Lluís Badia

Amb la celebració en negatiu, el passat 11 de setembre, del que va suposar el Cop d’Estat a Xile, fèiem conjuntament un acte de responsabilitat i solidaritat amb aquell poble; no obstant, dit això, malauradament, poques són les commemoracions més que fem al llarg de l’any d’altres situacions semblants arreu del món, inclusiu les que fa poques setmanes afecten a països del nord d’Àfrica o l’Orient, per no esmentar que pràcticament més del 60% de les repúbliques africanes són dictadures, més o menys encobertes; a més seguim acceptant sense rubor a països on es practica l’extermini sense contemplacions dels opositors de torn.

Sembla que, en base a l’anterior, només recordem, a l’hora de fer un homenatge, als que defensen la democràcia, a aquells que ens interessen per diferents raons, ja siguin de caire polític partidista o bé de pura economia global.

És una qüestió objectiva que molts son els països que no compleixen unes mínimes garanties de respecte pels que discrepen, no obstant sembla que la “nostra consciència” està contenta exclusivament amb el record a Xile, quan malauradament són molts milions de persones les que viuen sota règims absolutistes.

Ja sé que és difícil pretendre un món a on la democràcia fos general, especialment quan la interdependència dels interessos creuats és una realitat inapel·lable, però què hipòcrites som, pensant que selectivament ja hem fet la bona obra de denúncia, i que posteriorment no tenim objecció en acceptar com normal determinades dictadures, a les que inclusiu “respectem” i visitem com turistes, veient als seus ciutadans abandonats en la misèria de la que solament es salven els membres de la seva classe dirigent “hereditària”, simulant en la pràctica a qualsevol organització de caire medieval.

La nostra societat acostumada a assumir tot tipus de notícies, per “fortes” que siguin, si ella no és veu implicada directament, amb uns líders que poden mentir sense cap rubor, i sobre tot amb una indefensió assumida col·lectivament que accepta el model en que vivim, aïllada de tot, sense ser conscients que els drets conquerits han de defensar-se amb la pròpia implicació, especialment en moments difícils con el que ara tenim.

Esperem que la “memòria selectiva” no ens impedeixi veure la real situació, i no sigui que “posats a acceptar” puguem veure limitades les nostres llibertats innegociables, en un món global a on “la persona” en sí mateix té el valor que té.