Lluís Badia

El resultat electoral és ja un fet inapel•lable i, com tal, crec que ara el que pertoca és posar-nos conjuntament a fer la feina que s’espera, cadascú amb el marge que li han donat els ciutadans, amb una representació més o menys important, però en tot cas, fruit d’un llarg procés democràtic.

És evident que les raons, sempre subjectives, del perquè dels resultats, hauran de passar a un segon lloc, prioritzant el que el país necessita per damunt de qualsevol altre plantejament partidista, per molt que també, aquesta qüestió, pugui tenir la seva lectura particular.

Deia Albert Einstein, “no pretenem que les coses canviïn si seguim fent el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot passar-li a persones i països per què la crisi porta progressos”, i a ben segur que, mirat en perspectiva, tenia raó, per tant, a què esperem a fer el que toca amb totes les conseqüències i de manera urgent.

La reflexió del savi, encara està més d’actualitat si realment veiem totes les qüestions negatives a les que s’ha de donar resposta superant el conformisme i la frustració que avui tenim massa assentada a la nostra societat. Segurament és difícil la trobada de sortides i solucions, però el que no fem no ens vindrà solucionat per tercers, si no que ens afectarà, agradi o no.

La necessitat d’actuar es planteja més que mai com un repte inajornable i, per tant, els nous responsables se’ls hi ha d’exigir un pla d’actuació que doni alternatives de tot tipus als paranys que hem de superar. La valentia que dona el suport electoral haurà de ser un valor afegit que s’haurà de concretar amb una tasca a curt termini que permeti veure una llum al final del túnel, encara massa fosc.

També és cert que l’exercici del poder necessitarà dels suports, els més amplis possibles i, aquí també seria bo, per part del nous governants, que es facin els esforços que calguin per trobar punts d’acord amb les altres opcions polítiques, però també amb sindicats i representants empresarials.

És evident que els propers mesos seran complicats i plens d’entrebancs de tot tipus i, segurament, s’hauran de prendre decisions poc comprensibles per la majoria, però tot això només serà viable amb una clara aposta per l’explicació de tot el que s’haurà d’implementar, no deixant res a un “ocultisme” que l’únic que pot suposar és la manca d’enteniment, avui crec que prioritari a tots els nivells.

Tornant a Einstein, que també deia “acabem d’un cop amb l’única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”, aquest crec que és el camí sense retorn que hem de començar a fer, amb el convenciment de fer front als reptes que ens trobarem, però que segur que sabrem superar.

Desprès de la resposta electoral de la ciutadania, ara el que toca, de manera urgent, és posar-nos tots, cadascú en la seva parcel•la petita o gran, a endegar les actuacions que el país necessita per trobar la sortida al panorama socio–econòmic que ens envolta.

És evident que el marc general no provoca l’optimisme per ningú, però el que és inapel•lable és la necessitat de portar a terme una sèrie d’actuacions concretes de manera prioritària i a tots els nivells.

El fet objectiu de la davallada de la demanda, amb conseqüències concretes, com l’atur, la caiguda del patrimoni familiar i empresarial i, el desànim com regla general, necessiten d’actuacions inajornables i, per tant, és vital que es prenguin els acords que calguin per recuperar un orgull, avui embargat pel model vigent.

La coherència a l’hora d’impulsar determinats posicionaments, com els que fan referència al mercat laboral, el món financer i, sobre tot, l’autocontrol de totes les Administracions en la seva capacitat de despesa, hauran de ser arguments vitals d’aquí a final d’any; però és que a més això haurà de ser possible fer-ho amb l’entesa màxima de tots els actors de la nostra societat, partits, sindicats, empresaris, teixit social que s’haurà de “pringar”, si realment tenen vocació de buscar les alternatives que necessiten.

Una vegada més i, per molt que algú no ho pugui entendre així, la política haurà de fer el seu paper des del seny, així com el món empresarial, malgrat la seva situació precària, també haurà de saber fer els esforços que calguin; sense oblidar als sindicats, autèntics interlocutors, malgrat les seves mancances, d’un món que ha de gaudir d’un protagonisme indiscutible.

El model tecnocràtic de Grècia i Itàlia, amb dirigents “suposadament apolítics”, crec que no son una solució, doncs no es pot marginar el debat polític per molt que el seu descrèdit també sigui un fet evident, fer-ho seria el primer pas d’una desligitimació democràtica inacceptable.

