Lluís Badia

Darrerament ha sorgit amb força el debat sobre les inversions en infraestructures i la necessitat de que davant la crisi que ens envolta, s’hauran de seleccionar les prioritats a desenvolupar a curt termini, deixant per més endavant altres opcions menys vitals pel futur del país. En aquesta discussió, un tema és vital, la configuració del “eix mediterrani” com una infraestructura imprescindible des del punt de vista competitiu europeu, i per tant, no podem permetre que aquest punt sigui novament motiu de discussió ideològica – política a l’hora de fixar el seu pla real d’execució. És evident que els discursos radicals a on es potenciava el centralisme sense cap rubor, o l’execució en el seu moment de projectes ferroviaris mancats de ser necessitat urgent, AVE Madrid-Sevilla, con camins als que no haurem de tornar a donar viabilitat, si realment s’està per fer que el recursos públics, cada cop més minsos, s’apliquin a necessitat objectives. Ningú pot posar en dubte el dèficit logístic terrestre que afecta al Mediterrani con opció vital a curt termini, per donar resposta a l’increment de pes del nord d’Àfrica, o el potencial que representen els Ponts d’Algeciras, Valencia, Tarragona i Barcelona com porta d’entrada a l’increment de pes exportador del sud est Asiàtic, i per tant crec prioritari que no es facin realitat possibles retards o paralitzacions encobertes de les execucions, vitals pel nostre desenvolupament econòmic. El corredor del mediterrani s’ha de convertir, a curt termini, en l’enllaç a Europa i per això necessitem unes alternatives ferroviàries, viàries i aeroportuàries competitives que puguin donar resposta a una demanda real, si som capaços de primar criteris de competitivitat i eficàcia; per tant, el que s’ha nomenat com gran plataforma logística Mediterrània hauria de ser un objectiu primordial per totes les Administracions, que directa o indirectament, es veuen lligades a la mateixa, en el ferm convenciment que això és una peça clau per la nostra economia. La possible amenaça al gran projecte no pot venir ni de les empreses, ni de les Administracions que hauran de saber renunciar, si cal, al seu protagonisme particular per sumar-se al projecte comú, per tant, no és admissible, aquí, cap excusa a l’hora de configurar l’aposta per una necessitat imperiosa que permetrà configurar un model, amb dades concretes d’execució a tots els nivells, primant una urgència cada cop més necessària per assegurar una viabilitat empresarial a la que s’ha de donar els mitjans necessaris per què pugui mantenir un nivell de competitivitat logística de primera. La nostra relació amb Europa, com proveïdors de moltes de les seves necessitats, ha de suposar configurar una capacitat exportadora amb garanties, als millors costos i amb una eficàcia fora de dubte; esperem que no es donin els entrebancs produïts en el passat, i l’objectiu sigui realitat ben aviat.

No és, en termes econòmics, el concepte “Risc País” signe de bonança ni perspectiva de solucions a curt termini, per tant, quan s’inclou sota aquest concepte a determinats Estats, això és garantia de que les coses no estan bé i és necessari fer els esforços que calguin per sortir d’aquesta “nomenclatura”. En el cas espanyol, la negació de la realitat, pels governants de torn, ens ha portat al moment actual, però malgrat els anuncis de pujada d’impostos indiscriminada, la baixada de sous i pensions, o l’emblemàtic efecte de tot això sobre la despesa pública en general, crec que encara no som conscients de tot el que queda per fer, si realment volem ser un “País de futur”. A què esperem a aplicar els conceptes de la microeconomia als pressupostos municipals, “no gastar el que no s’ingressa”, o inclusiu ficant determinades variables vitals per fer possible la continuïtat de mots Ajuntaments en fallida real. Ja sé que les grans decisions corresponen a l’Administració de l’Estat, i en menor mesura a les Comunitats Autònomes, però crec imprescindible i urgent que l’Administració més propera se’n adoni del que ens espera a curt termini. Ja no val solament amb anuncis, “més publicitaris que reals”, de determinats líders locals amb retallades mediàtiques de sou, el problema son les grans partides i aquestes es concreten en eliminació dràstica de càrrecs de confiança, que només responen a interessos de partit i en cap cas de competència professional, la reducció de partides supèrflues com les de festes, la paralització o eliminació d’obres no imprescindibles o, inclusiu, la congelació de l’ampliació de plantilles laborals, sense oblidar la despesa de representació, les campanyes publicitàries o la reducció dràstica de determinats serveis, més de caire elitista que social; i tot això a més fruit d’un autèntic pacte polític de totes les opcions, com garantia de compromís. No crec que sigui possible seguir en la línia “d’anuncis pseudo positius permanents”, sense ser conscients de la necessitat de depurar la despesa, prioritzant als que ho passen més malament, sense també fer possible la tornada a uns pressupostos racionals on haurà de quedar clar que és el que ens podem permetre en el nou marc econòmic vigent. Autoenganyar-nos i pensar que tot pot ser “com abans”, és no tocar de peus a terra, per tant com més aviat siguem conscients del marc en que estem ubicats, millor per superar situacions, avui inassumibles des del punt de vista dinerari, però també des de la pròpia visió que la ciutadania té de la seva classe política, que ha de tornar a ser referència de compromís i sacrifici, no convertint-se en un assalariat més del pressupost públic de manera exclusiva. Tornat al concepte inicial de “risc”, sembla imprescindible que les mesures esmentades són la base per retrobar-nos en el grup de països amb garanties de futur, optar per altres vies és condemnar-nos a sobreviure sota mínims en una “dimensió desconeguda”.

