser una gestió eficaç, amb presa de decisions, oferint alternatives viables a la greu situació socio – econòmica, que afecta a quasi tothom.

La realitat posa de manifest que la qüestió “figurant” sembla que és prioritària en la tasca diària de molts dels nostres polítics, que masses vegades es limiten a la feina fàcil de les relacions públiques, aparcant la seva obligació fonamental que no és altra que la de donar solucions als problemes de la ciutadania.

Els fets demostren que una part majoritària de la nostra classe política coneix poc el teixit intern de les Administracions de les que son responsables, així a títol d’exemple no crec que la majoria superés un examen objectiu sobre la situació financera i laboral que els afecta directament, i les sortides a emprendre davant una previsible caiguda d’ingressos.

Ja sé que algú pot dir que la feina dels representants institucionals no es troba en “baixar” a les variables del dia a dia, i segurament podria tenir raó, malauradament les decisions s’han de prendre des d’una basant política però aquesta s’ha de fomentar en un coneixement a fons del que es discuteix, es parla o es dissenya. No s’entendria que els membres del Consell d’Administració d’una gran empresa no sabessin en profunditat el que realment passa a la seva entitat, per tant, no és excusa el no saber al màxim del que succeïx per molt que es disposi de qualificats assessors, a vegades en nombre injustificable.

Prioritzar la imatge de manera exclusiva por ser una temptació davant presumibles incapacitats o poques ganes de fer la tasca de feina menys brillant, però que de poc ens serviran aquells que fonamenten tot el seu capital polític en una imatge fotogràfica encartonada, no disposant, al darrera, de la mateixa, d’un compromís de treballar i esforçar-se per buscar opcions d’èxit.

La capacitat de gestionar pot estar, a vegades, barallada en la bona imatge o la suposada simpatia impactant, però a ben curt termini, els fets són molt tossuts i posen a tothom al seu lloc; pot passar inclusiu que la incompetència es pugui difuminar per temps llargs, malgrat que això, si passa, col•loca a l’Administració de torn en una greu situació des de totes les besants, especialment aquelles que afecten a la majoria.

El sistema democràtic del que gaudim hauria de suposar posar el millors al front de les coses de tots, però aquest “discurs” cada cop queda més difuminat per una dinàmica, consentida per tots, a on la cosa pública és va allunyant dels electors, que van apuntant-se a una “abstenció d’impotència” sobre la que s’hauran de fer esforços si realment no es vol que la gent “passi de tot”.

La caiguda de la recaptació dels Ajuntaments pel que fa als seus ingressos, qüestió que avui ja no discuteix ningú, i que suposaran un pèrdua de liquiditat prevista de prop del 20%, ha de comportar de manera urgent la presa de mesures, que permetin no caure en fallida per part de moltes Administracions municipals, a l’hora de fer front a la seva despesa ordinària.

L’efecte directa que això comportarà als pressupostos, de les institucions més properes als ciutadans, no es pot resoldre exclusivament amb “pomposes” declaracions de congelació d’impostos, com s’està fent de manera generalitzada, si no que requereix a l’hora de confeccionar els nous pressupostos pel proper any un exercici de serietat, fent els retalls que calguin.

En qualsevol economia familiar de petita empresa o d’autònoms la baixada d’ingressos comporta, irremediablement, la reducció de la despesa, però sembla que quan parlem d’administracions públiques això no és així, malauradament la realitat, a ben segur, que superarà la previsions i ben a curt termini veurem, que aquells que ara no facin els deures, quedaran abocats a una “suspensió de pagaments pública” que comportarà la presa de mesures encara més costoses.

No es pot seguir pel camí de determinats regidors locals, més preocupats en seguir venent “bonisme i fum”, obviant la inviabilitat econòmica i financera de motes de les seves propostes, que ara s’hauran d’arxivar per primar altres inversions – despeses més urgents. Què fàcil hauria de ser haver de primar mesures “menys lluïdes” però imprescindibles si realment s’està per una gestió en benefici de la gent.

Les perspectives, ens agradi o no, són negatives i són moltes les famílies que es veuran abocades a restriccions econòmiques imprevisibles, per tant crec que és el moment de que els pressupostos públics es redissenyin i apostin per una política social clarament de suport als més dèbils, per una banda, i a la trobada de formules que garanteixin el manteniment dels llocs de treball en perill, per altra.

La discussió pressupostària en portes no ha d’amagar el sentir majoritari d’uns moments crítics, a on els que dirigeixen han de saber adaptar-se a les noves necessitats que planteja la societat.

Ja sé que és complicat i difícil iniciar determinades actuacions de retallades econòmiques, però el que no tindria explicació és mantenir un model pressupostari allunyat de la realitat que ens envolta. La priorització, que a més hauria de tenir el suport majoritari de les opcions polítiques, però també de les econòmiques i socials, és un repte al que s’ha de fer front amb totes les conseqüències, ara.

Crec que no ens podem permetre caure en un cicle, a on l’incompliment generalitzat de les obligacions, d’uns i altres, ens col•loqui en la consolidació d’un marc, a on “la confiança” que fa possible la convivència social quedi anul•lada, donant pas a un període fosc per la pròpia pèrdua d’uns valors imprescindibles de cara a un futur de recuperació econòmica.

Les crítiques cap al que ha suposat la globalització com concepte de capitalisme mundial, s’han vist incrementades en els darrers temps, en base al propi fracàs que ha comportat, per la continuació del creixement econòmic, la situació complicada en que es troben la majoria de països avui, des d’una pura visió economicista.