Quan falten ja poques hores per conèixer el resultat de les eleccions, i quan per part d’uns i altres es fan els últims retrets per aconseguir el suport dels electors, moltes son les dubtes que queden pendents, i el que segur és més complicat, quines seran les decisions a prendre les properes setmanes per mantenir-nos com una economia viable amb les prestacions socials que avui son imprescindibles per tots els que es presenten a la consulta electoral.

Segurament, entre els majoritaris, cap dels dos explica el que “toca fer”, pensant que dir-ho suposaria restar paperetes al seu favor el proper diumenge, incidint en una línia d’actuació que pensa que no es pot explicar a la ciutadania “les males noticies”, encara que aquestes siguin inaludibles, per tant, seria bo que en els darrers dies tots féssim l’esforç per parlar clar i donar comptes dels sacrificis que s’hauran d’implementar, guanyi qui guanyi.

També pel que afecta a Catalunya, el tema és complicat, doncs la caiguda irreversible del que va ser el tripartit és un fet generalitzat a totes les consultes demoscòpiques, però el que sembla evident és que solament la coalició, avui, al govern fa una proposta de futur, encertada o no depenent del que la interpreti, fonamentada en la necessitat de plantejar un model de finançament que permeti reconduir “l’independentisme pragmàtic – econòmic,” d’una gran majoria de la nostra societat que veu amb impotència la falta d’entesa cap el nostre país del bipartidisme centralista de socialistes i populars.

Sembla lògic que el futur no ens allunyarà en les decisions que s’hauran d’implementar del model que afecta a Itàlia, i en menor mesura, dels requeriments fets a Grècia i Portugal, per tant, tornant a la meva primera reflexió, seria aconsellable també, esmentar les mesures urgents i com es reflecteixen en una societat cada cop amb més incredulitat cap una classe política, massa dedicada als resultats i poc a fer les previsions de governabilitat futura.

Malgrat totes les qüestions esmentades, el cert és que en els moments que ens queden fins el moment de l’exercici del dret de sufragi, son moltes les dubtes que se’ns poden plantejar, ara bé, des del meu ferm convenciment de donar suport als que parlen clar, no tinc cap dubte que la coalició que lidera el President Mas és una garantia, a ben segur aquí i allà, per tornar el sentit comú en una època, en portes, que necessitarà del consens, com via d’entesa, per unes decisions que s’hauran d’explicar, no des de la impotència i la imposició, si no des de la suma de majories fortes que no deixin de costat als més dèbils, fent-ho no solament des de la paraula, si no amb fets específics des dels governs, per damunt de, segurament, “oposicions”, que quan han estat al poder “no han fet el que tocava”, amb tasques superficials i prioritzant discursos partidistes per damunt del que hauria de ser bo per tots.

Des de la meva visió particular, “els meus”, son els que més garanties donen de cara al panorama que ens envolta, amb plantejaments com la necessitat de conquerir majories amplies o inclús governs d’unitat, però tot això només serà viable si existeix un mandat ciutadà clar, fruit d’uns resultats, amb mandats inequívocs de que la sortida del parany on som instal•lats no serà monopoli de ningú, esperem que, en tot cas, també les interpretacions post electorals siguin encertades.

La campanya electoral en curs, a ben segur, que posarà a debat els greus perills del model econòmic vigent, la greu situació que comporta la seva aplicació amb l’increment imparable de la desigualtat, l’atur, la desesperació, la pobresa, etc., com referències vitals per una classe mitjana que cada cop és veu més condicionada per la caiguda del seus ingressos, però sobre tot, de les oportunitats pel seu futur.

És evident que per una part de les opcions polítiques, el culpable directe de tot l’anterior és el capitalisme, entès com una opció econòmica a on els mercats ho condicionen tot, però malauradament sense oferir cap alternativa a la situació, limitant la seva “campanya” a la crítica i la desqualificació indiscriminada.

Des del meu respecte per qualsevol opinió, crec que el camí per retrobar l’equilibri mercats – democràcia, passa per “tocar de peus a terra” i ser conscients que les solucions només sortiran de la implicació d’una gran majoria per modificar el sistema pervers que ens ha anat dominant els darrers temps, i del que tots som en part culpables, per molt que costi reconèixer.

No hi ha cap dubte que el requisit fonamental per superar la situació actual, passa per la creació de feina, al cost que faci falta, amb estimuls públics, però també amb una política fiscal progressiva, sense oblidar la potenciació i l’exigència de transparència cap a uns ens reguladors del sistema financer, que puguin estar per damunt dels grans poders dels mercats, incloent la reconducció dels “paradisos fiscals”, fins la seva eliminació; crec que aquesta és la base per encaminar-nos cap a un demà més possible.