La disbauxa del govern socialista a l’hora d’implementar les mesures necessàries per fer front a la crisi, traslladen als mercats una situació d’inseguretat manifesta que comporta un greu fre a les possibilitats de futur que té el país per aquells que són els únics que ens poden treure de l’esvoranc a on estan enfonsats, la petita empresa i els autònoms.

És indiscutible que un executiu en minoria, que només sobreviu gràcies a l’exercici de responsabilitat de CiU, amb costos específics per la mateixa, hauria de fer més per donar una imatge de serietat que transmetés una seguretat als mercats, i sobre tot no col•loqués la situació en un marc preelectoral permanent.

Ningú nega avui que el panorama és molt difícil si totes les Administracions no fan un exercici de reducció responsable de la seva despesa, però el que és molt més greu, és que es traslladi a la societat una imatge d’uns responsables polítics que no saben a on van, o el que és més greu, que no existeix una direcció assumida unànimement.

L’exemple flagrant del tema del BOE respecte al finançament municipal, és una demostració més d’incompetència manifesta d’uns responsables que no donen la talla a l’hora de fer el que cal; a qui se li pot passar per la ment posar als Ajuntaments en la tessitura de no poder finançar-se via crèdits, quan el problema que afecta a aquesta Administració més propera, és la seva imperiosa necessitat d’haver d’assumir obligacions que pertanyen a altres, però de les que no es pot desprendre sota cap excusa.

Malauradament el tema no troba les sortides necessàries i com ja diu algú “avui pitjor que ahir, però millor que demà”, per tant, es fa imprescindible una necessària recepta de “seny” per tots, per poder començar a insuflar alguna esperança a una societat cada cop més desanimada.

Finalment, és cert que es faran esforços per reduir la despesa pública, amb els sacrificis que això suposarà, però encara no es veu cap iniciativa que vingui a dissenyar les formules d’ajuda cap els que son peça vital de la recuperació, els creadors de llocs de treball.