Segurament, com res és blanc o negre, tothom que opina pot tenir quelcom de raó, encara que per això es vegi obligat a manipular determinades dades, en qualsevol cas el tema de fons és si és possible frenar el model econòmic global per tornar a altres formules avui superades. Certament el que és inapel•lable és que ens trobem amb una economia mundial diferent a la que existia només fa dos anys, doncs qüestions objectives com el fre del propi creixement econòmic, la caiguda del finançament internacional o la congelació de l’opció pel dèficit públic en el països del primer món, comporten variables a tenir en compte a l’hora de veure el futur.

Des d’una visió pragmàtica ningú pot oblidar que els creixements del països menys desenvolupats es fonamentava amb crèdits tous a tercers, demanda il•limitada des del primer món, pujades del preu de les primeres matèries i capacitat de competir amb preus en els mercats globals, per esmentar-ne algunes d’emblemàtiques; malauradament una frenada en aquests punts de debat, comporta també una caiguda d’expectatives per aquells que havien vist una possibilitat de millorar en el nou model que s’anava consolidant.

La qüestió en aquest moment és si serà possible tornar a la via dels “creixements disparats” en que estaven instal•lades determinades economies emergents, con les asiàtiques de la Xina i l’Índia fonamentalment, o bé tornarem a una situació de desequilibri a on s’imposaran les polítiques econòmiques nacionals de manera proteccionista cap a les seves pròpies capacitats productives industrials.

El tema que plantejo té, a més, moltes altres variables interdependents i d’equilibris polítics internacionals, ara bé, el que realment es troba en discussió és si la situació que ens envolta suposarà la tornada als moments previs a la globalització, suposarà només una alentiment en el seu desenvolupament, o comportarà el seu aparcament definitiu .

La meva modesta opinió és que els països en desenvolupament seguiran en la senda del creixement si saben adequar al seva dinàmica als nous models de caire financer, de política industrial, d’estructura fiscal, etc., que seran modificats, en base al nou marc, en el països més desenvolupats, encara que aquesta variable no sigui tant urgent com es planteja, si no que hagi de ser fruit de la pròpia negociació sòcio – política – econòmica que ara s’està debatent. Aquesta crec que és la via que triomfarà en els pròxims anys.

L’economia mundial del 2010 no tindrà res a veure amb la que hem vist als darrers anys i, conseqüentment, comportarà una relectura de la globalització com concepte econòmic, a on segurament s’hauran de fer modificacions importants amb “veritats indiscutibles” que es veuran superades per un nou marc, a on els drets dels ciutadans, d’aquí i allà, no es poden separar per més temps, si no que s’hauran de trobar formules d’equiparació que solament uns creixements mantinguts poden garantir.

En el debat quotidià a on el creuament de declaracions entre els representants de les diferents opcions polítiques és un tema que s’assumeix com normal, el més greu és que es donen poques opinions que representin les dues qüestions que haurien de ser fonamentals, idees que ens permetin superar la situació que ens envolta i plantejaments que puguin tornar la confiança a uns mercats massa castigats pel cúmul de males noves.

Certament, la reincidència en els arguments de fets, que es remunten a més de cinc anys, que tant es fa servis des de les opcions dels governs socialistes, majoritari als poders públics de l’Estat, “donant tombs” a unes argumentacions superades per la realitat en la que convivim, suposen “velles excuses” davant la manca d’idees per fer front a una realitat que els supera. Per la seva banda, la veu de l’opció alternativa al socialisme, més preocupada per no dir res, ni del que passa a casa seva, ni tampoc d’obtenir noves opcions alternatives, ens col•loca en una situació de frustració i indefensió que es va incrementant dia a dia.

Què fàcil resultaria, per tots, aparcar les excuses fàcils, i trobar els punts d’acord, que a ben segur existeixen, per iniciar un nou model que faci front als entrebancs des d’un compromís de mínims que no es veies condicionat per les diferències del passat i no contamines permanentment el propi futur.

Ja sé que aquesta via es complicada, doncs no podem oblidar les repercussions de caire electoral que pot tenir, per uns i altres, però no sé si existeix una altra via en aquest moments.

El que és indiscutible, és que optar exclusivament per el marc actual de lluita dialèctica respecte de les mancances d’uns i altres, és garantia de continuar consolidant un model a on la política està per damunt de qualsevol altre consideració, publicitant una dialèctica que pot semblar, d’aposta social pels més dèbil, però que en la realitat es converteix en una dinàmica macro política que ho trinxa tot, per la pròpia inaptitud de fer pràctic el que es parla teòric.

No pot ser de rebut continuar per la línia del “ tu més”, a no ser que l’obtenció del poder, a qualsevol preu, sigui l’única variable en que es pugui buscar la tasca de poder o oposició, doncs continuar per aquí es trobar-nos en una societat cada cop més esvarada per un futur molt complicat, a on els que haurien de liderar estan exclusivament preocupats pel que els hi passarà a ells, i no als ciutadans que representen.

És el moment de les gran decisions, amb riscos innegables, però amb expectatives de tornar al país en la línia de creixement que ara es veu cada cop més lluny, fent-ho amb noves propostes, buscant resultats a curt termini, i deixant les excuses per aquells “conservadors” i “progressistes” que només es mouen en base als seus interessos particulars de supervivència al poder.