Les alternatives, si no fem el que toca, son ben clares, recessió, depressió, insolvència dels països i les seves institucions, guerres de caire econòmic i, sobre tot, inestabilitat social i política amb el que això suposa, especialment pels més dèbils, els que es suposa es vol donar suport des de “determinats discursos” arrelats en la utopia i en pensar que “com pitjor, millor”.

Espero i desitjo que per damunt del debat electoral, quedi la responsabilitat d’uns i altres per primar, un cop acabat el procés polític, la necessitat d’arribar a acords mínims que puguin ser subscrits per una majoria parlamentaria molt amplia, que pugui actuar de manera transparent, donant totes les explicacions que calguin, però primant la necessitat de portar a terme les determinades reformes imprescindibles.

Certament, la crítica justificada al capitalisme dels darrers anys, a la que em sumo, i que ha comportat el descontrol de la intermediació financera a tots els nivells, especialment els globals, la primacia del benefici del capital per damunt d’una lògica redistribució de la riquesa o la manca de rigor de moltes administracions públiques, que han prioritzat la seva despesa incontrolada amb una lectura estrictament de caire electoral, son fets que hem de superar des del rigor més absolut, demanant les responsabilitats que pertoquin.

Malauradament, si optéssim per quedar-nos exclusivament en la crítica al model del capitalisme desbocat, pensant que el socialisme pot donar-nos respostes, l’exemple de la seva aplicació ha estat bastant més negatiu allà a on ha estat o encara és referència, per tant, seria bo reconduir el debat cap a una sèrie de mesures per fixar un nou “capitalisme reestructurat”, que ens retorni la il•lusió per un demà a on la democràcia sàpiga donar les respostes noves inajornables. En definitiva, l’alternativa al model actual ha de ser un nou marc a on es garanteixi la viabilitat d’una classe mitja que, com sempre, és la que pot liderar els canvis necessaris que necessitem, des d’un model democràtic que no pot limitar-se a un exercici puntual del seu dret, si no a la permanent implicació en tot el que ha de succeir, agradi o no als “poders econòmics” de torn.

En els darrers dies s’estan produint anuncis de caire econòmic que, segurament, no arribin a la majoria de la gent, però que constitueixen, per sí mateixos, “hipoteques a futur” de tota la ciutadania de manera expressa.

És evident que la “dialèctica econòmica – financera” suposa una dificultat de comprensió del que son els condicionants que comporten determinades decisions en aquesta matèria, però és evident que per una gran part de la classe política tampoc es fan esforços per explicar, amb un llenguatge clar, tot el que està succeint, ja sigui per què es pot pensar que explicar la realitat comportarà un cost electoral o, per què es pot sospitar que l’ocultisme pot tenir redits, també en número de votants.

En qualsevol cas, l’evidència és la que és, i els fets objectius posen de manifest que les administracions públiques, totes, hauran de fer esforços en les seves “comptes” per adequar els seus ingressos a unes possibilitats de serveis que fins ara es sustentaven, única i exclusivament, en el crèdit fàcil i l’endeutament indefinit.

És realment frustrant veure que malgrat tot el panorama evident, les decisions s’ajornen fins a poder gaudir del poder per part d’uns, o no empitjorar els resultats electorals previsibles, per part d’altres; en un clar exercici d’irresponsabilitat política i “immobilisme” temporal per part de les dues opcions majoritàries a l’Estat.

Crec que tothom és conscient que les doloroses reduccions pressupostàries endegades pel govern de Catalunya, no son producte del caprici, si no que son una càrrega feixuga heretada d’un tripartit incompetent a l’hora de quadrar les comptes públiques del país; però el que és evident és que un cop passat el 20 de novembre, totes les administracions hauran de fer la feina, que el govern Mas ha iniciat, en un clar exercici de responsabilitat, per damunt del seu propi tarannà social, repetidament posat de manifest al llarg de molts anys per la coalició de CiU que li dona suport i el President Pujol amb un clara aposta pel tema social, capdavanter a Europa.

A ben segur que en els propers dies es produiran “atacs indiscriminats” contra el nacionalisme al govern de Catalunya per les seves decisions induïdes d’adequar el pressupost a una objectivitat possibilista amb els mínims costos de caire social, però el que és inapel•lable, és que darrera la crítica no es donarà ni una sola alternativa real al problema, amagant les decisions preses, especialment, els socialistes, incapaços de veure la gravetat de la situació i esmerçar les mínimes prevencions possibles; amb una sèrie d’institucions marcades per la seva incompetència, amb especial referència a tot el referit a la Banca i les Caixes, “pou sense fons”, de molts dels recursos generals del país.