Moltes són les veus que s’han permès desqualificar l’actuació de CiU la passada setmana a l’hora de donar suport a les greus mesures emprades pel govern, caducat, del President Zapareto. Per altra banda també son molts els que han reconegut a l’opció catalanista el sentit d’Estat al que potser altres han renunciat, primant més el seu interès d’estratègia electoral que l’objectiu de país. Malauradament la “divisió d’opinions”, el cert és que la decisió de la coalició catalana ha permès que no s’entrés en uns moments de desfeta, per una executiu socialista en hores baixes, dèbil i amb poques possibilitats reals de fer front a una part de legislatura pendent, amb garanties de treure al país de la situació negativa vigent. Segurament per CiU la via més còmode hauria estat deixar caure a l’executiu i precipitar un avançament electoral, amb beneficis indirectes, però aquest mapa polític ens podria col•locar a tots a la frontera de convertir-nos en un model anàrquic, sense avals, per fer front a un futur cada cop més complicat. En el seu moment va ser Artur Mas i Duran els que van demanar la necessitat d’uns Pactes de la Moncloa “bis”, sense resposta per part dels que podrien fer-ho possible, i el cert és que avui el requeriment segueix vigent, si tots els implicats no es veiessin, entre sí mateixos, “enemics” més que “adversaris”, per poder recompondre una situació que només tindrà sortides si s’és capaç de fer front comú, a l’hora de prendre les decisions fonamentals. Les properes setmanes, amb decisions vitals de tot ordre, pendent de publicitar-se, poden ser ben complexes, si cada opció fa primar, per damunt de tot, el seu interès de “poder”, malgrat el moment, per tant, aconsellable seria que es pogués fer un exercici de “sentit comú” que ens donés l’autèntica realitat de cada tema si realment es vol afrontar amb responsabilitat una època a on primaran l’exigència de sacrificis a tots els nivells. Qüestions d’ordre Estatutari, fiscal, laboral i de restriccions generalitzades de les comptes públiques, comportaran un panorama “enverinat” que no veurà solucions en el pur enfrontament partidista, esperem que en tot cas l’interès pel bé general primi per damunt d’altres anhels, legítims, però que també haurien de saber atenuar-se, si el que es vol es tornar al camí de confiança compartida.

Des del posicionament oficial per justificar la retallada a un estat de benestar en retrocés, sembla que l’únic argument són “les circumstàncies” que afecten al món, entès com una qüestió global, a on tots som “esclaus” de la seva inèrcia il•limitada a l’hora de condicionar “els poders” particulars de cada estat. Què poc se’n recorden, els que dissenyen les estratègies de comunicació avui, dels greus errors comesos amb despeses electoralistes injustificades, polítiques d’immigració sense control, increment desmesurat del personal depenent de les administracions, o una manera de fer a on primava la basant de caire partidista per damunt de qualsevol altre raonament. Què fàcil deu ser “parlar” de les circumstàncies, obviant fets objectius, com que aquí la taxa d’atur està per sobre del 20%, quant en els altres països del nostre entorn no arriben al 10%; és evident que ens trobem en una situació límit, però intentar refer el discurs buscant culpables aliens, sense valorar el que s’ha vingut fent, és un altre error, que crec que no ens podem permetre. La situació a on estem instal•lats és complicada i plena de paranys si no s’és capaç de buscar acords vàlids, que poden ser durs però que s’han de saber explicar, assumint totes les mancances que ens fan portat a la situació actual. Les alternatives només donaran bons resultats si es sap refer una “pinya” social per damunt de la pura discrepància ideològica, a on tots sumen pel bé del nostre futur, per tant les iniciatives publicitades unilateralment pel govern som una mostra clara per on no s’hauria de transitar, si realment volem esmerçar un esforç compartit per tothom. A cas no és possible, des de la realitat dels fets, trobar punts d’entesa per dissenyar unes estratègies amb el màxim suport; crec que és imprescindible que ens posicionen en el moment que toca, però sense enganyar a ningú i posant de manifest que només estem al principi de la implementació de les mesures imprescindibles que avançar cap una recuperació del nostre nivell de vida, avui clarament superat, no per les circumstàncies de manera exclusiva, si no també per un llistat de desencerts que han provocat el model actual de desencís social generalitzat. Esperem que les properes setmanes comportin treballar plegats per esbrinar el que més convé, però fent-ho des d’un anàlisi de la situació a on l’únic interès sigui el treballar per evitar que els més dèbils suportin una situació en la que, a ben segur, poc han tingut a veure.

Malgrat la greu situació de conflicte social que ha comportat la indiscriminada aplicació de mesures del govern socialista, aprovada fa uns dies, no es percep cap veu a l’hora de començar a dissenyar una estratègia de futur, que permeti que aquells que son els generadors de prop del 80% de llocs de treball, autònoms i petita empresa, tinguin unes expectatives de futur per tornar a la senda de l’optimisme i l’esperança.

A què s’espera per donar suport als únics, que des de la seva responsabilitat, són i seran capaços de tornar a “atacar” les llistes d’aturats, que avui llastren d’una manera descontrolada l’economia del país, i posen en dubte la nostra viabilitat per demà.

