Lluís Badia

És una constatació objectiva que, en els darrers mesos, es van introduint nous conceptes econòmics que mai havíem conegut i que, malauradament, són motiu de discussió a nivells insospitats; així, parlar dels “credits subprime” con causa fonamental de l’actual situació crítica del món, és una realitat que consolida aquesta “nova economia interdependent” a la que ens haurem d’acostumar en el futur. La globalització, de la que tots hem “pontificat” en positiu o negatiu, però en qualsevol cas vital en el nostre model de convivència, avança de manera imparable en totes les economies mundials i condiciona el propi desenvolupament de les diferents societats; per tant, ens troben davant d’un marc de funcionament diferent al que valia només fa uns anys. Si profunditzem en els raonaments més pragmàtics del problema, podrem comprovar que la situació de la dinàmica econòmica es troba interconnexionada de manera irreversible, produint conseqüències, més o menys previsibles, en funció de variables, controlades o sobrevingudes, que afecten a temàtiques, com pot ser la pròpia política, però també moviments climatològics imparables, o inclusiu, dèficits sanitaris sobrevinguts; qüestions fins ara en cap cas amb un pes decisiu, al menys, a l’hora de fer previsions econòmiques. No obstant la influència imparable dels factors al·ludits, també existeix un altre condicionament fonamental, com és la localització dels mateixos; donant-se el cas que situacions que son referència obligada quan succeeixen en un determinat país, en canvi el mateix fet al tercer món no té cap transcendència, amb tot el que això comporta per la igualtat entre persones, que malauradament queda com un argument testimonial. La nostra insensibilitat, en determinades noticies produïdes en països concrets, es veu trasbalsada quan el “drama” es desenvolupa al primer món. Davant de la nova realitat, on l’economia és pesa fonamental per la seva concreció, s’hauria de fer un esforç per part dels nostres dirigents, per explicar tots aquests condicionants i quines són les alternatives per fer-los front, entenent que la “classe dirigent” no es pot limitar a la política, si no que s’ha d’ampliar als altres sectors d’influència, com la pròpia economia i els mitjans de comunicació, que en tots els seus defectes de “clientalisme”, són pilars i garantia de control d’aquest nou marc, cada cop més consolidat. En moments de dinàmica electoral, la crua realitat posa en evidència la poca “ideologia” de la majoria de ciutadans, més preocupats per les seves necessitats materials que per analitzar els models alternatius, limitats, que es poden oferir en la lluita partidista, qüestió que posa encara més de manifest, la conversió de la gent cap a un “nou concepte econòmic particular”, en les seves prioritats vitals. Estem, per tant, davant d’un nou món, amb objectius ben diferenciats dels que fins ara consideràvem prioritaris, on el tema econòmic eclipsa qualsevol altre plantejament; acceptar i adaptar-se a la nova dinàmica és, en sí mateix, el problema pels propers anys; per altra banda, les alternatives, si es que existeixen, no es coneixen o són pitjors que el que tenim plantejat