Sembla lògic, malgrat tot, que amb posterioritat a “la consulta”, s’hauran de superar les “miopies o cegueres temporals”, per fer front a un marc insospitat que necessitarà de decisions complicades i de difícil comprensió per una gran majoria, per poder tornar el més aviat possible al creixement , com base per reconduir tota la problemàtica social que comportarà l’assumpció de determinades restriccions, imprescindibles, en molts temes, alguns de especial rellevància social.

La responsabilitat, d’uns i altres, serà la base per poder tornar a la confiança en un futur que per damunt de tot ha de ser possible i millor que el que avui tenim i ens pronostiquen.

Amb la dualitat artificial que a vegades ens vol induir determinada classe política, queda evidenciada la necessitat imperiosa, per alguns, de l’existència d’opcions progressistes i conservadores en la nostra consciencia ciutadana, en el dia a dia.

Certament aquesta identificació de caire ideològic també arriba a la discussió entre empresaris i treballadors, obviant en la majoria d’ocasions que, prop del 90% de les iniciatives empresarials d’aquest país, el constitueixen els petits emprenedors, que per sí mateixos, a títol personal, i jugant-se el seu patrimoni particular, tiren endavant projectes, amb creacions de treball vitals per la nostra convivència de present i futur.

Segurament si aprofundim en el tema, observarem que un altre crítica ben estesa, és aquella que identifica a la nostra “classe empresarial” com la que busca, per damunt de tot, “acumular riquesa”, a qualsevol preu, quan el fet objectiu és, que el que es vol és “generar riquesa”, amb el ferm convenciment de que empresari i treballador, treballen pel mateix, la viabilitat d’un projecte comú.

Vist en perspectiva, i sobre tot, en un moment crític com el que ara ens toca compartir les coses, els fets encara son més evidents, doncs sembla inapel•lable, que els principals damnificats de l’època negre que vivim, son les petites iniciatives que es veuen abocades a perdre tot el que havien posat per fer viables els seus projectes, inclusiu amb els seus patrimonis personals, amb tot el que això suposa per la seva pròpia supervivència personal.

Seria bo buscar entre tots la formula que ens permeti dignificar a aquells que, al llarg de molts anys, amb el seu sacrifici, han “sembrat” milions de llocs de treball, que ens han permès gaudir d’un estat de benestar, compartit per tots, per tant, seguir en una línia de “persecució” cap a aquells que son els únics que realment son capaços de crear riquesa i treball, ens porta a un esvoranc de fracàs social, amb costos impensables que crec hem de fer el possible per superar. La generació de feina, hauria de ser el primer objectiu de qualsevol govern, però sabent que solament els que ho fan possible, la petita empresa, seran els que ens ajudaran a superar la negativitat actual, optar per altres camins allargarà la nostra agonia, però no ens portarà a la recuperació que tots desitgem.

Moltes vegades crec que la realitat supera les bones intencions, les il•lusions i els projectes generals que en moltes ocasions estan fonamentats, més en desitjos subjectius que en una base objectiva sòlida.

En els darrers dies s’han produït noticies de caire positiu, que vistes sense aprofundir, haurien de ser la base per retornar la il•lusió a una societat cada cop més preocupada per la seva supervivència futura.

El fet de l’aposta pel Corredor Ferroviari Mediterrani, que s’ha fet des d’Europa, és per sí una molt bona nova, que no per esperada i lògica, deixa de ser un anhel finalment fet realitat. Malauradament sota la informació apareguda, poc es parla de com es portarà a terme, és a dir, com es pagarà, en quin termini, qui discutirà el projecte definitiu, etc; és a dir, ens hem quedat amb la superficialitat d’un fet positiu però que ara tocarà implementar amb una sèrie de decisions, que per dir-ho suaument, es veuen de difícil concreció. Superat el moment de l’aprovació inicial, es plantegen innumerables dubtes, de com es podrà portar a terme, i més, quan és l’Estat qui haurà d’esmerçar ingents quantitats de capitals per fer-ho possible, obviant la greu situació de les finances públiques, en el moment que ara ens toca viure, per tant, bo seria conèixer, el més aviat possible, el projecte concret, el seu pressupost d’execució, les aportacions econòmiques concretes plasmades als pressupostos que pertoquin, i sobre tot, el termini real, no el publicitat, de quan el tema serà una realitat efectiva.

Si finalment, tot queda en un magnífic anunci, degudament explotat per la via política, tornarem a aprofundir en el distanciament, cada cop més ampli, entre els dirigents partidistes i la ciutadania. Espero i desitjo, que els temes puntuals aviat es puguin conèixer a tots els efectes.