Quan es donaran les expectatives necessàries per que la confiança torni, i la greu “tempesta” , d’una inseguretat jurídica manifesta a l’hora de legislar, una estratègia recaptatòria per part de la majoria d’administracions, a qualsevol preu, o inclusiu una incapacitat de fer una reforma laboral adequada, per no dir una nul•la responsabilitat pels que han de donar exemple a l’hora de reduir la despesa pública supèrflua, etc., es faci realitat.

Que algú pugui pensar que la nostra recuperació econòmica es pot fer sense el suport dels petits empresaris, i només mitjançant estratègies econòmiques, és que no s’és conscient del que ha estat la nostra historia els darrers anys, fonamentada en base a aquells petits empresaris que, jugant-se el seu propi patrimoni, sense cap seguretat, han estat capaços de crear riquesa, orfes d’ajudes, i, en tot cas, “vigilats” per unes polítiques fiscals i laborals, a on igual era una multinacional que el més petit dels nostres emprenedors.

Ja és el moment de trobar alternatives efectives per què el crèdit arribi a les iniciatives empresarials més petites, que les polítiques tributàries i de caire social, s’adeqüin a la mida d’aquestes opcions, i sobre tot, que des dels centres de poder, a tots els nivells, polítics, socials i econòmics, es situïn els interessos d’aquest sector majoritari com una prioritat absoluta a tots els nivells.

No ens podem conformar amb els discursos estratègics de les grans decisions econòmiques, hem de baixar a la realitat de les necessitats dels que veuríem com una possible continuïtat i supervivència , dels seus projectes, unes administracions que sabessin entendre els seus problemes, més personals que empresarials, a l’hora d’aplicar uns reglaments, segurament absolutament legals, però fora de la pròpia realitat d’uns moments molts durs per aquestes apostes empresarials referides, que han de conviure amb una “negativitat” que no pot consolidar-se de cap manera.

Les mesures endegades pel Govern desprès d’una pressió política i econòmica, sense precedents, a nivell internacional, suposa el primer pas per ser tots conscients de quina és la realitat del moment que ens toca viure.

Malgrat la necessitat de trobar alternatives de futur el que és criticable, una vegada conegudes les iniciatives, és si les decisions preses son lògiques i acurades, i és aquí a on novament es produeixen divergències importants entre totes les parts implicades. Certament qualsevol “decisió de poder” pot ser posada en discussió i aquest no és el objecte del debat en aquesta situació, una altra cosa és que davant de les decisions preses sí n’hi havia d’altres que podrien ser millors, “no tocant” als més dèbils que son els que pateixen més directament la situació crítica.

En un anàlisi concret del problema es podria haver fet un esforç de disminuir la despesa supèrflua de l’executiu, mitjançant una reducció de ministeris i de personal assessor, amb partides pressupostàries descontrolades, des de fa molts mesos; també es podria haver demanat ajuda concreta a les Autonomies i als Ajuntaments per què haguessin actuat en idèntica línia de baixada de despesa no productiva, i finalment haver buscat reconduir situacions com determinades reconversions industrials en curs, amb costos desorbitats.

És evident, per altra banda, que les decisions preses comportaran reposicionaments dels sindicats, especialment d’aquells que lideren el sector públic, que hauran de fer entendre als seus afiliats que els compromisos assolits fa uns mesos amb el govern ara queden en “paper mullat”, per no dir tot el que suposa de “pèrdua” de part d’un estat de benestar, que en determinades qüestions es mantenia com una qüestió inviable i només fonamentat en l’interès electoralista del govern.

En definitiva la “passada” a una posició realista de la situació, suposarà canvis importants, amb molts aspectes de les dinàmiques que es podran considerar con normals només fa uns mesos; no obstant el nou marc ha de també garantir recuperar la credibilitat social amb un govern dèbil, que només pren decisions quan es veu superat per uns fets, que poden posar al país davant d’un precipici imprevisible.

Espero i desitjo que “l’aterratge al món real” del President Zapatero suposi actuar des del sentit comú, perdut des de fa molts mesos, gestionant en funció de tots i no només d’una part dels ciutadans, que, com sempre, seran els que patiran més directament les alternatives endegades, encertades o no, però que signifiquen un canvi de rumb, reconeixent que la situació és la que és, ens agradi o no.

