Mentida o veritat
09 Feb 2010 - Lluís BadiaEn els darrers temps s’ha fet normal, a la nostra societat, assumir com reals determinats punts de discussió, que quan menys s’haurien de posar en dubte, en aquest sentit s’ha acceptat que qüestions manifestament falses es tornessin veritat per què eren pregonades per determinats dirigents polítics “en gràcia”.
Seguint en aquesta línia de “veritat oficial”, se’ns va dir que la crisi econòmica era una fal•làcia d’una part de l’espectre polític, interessat maniqueament, en pregonar una situació prenegativa, desmentida repetidament pel poder de torn; així mateix, i ja des d’un punt de vista global, s’havia assentat com una qüestió de fe, que les inversions immobiliàries en cap cas baixarien de preu, independentment del volum invertit, per tant aquesta qüestió constituïa un tema assegurat sense cap fissura; inclusiu s’havia traslladat a la comunitat que la capacitat d’endeutament de les famílies i les empreses era il•limitada i, per tant, el diner fluïa sense miraments, en un espiral que valorava com negatiu la capacitat d’estalvi; finalment, les administracions públiques també havien estat en aquesta “voràgine” de despesa il•limitada a on tot era possible, es multiplicaven les obres innecessàries, es disparaven els pressupostos finals de les mateixes, etc.
Davant del panorama exposat, passat el temps, la crua evidència posa a tothom al seu lloc, i conseqüentment, la crisi es fa evident, els immobles baixen de preu, la capacitat d’endeutament es frena en sec i les institucions tenen greus problemes de supervivència a l’hora de fer front als seus compromisos pressupostaris; s’ha acabat el període d’opulència i hem tornat a la realitat quotidiana a on res sembla que sigui com ens havien “venut”.
En un panorama com el que ens envolta de poc serveixen els elements o els discursos plens de política irreal, hem de tornar de manera urgent a fer les coses amb seny, sabent valorar des de tots els sectors el que gastem i com esmercem òptimament els diners, com a base per recuperar una autocredibilitat que ens permeti sortir-nos amb garanties.
Ja sé que és molt complicat parlar d’aquesta negativitat que ens envolta, i a ben segur que a ningú li agradaria abstenir-se en el que abans era assumit com normal, però més greu serà autoenganyar-nos novament, no sent conscients del que toca fer, encara que no ens agradi.
No podem caure, novament, en el parany de que tot s’arreglarà per sí mateix; en qualsevol economia familiar la caiguda d’ingressos suposa l’eliminació de part de la despesa, racionalitzant des de la reflexió objectiva les prioritats en cada moment, per tant, sembla prioritari que també des dels “poders” es sàpiga treballar en la línia de la sensates, aparcant definitivament les mitges veritats per substituir-les per la coherència pragmàtica, encara que això no suposi l’aplaudiment fàcil a que tant poc costa acostumar-se.