Una altra nova també publicitada de manera aclaparadora, és la “concessió”(organització), del Jocs Mediterranis a la ciutat de Tarragona, amb la il•lusió de molta gent, i amb l’interès d’una gran part dels nostres responsables institucionals per apuntar-se “l’èxit assolit”, malgrat tot, un cop celebrat el fet, ara el que toca és baixar a la realitat, i veure com es farà possible tota la dinàmica d’infraestructures necessàries, el manteniment de l’estructura de personal que comporta, la despesa general que suposarà un esdeveniment d’aquest tipus, etc…; i és aquí, a partir del moment de baixar a les qüestions concretes, a on se’m plantegen dubtes més que raonables; així, com s’ho faran les finances municipals, per fer front al que els hi ve damunt, complimentant, independentment, la seva viabilitat del dia a dia, a on es paga tard als proveïdors, per cert fora de la legalitat vigent, a on les empreses municipals, especialment algunes, son prop de la fallida, o en definitiva, el dèficit públic assumit, suposa greus problemes reals de liquiditat?. Certament ens trobem novament, en un model complicat, que comportarà ingents quantitats de seny per part de tots, a l’hora d’adaptar l’objectiu a les possibilitats que tenim; pensar d’altra manera, es fer-nos trampes a nosaltres mateixos, i optar que en tot cas “ja s’arreglarà en el temps”; crec que aquí també és el moment de baixar a la necessitat del consens entre tots, però sobre tot, sabent donar tot tipus d’explicacions a la gent, que no es pot sentir estafada per una il•lusió que pot “desmuntar-se” en el seu propi desenvolupament quotidià.

És possible que les meves reflexions puguin no agradar, però son producte del meu convenciment de que “vist aquí i no a la lluna”, a on sembla que estan instal•lats aquells que no saben o volen valorar, les circumstàncies que ens envolten, per trobar-hi les alternatives viables per, al menys, seguir compartint un futur possible.

És indubtable que moltes de les infraestructures portades a terme en els darrers anys responen, de manera majoritària, a criteris de caire polític, per damunt d’altres conceptes que haurien de ser prioritaris, com la seva necessitat econòmica i social, la seva eficàcia, la seva rendibilitat o inclusiu la seva viabilitat objectiva.

Davant el panorama exposat, la qüestió es converteix en dramàtica quan resulta que ens ubiquem en una situació de crisi, que suposarà, a curt termini, la paralització de moltes obres a fer, però també el no acabament de moltes altres que es quedaran a mitges, en una clara demostració de la incompetència d’aquells que han gestionat la seva suposada necessitat, avui clarament desfasada per múltiples conceptes de caire objectiu, vàlids inclusiu en el període de bonança, a on s’han balafiat sense límits.

De totes formes, en un tema on s’hauria d’imposar el seny i el sentit comú, com és el Corredor del Mediterrani, inclús aquest, avui es veu “atacat” per criteris purament partidistes que suposen el debilitament de la proposta, davant alternatives fora de tota lògica.

És evident que el que s’ha parlat sobre la possibilitat de “la travessia central dels Pirineus”, per part de les opcions polítiques majoritàries a l’Estat, PSOE i PP, és un atac directa cap a la necessitat vital del corredor que connecta els ports catalans, valencians i del sud de l’Estat amb el centre, el Nord d’Europa, i el Atlàntic, per cert fonamentada en criteris objectius fora de discussió.

Entrant en les raons de la necessitat de la via Mediterrània la majoria estan basades en qüestions evidents, així la connexió amb França no pot oblidar que el TGV francès acaba a Perpinyà i l’AVE espanyol arriba ja a Barcelona, con una qüestió emblemàtica de tota la discussió; però el que tampoc es pot oblidar és que no es pot pretendre que la infraestructura referida es pugui portar a tot arreu, si no que la inversió que suposa, que és caríssima, ha de buscar criteris de rendibilitat per damunt d’altres més de caire electoral puntual.
El que no pot ser repetitiu és tornar a caure en el parany del tren fantasmagòric d’alta velocitat entre Albacete i Cuenca que Renfe ha tingut que anul•lar per què la manca de passatgers li costava a l’empresa ferroviària pública prop de 18.000€ diaris, com una anècdota de la irresponsabilitat d’uns gestors públics que avui haurien de ser fora de la cosa pública.