Les greus decisions governamentals dels darrers dies, emprades per part del govern Zapatero, que han suposat el cop més greu, en molts anys, a l’estat de benestar, fent pagar la mala gestió i la incapacitat per reconèixer la situació als més dèbils, comportarà, a partir d’ara, el que entrem en uns moments socials de frustració davant la impotència d’aquells que hauran de fer front a la situació real, deixant de costat aquells discursos, de només fa unes hores, que ens pintaven un país ple de goig i futur envejable. Seria bo que per part de l’administració municipal, i dant del panorama exposat, es comencés a ser conscient de quin és el nou marc, endegant-se totes les iniciatives de reducció de despesa urgent, no sigui que també ens trobem en que l’administració més propera opti per les retallades indiscriminades, via impostos o càrregues a implementar. A què esperen a reduir el sou dels càrrecs públics locals, als seus “assessors”, a controlar la despesa incontrolada, a buscar “aparcar” determinades iniciatives inviables pressupostàriament, o inclusiu a fer un plantejament seriós per limitar les repercussions que les mesures del govern central, comportaran per milers de ciutadans de cada ciutat. És necessari tornar a buscar la formula per potenciar la creació de llocs de treball, imprescindible si realment volem sortir de l’esvoranc a on som, incentivant també des del municipalisme les formules que calguin per tornar la confiança a aquells, autònoms i petita empresa, vitals per recuperar la il•lusió. En definitiva no volem més retards en les decisions a prendre, és l’hora d’assumir amb humiltat els errors comesos, i buscar les vies possibles per apuntalar un demà complicat, però possible si tots fem el que cal fer. No es pot seguir per més temps fora de la realitat, ni repantingant-nos amb la indirecta responsabilitat dels fets consumats, és urgent ser capaços d’afrontar els fets amb totes les conseqüències, sabent explicar les mesures a endegar, deixant de costat l’interès partidista o electoralista que per alguns ha estat la seva única raó de ser. Les retallades que s’hauran de produir, a més, han de ser fruit de l’anàlisi en profunditat de cada iniciativa, sent producte del diàleg amb totes les opcions polítiques, econòmiques i socials, i sobre tot amb el ferm convenciment de que el parany, que avui ens pot superar, no ha de situar-nos en l’absentisme d’unes respostes imprescindibles.

Desprès de molts mesos “marejant la perdiu” i amagant les decisions fonamentals que necessita Espanya, el govern Zapatero es troba en el temps de descompte per fer allò que és imprescindible si realment no volem seguir pel camí de Grècia, amb les repercussions de tot tipus que això representa pels més dèbils. L’estratègia purament electoralista del govern socialista, incapaç de fer el que toca en cada moment, primant una gestió purament partidista i obviant el bé comú, ja no “té més corda”, i ara moltes de les seves decisions de govern, queden demostrades com inviables per afrontar, amb rigor, la greu crisi econòmica que patim. De poc serveixen els “globus sonda” de discussions artificials i de tracte purament mediàtic, quan el que toca fer és prendre decisions poc agradables, però que si són explicades, tots sabrem entendre el per què de les mateixes. La manca de credibilitat del President del Govern a Europa, que en teoria havia de presidir com un fet “galàctic” ha suposat deixar patent una falta absoluta de lideratge davant la resta de líders europeus, i el que és més greu, la tramesa d’aquesta inseguretat cap als mercats i la pròpia economia, per molt que s’intenti desprestigiar des del poder establert d’aquí els imputs que marquen els propis estudis de referència. El moment actual necessita respostes urgents, en temes pressupostaris, amb retallades emblemàtiques de la despesa pública, i per damunt de tot, introduint els problemes de la microeconomia als discursos vuits de la macroeconomia. A més, tampoc es pot pensar que les solucions seran exclusives del govern de l’estat, i aquí també seria bo conèixer el que faran les altres administracions, encara “autistes” del model en que hem de sobreviure; la suma de totes les solucions acurades que s’han de prendre, són la única garantia per poder sortir-nos amb garanties d’èxit. Què de poc ens serviran les paraules dels “drets”, si no podem fer-los possibles amb dotacions financeres, fruit d’una tasca pública amb rigor, sabent reconèixer els errors de les decisions preses, que suposen clarament, malbarataments dels diners de tots. Sobreviure al sunàmi de la crisis només és possible des de la transparència de les actuacions concretes però també des de la presa de postura en temes que la lògica veu com vitals en el moment actual. La urgència d’aplicar el sentit comú a l’hora de gastar per part de totes les administracions, ha de ser la premissa bàsica per què no ens veiem superats per la pròpia hora de la veritat

