Lluís Badia

Encara que se’ns vulgui vendre la manca de resposta, en molts temes, per part del govern tripartit, com una qüestió de reflexió o de serenitat davant el desgavell de les infraestructures del país, de la pèrdua de pes de Catalunya, de la davallada de credibilitat o inclusiu de la absoluta dependència del socialisme “mesetàire”; la realitat és que el que es produeix és una incapacitat manifesta per estructurar un projecte propi i independent, enfront l’anhel d’un discurs de caire centralista que només vol “maquillar” per què tot segueixi igual.

No obstant el mutisme referit, el cert és que ara també es produeix una sordesa manifesta per falta de reconeixement al crit de la societat catalana que diu que ja n’hi ha prou, de que ens vulguin prendre el pel, entabanant-nos en una discussió de xifres i un concurs sobre qui fa més o menys; la realitat és que avui Catalunya esta farta de la incompetència, de no parlar clar, de dir unes coses aquí i altres a Madrid, de que “passi el que passi, no passa res” i per damunt d’això que “tot s’hi val” per seguir al cap de la Generalitat, en un govern on el desacord és normal en els temes fonamentals, especialment en el concepte de país de present i futur.

A ningú se li pot amagar que la divisió a l’executiu és evident, mantenint-se exclusivament en base a l’interès de “poder”, però és que a més, dintre del propi socialisme, la trencadissa també és clara, fins i tot una part del mateix, també s’inclina per saber escoltar la societat en una mostra clara de decantament cap el que realment volen la majoria de catalans.

Arribats a la situació en que ens trobem, sembla inapel·lable que s’haurien de prendre decisions, si a més es confirma la previsió de retalls al nou Estatut, per recuperar el lideratge com a nació i fer-ho buscant el suport de tots els que creuen que el camí que fem no és l’adequat per conquerir espais de consolidació de les expectatives que majoritàriament, a ben segur, subscriurien i que comportarien la recuperació del propi orgull de ser catalans.

Ja sé que per determinades opcions polítiques és més fàcil consolidar opcions de poder, per damunt de qualsevol altre alternativa, però també és vital que la frustració que es pot generalitzar a la col·lectivitat no es faci realitat, i és aquí on s’hauria de fer un esforç per saber donar respostes als problemes plantejats que poden suposar, si no busquem altres alternatives adients, la pròpia paralització del país i l’increment del passotisme abstencionista per falta de confiança en la pròpia tasca de la política com garantia de solució dels problemes plantejats .

No és el moment, en cap cas, de buscar els culpables que ens han portat fins aquí, si no que és prioritari treballar per donar resposta en positiu als problemes, sabent resoldre els dubtes en que estem instal·lats, especialment, els que ens afecten a la nostra vida diària; és cert que és imprescindible redefinir la relació amb l’estat, però també saber explicar les iniciatives per resoldre les mancances que ens afecten en el nostre desenvolupament quotidià; no podem seguir amb discursos buits de pragmatisme, instal·lats en una utopia fora de la realitat, sense reconèixer la davallada del creixement econòmic i tot el que suposa respecte a la viabilitat del nostre estat de benestar.