És evident que ara estem immersos en un moment difícil, per dir-ho suaument, però es que, a més, estem en portes d’una campanya electoral a on ningú vol renunciar a cap vot, amb el perill que això suposa pel nostre futur; per tant, bo seria que tornéssim a una via pressupostària, a l’hora de parlar d’infraestructures, que valorés més el que és viable, en tots els sentits, que “fer fum” per veure de convèncer a no sé quin elector dubtós.

No és de rebut seguir en la línia de la despesa incontrolada, les actuacions de govern purament ideològiques o les decisions més conjunturals, si no que s’hauria d’apostar per un demà, a on la logística serà vital; malgrat que derivar cap aquesta línia de gestió suposi primar més la responsabilitat de país, per damunt de la purament localista, parcial o partidista, tant de moda en els darrers anys.

Una mostra del que no hauria de ser en la gestió pública, és l’intent per part de determinats líders de “marejar la perdiu” i no afrontar amb resolució i convenciment el que toca fer en cada moment. Segurament el fàcil és instal•lar-se en un model a on tot el que s’executa té el vist i plau majoritari de la societat, obviant allò que per la seva transcendència de futur tocaria no executar, encara que segurament sigui de difícil comprensió per una gran part de la ciutadania.

Corre riscos pel suport electoral, sembla que és un punt que no es troba en l’agenda de la majoria de dirigents polítics, que el que volen per damunt de tot és perpetuar-se en el poder el màxim de temps, encara que això pugui suposar posar en perill la pròpia viabilitat de la societat a la que suposadament serveixen.

No explicar clarament les limitacions pressupostàries que tots els ens públics tenen i que, per tant, incideixen directament en la despesa dels mateixos, és un frau que crec que no ens podem permetre. Ja sé que a ningú li agrada publicitar que existeixen compromisos impossibles, que s’ha de prioritzar determinades actuacions en perjudici d’altres, i sobre tot que moltes de les promeses electorals son inviables, però tot aquest cúmul de negativitat és encara més gran si es preten “amagar” una realitat que, tard o d’hora, haurem d’assumir.

No és “simpàtic”, ideologies a banda, fer retallades pressupostàries, però el cert és que només assumint la situació de manera transparent és podrà valorar el que toca fer, optar per altres camins, més agraïts, electoral i mediàticament, només suposarà fer un aplaçament sobre el que finalment tocarà fer.

Segurament, l’eficàcia dels gestors públics no ha estat un valor massa apreciat en els darrers temps, però el que és evident és que moltes institucions han gaudit de molts bon gestors i d’altres, la majoria, uns altres que no han tingut la cura de fer una actuació avui plaudible, amb conseqüències gravíssimes com veurem ben aviat.

No podem seguir plantejant la tasca institucional seguint prioritzant determinats punts, avui amortitzats per una realitat indiscutible, si no que s’haurà de treballar des del positivisme i en base a una manera de fer més transparent, només així es tornarà a la “connexió” entre administracions i administrats, avui malauradament instal•lada en el descrèdit general.

És evident que moltes vegades tocarà fer actuacions de difícil comprensió ciutadana, però aquesta opció només gaudirà d’èxit si se sap fer la pedagogia que calgui per donar les explicacions que pertoquin en cada cas. Seguir en la línia de promeses inviables, a on encara quelcom es situa, és una mostra de pànic i insolvència, que portarà als que opten per aquesta via, cap a un fracàs insuperable.

Crec que és el moment d’actuar i deixar de costat els discursos “rimbombants”, això sí, sabent donar compte de tot el que es fa en cada cas, només en aquesta opció tornarem a la senda de la credibilitat de la que tant estem necessitats.

La greu referència econòmica que constitueix la morositat del sector públic és un fet que afecta a milers de petites empreses i autònoms i, que suposa un atac frontal per aquells que son els més dèbils a l’hora d’afrontar una crisi econòmica que ens supera.

És evident que el tema és molt sensible a tots els nivells, amb moviments legislatius tant en el marc europeu com de l’estat espanyol, per trobar mesures per lluitar contra el problema; a efectes concrets, malauradament, els fets objectius son que els creditors institucionals son, cada cop més, sense veure’s, de cap manera, el compliment de tot el legalment vigent pels que haurien de ser mirall de referència a l’hora de complir amb la llei en un tema tant important per la salut econòmica del país.

La realitat crua de molts Ajuntaments i Comunitats Autònomes posa de manifest una autèntica manca de liquiditat que, inclusiu, pot posar en perill el pagament del sou dels funcionaris, per no esmentar tot el que fa a les empreses dependents de les Administracions en situació de fallida en una gran majoria de les mateixes.