Des d’una visió àmplia no pot ser que els ciutadans suportin sobre el seus “diners” diferents polítiques fiscals en funció del territori en que viuen, així, un català que viu a Catalunya té un cost fiscal molt superior a un altre que viu a Madrid, València, Balears, etc., per la mateixa gestió, l’import de successions; també és diferent, en funció del domicili, el que percep un pagès andalús respecte del que pot tenir dret un agricultor de casa nostra; per no esmentar les avantatges socials de que es pot gaudir en funció del territori concret en que es viu; estem, per tant, instal•lats en un desequilibri econòmic a on el que és evident es que no tots som iguals, si no que les diferències poden arribar a ser molt importants. Malauradament si l’anàlisi es fa a nivell de la Comunitat Europea, el tema encara posa de manifest més situacions de greuge comparatiu entre els europeus, no tenint res a veure els drets de que pugui gaudir un alemany respecte als que té un romanès, per buscar extrems concrets, sense aprofundir tampoc en el que suposa la pressió fiscal per uns i altres. És evident, per tant, que la situació crítica que a tots afecta, posa de manifest, encara de manera més flagrant, els desequilibris existents entre uns i altres; i davant del panorama exposat és necessari dissenyar models de futur que ens igualin a tots, si realment ens creiem Europa, com la nostra referència de futur econòmic i social, pels propers anys. Segurament el poder salvar la discriminació existent, haurà de comportar, ineludiblement, la pèrdua de protagonisme dels Estats en qüestions tant fonamentals com el tema discal a on s’haurà de produir una homogeneïtat progressiva per tots els ciutadans del nostre continent, però també a l’hora de fixar el nou “model d’Estat de Benestar” en el que ens haurem d’integrar fent els sacrificis que calguin. Tornant a la meva primera reflexió sobre la situació a l’Estat Espanyol, el tema suposarà esforços de comprensió i explicació a la gent del que comportaran el canvis a implementar, renunciant per part de tots a moltes “prebendes”, més fruit de la pura dinàmica electoralista, que de la trobada d’un marc objectiu que ens permeti sobreviure; sent conscients de que segurament els que fins ara “han pagat la festa”, amb ingents partides pressupostàries via fons de compensació, voldran recuperar la inversió feta al llarg de molts a casa nostre, buscant que no recaigui sobre les seus pressupostos la nostra potencial incapacitat per superar l’esvoranc en que estem instal•lats. El futur se’ns presenta complicat i les mesures, a bon segur, que no seran “simpàtiques”, i suposaran greus costos socials de tot tipus, ara bé, allargar el tema mitjançant debats que no toquen el fons del que està en joc, no ens suposarà cap garantia de no veure’ns obligats a fer el que pertoqui en cada moment, per molt que aquesta via suposi retalls significatius a uns drets que creiem intocables només fa uns mesos. Conseqüència del que ve, hauria de ser una tasca reflexiva a desenvolupar pels dirigents polítics, socials i econòmics, per molt que costi fer-ho, optar per altres vies ens col•locarà en una discriminació abismal, respecte al que han estat els drets assolits als darrers anys, que poden quedar-se en una teoria, però en cap cas, viables de poder mantenir-se.

Són milers les persones que s’han quedat sense feina, i també moltes les famílies a on la inestabilitat laboral afecta a la majoria dels seus membres, és a dir, la realitat de la crisi cada cop recau sobre tots aquells que a ben segur poc tenen a veure en la responsabilitat de la mateixa. Malauradament, davant la situació exposada, poques són les iniciatives concretes per fer front, des del pragmatisme, al problema plantejat; quedant-nos exclusivament en discursos i paraules buits, i a vegades ni relacionats en el drama social que s’està consolidant. El moment de frustració que viu la nostra societat, té a més agreujaments tangibles, doncs el que sembla evident és que per part dels líders polítics al govern, el tema “no és tant greu i tot es solucionarà”, això sí, sense prendre cap mesura eficaç, al menys fins avui. La realitat d’una societat a on la divisió entre els que sobreviuen i els que estan totalment superats per la negativitat, es fa cada cop més evident, i per tant sembla inajornable endegar iniciatives reals als problemes reals, malgrat que això suposi “costos” pels que, com responsables polítics, son els encarregats de fer-ho. No és possible seguir pel camí d’esperar que els temes es solucionaran per sí mateixos o en funció de la pròpia actuació econòmica dels països líders europeus, doncs sense dubte, aquesta via ens porta a la desesperació més absoluta. A què esperem, “des de baix cap a dalt”, a endegar les sortides viables que permetin retornar la confiança a aquells, petita empresa i autònoms, que avui són “expulsats dels mercats” per una dinàmica financera, autista a les seves necessitats, i uns governs posicionats exclusivament en l’afany recaptatori via impostos, per seguir finançant un model en “bancarrota” . Esperem que els propers mesos d’estiu suposin que l’industria turística respongui a les expectatives desitjades per tots de consolidació de la nostre oferta d’oci; però també comencen a prendre posicionaments ineludibles per dissenyar un nou model de supervivència a on ningú es pugui sentir aïllat o separat. Fer-ho és vital per tornar a recuperar una il•lusió avui inexistent a tots els nivells, que hem de ser capaços d’afrontar des dels petits fets en la microeconomia, per arribar a les grans decisions globals.

És evident que els problemes econòmics que pateixen milers de famílies arreu del país, no han arribat a algunes Institucions que encara veuen els recursos públics com una qüestió il•limitada a la que no s’han d’aplicar els mínims ajustos, quan la seva existència comença a ser, quan menys, complicada. Exemples pràctics en que la desbocada capacitat de despesa d’alguns dels nostres representants, que encara no s’han adonat de la crisis financera que ens envolta, resultant insultants per una societat amb greus problemes de subsistència per fer front a les seves despeses personals i familiars. La situació injustificable de la ciutat de Tarragona, a on l’Administració Municipal es permet dilapidar, milions de les antigues pessetes, en un acte “elitista” fora del que hauria de ser un concepte cultural, que arribés a la gran majoria de ciutadans, especialment els que fan una aposta per la cultura popular, és una mostra més d’un tipus de política basada en les fotos, les declaracions mediàtiques, i la despesa incontrolada. No pot ser de rebut que la gestió no es fonamenti en l’eficàcia i el possibilisme, i segueixi instal•lada en una política d’aparador per uns quants, però que paguen tots; què poc edificant és pujar els impostos indiscriminadament i per altre costat gastar sense un mínim de consciència, del que suposa els “cales públics” emprats. L’evidència objectiva de que les finances municipals de determinats pobles de les nostres comarques, es troben en una situació de prefallida, sembla que no es té en compte a l’hora de començar a dissenyar una formula de despesa d’acord amb el moment que ens toca viure, i així seguim ajornant el problema amb “maquillatges” que tots sabem que l’únic que suposen és allargar una agonia, ja avui molt generalitzada per les comptes públiques més properes. Sembla, en base a tot l’anterior, urgent assumir la realitat, encara que no agradi, buscant les formules adients que aplicaria qualsevol economia familiar, “no estirar més el braç que la màniga”, i fent les retallades necessàries que calguin per sobreviure a una situació complicada, que durarà bastants mesos, malgrat les declaracions interessades d’alguns, revocades per la lògica d’uns fets inapel•lables. No és el meu interès traslladar males noticies, però la realitat és la que és i, ja avui, es veu com un fet inexorable que l’atur seguirà a l’alça, i que la caiguda d’ingressos de les institucions també aniran avall, per tant semblaria vital i prioritari començar a discutir uns pressupostos de futur en el que les partides de despesa es puguin reduir de manera dràstica. Pensar que les institucions seran sempre solvents, en base a la seva qualitat pública, és un error en que no es pot caure, i si no som capaços de buscar les vies de fre del dèficit públic que ens inunda, ens podem trobar, més aviat del que sembla, en que molts serveis bàsics irrenunciables es poden deixar de prestar per falta de dotació econòmica. L’exemple de Grècia, obligada a prendre decisions econòmiques “desagradables” és un camí al que esperem no ens vegem abocats. Per tant, bo seria explicitar clarament les prioritats de despesa, fent-ho des de la transparència dels fets i no des de la foscor en que es volen justificar determinats “caches” d’ admirats artistes, però que no ens podem permetre, ara i avui.