Malauradament el panorama exposat, segueixen brillant per la seva absència, la presa de decisions urgents en els àmbits esmentats, constituint tot en el seu conjunt, una clara irresponsabilitat compartida per molts gestors públics, però també per aquells ciutadans, de bona fe, que formen part dels Consells d’Administració de moltes empreses de caire municipal i que assumeixen un marc de responsabilitat, que a ben segur ningú els ha explicat.

És clar que tot el model d’irresponsabilitat en el que estem instal•lats, amb un sector públic, desfasat en la seva despesa del dia a dia i en la seva incapacitat per donar respostes possibles dintre del marc crític que a tots afecta, és una càrrega que incideix clarament en la possibilitat de recuperació econòmica que tots voldríem el més aviat possible, però això només serà viable si s’assumeix la greu realitat, per molt forta que sigui.

Per damunt dels autèntics malbarataments que s’han produït, amb responsables de tots els colors polítics, crec imprescindible afrontar la situació des de la humilitat de reconèixer el que s’ha fet malament, donant les explicacions que calguin, però sobre tot sabent reconduir, mentre siguem a temps, una situació que en moltes ocasions ens pot portar a la pròpia via concursal de molts ens institucionals, avui, sota una sospita massa fonamentada.

No crec que ens podem permetre seguir en la línia de “no passa res”, doncs els límits “per aguantar” son cada cop més minsos, i el que pot passar és que la insolvència ens posi en un lloc que crec ningú desitja. A què s’espera a complimentar autèntics plans, que des de raonaments de lògica, suposin evitar sorpreses a curt termini con les que molts anuncien? I, com es pot lligar un acord majoritari de totes les opcions polítiques per buscar la presa de decisions fonamentals per fer primar el sentit comú, també quan es parla dels diners de tots?.

El futur complicat que tenim podrà ser millor si es fa el que toca, començant per la pròpia viabilitat econòmica dels petits Ajuntaments que hauran d’adequar la seva subsistència a un “model d’economia familiar” de no gastar per damunt del que s’ingressa.

El debat en portes de la discussió dels pressupostos als municipis per l’any 2012, pot ser un primer pas per tornar a la senda de la màxima transparència, amb una despesa que ha de deixar de costat un increment d’endeutament, avui insostenible, mitjançant la reordenació dels serveis que es poden assumir i la millora de la seva gestió al preu que calgui.

En moltes ocasions quedo sorprès dels debats polítics que es produeixen, en especial per la superficialitat dels mateixos, però de manera molt concreta per la pròpia incapacitat, voluntària o no, per abordar de manera directa els problemes que avui afecten a la gran majoria de persones.

En el tema econòmic, la cosa encara és més irreal, doncs quan el que s’hauria de discutir és la formula per tornar a la creació de llocs de treball, al cost que sigui, ens queden amb argumentacions de caràcter ideològic i partidista sense aprofundir en el fons de la qüestió que hauria de ser la referència obligada de qualsevol opció política, amb vocació de saber avançar en el benestar dels ciutadans.

Concretant, el debat sobre l’endeutament no pot fonamentar-se, de manera exclusiva, amb les irresponsabilitats i la nefasta tasca de governs passats, que també; però el que sembla prioritari és la trobada d’alternatives que ens permetin tornar a la via del creixement econòmic, fonamental per mantenir el nostre model d’estat de benestar, demagògia barata al marge.

És indubtable que els deutes de les administracions públiques, és una llosa molt pesada, que segurament pot no deixar-nos veure quines decisions s’han d’implementar, però no pot ser de rebut quedar-nos en el lament, si no que s’ha d’avançar cap a noves vies. En aquesta línia sembla vital trobar les decisions que ens permetin optar pel creixement econòmic com punt emblemàtic, primer per fer front al deute acumulat, però sobre tot per fer funcionar una maquinària, avui paralitzada, per la que està caient. Conseqüència de l’anterior, en la meva opinió, és que segueix sent decisiu buscar les opcions que calguin d’estalvi – retallada – reconducció – millora – optimització, però sense oblidar que també hem de primar, la gestió de govern, aprofundint en les decisions que comportin tornar a créixer de manera prioritària, inclusiu per damunt de la pròpia tasca de contenció de despesa.

Arribats a aquest punt, quines són les maneres de caminar cap el creixement?, entès com reactivació econòmica a tots els efectes. Si bé és cert que han estat lloables determinades decisions preses fins la data, que malauradament, passat un temps, s’han revelat com a ruïnoses, així el “plan Zapatero”, que a ben segur tenia la voluntat de no deixar refredar l’economia, ha esdevingut una càrrega massa costosa que ha comportat actuacions que han suposat el propi retall de les pensions o els sous dels funcionaris per fer-li front, per altra banda, també son de difícil entesa per la població, ”retalls” en qüestions com la sanitat i l’educació, especialment si no van lligats a altres més vitals per la majoria, com el cost de la pròpia classe política o la despesa supèrflua, diguis televisió pública sobre dimensionada, o altres.

En definitiva, no ens podem permetre que la pròpia dinàmica general ens aboqui cap a una recessió de la que no coneixem els límits negatius per una gran part de la ciutadania, si no que crec que és el moment de fer el que calgui per retornar a donar suport a aquells que son els responsables de la creació de pràcticament el 90% dels llocs de treball, la petita empresa i els autònoms, amb decisions que els permeti tornar a accedir al crèdit possible i viable, a una normativa legal transparent “sense paranys”, amb una taxa de caire impositiu d’acord amb el seu volum i els seus resultats econòmics, amb un poder polític receptiu als seus requeriments, i sobre tot, amb un discurs institucional que sàpiga pregonar més el que uneix que el que separa, com base per donar respostes de consens, única manera d’obtenir els objectius referits; per què el que és indiscutible, és que el deute pot ser assumible, però el creixement és irrenunciable.

Les greus noticies que, dia si i dia també, es van produint pel que afecta a la mala situació de l’economia mundial, crec que es comencen a acceptar de manera general com una qüestió que s’ha d’assumir com natural, davant d’un ampli període de bonança econòmica, a on segurament tots estem d’acord que hem gastat molt més del que es podia.

No obstant la reflexió assumida, el cert és que crec que, a part de la trobada d’alternatives possibles de sortida al problema que ens envolta, també és el moment d’exigir responsabilitats a aquells que, amb la seva nefasta gestió, ens han portat al model que ara, a tots, ens toca assumir.

És evident que existiran atenuants en moltes actuacions, però també és cert que en determinats punts, el tema es constitueix com un “escàndol” difícil d’assumir gratuïtament, malgrat la conjuntura que es vulgui posar com excusa. L’endeutament emblemàtic de determinats governs municipals i autonòmics és un fet molt desagradable i que comporta, per una part, la manca de contenció dels responsables en cada moment, “rifant-se” el seu prestigi personal, per part d’alguns, acceptant directrius exclusivament de caire polític i deixant de costat la pròpia lògica econòmica. Exemples en aquest sentit son evidents, per molt que es vulguin “amagar” amb discursos partidistes des de l’oposició; amb “pinzellades” de caire ideològic. En aquest punt, què poc es recorda ara, en el moment de buscar una gestió d’acord amb les possibilitats econòmiques reals, els malbarataments d’aquells que han portat a les comptes públiques a situacions de “prefallida”; per cert, no seria el moment d’exigir “explicacions al respecte?.

Per altra banda, tampoc es poden oblidar la tasca negativa d’aquells que han estat al cap de moltes entitats financeres, especialment caixes d’estalvi, i que han portat a les mateixes a una necessitat imperiosa “d’intervenció” pública, a costos multimilionaris, que haurem de pagar tots els ciutadans. A què esperen a donar comptes de les seves decisions ruïnoses pels milers de petits estalviadors, petits empresaris i autònoms?, per cert els més castigats en una crisi a on una gran part d’ells han perdut el seu patrimoni personal; no crec que sigui assumible per la societat la continuïtat dels mateixos dirigents o la reubicació dels màxims responsables en Consells d’Administració, molt agraïts i amb importants prebendes de tot ordre; cosa que s’està fent sense cap rubor.

Tornant a la meva primera reflexió, crec que quan no toca més remei que fer “estalvis obligats”, “gestionar amb eficàcia” i treballar sobre possibilitats reals, amb decisions gravíssimes que afectaran a la viabilitat personal de molta gent, és el moment també de conèixer les raons que han suposat determinades decisions en el seu moment, avui moltes d’elles inentendibles, però que suposen una càrrega que costarà molt assumir.

En definitiva, caure al parany de que “no passa res”, i que el que s’ha fet és producte de la pròpia conjuntura, “difuminaria gratuïtament” a aquells que sota una presumible “cuirassa d’intocables”, han comés autèntics disbarats, pensant que la seva responsabilitat no existia. Per tant, no estaria de més demanar comptes, com un principi fonamental per la nostra democràcia, que ara haurà de suportar “dubtes” davant d’un panorama social amb massa sacrificis per la gran majoria, i que l’exigència de demanar explicacions als suposats “poderosos”, posaria a tothom al seu lloc.