Lluís Badia

Sembla evident que les dades econòmiques de les darreres setmanes, sonades en la greu situació dels serveis públics de mobilitat a Catalunya, comporten per si mateixes el trasllat a la societat d’una sensació de desconfiança general a l’alça, davant de la presumible consolidació d’un ambient de desencís.

Certament l’evolució de l’atur, amb un increment del nombre d’aturats a partir del mes d’agost i en la mateixa mesura pel que fa a la contractació indefinida, la crisis financera amb una “parada” dels mercats immobiliaris i conseqüentment del sector de la construcció d’obra no pública, sense oblidar la pujada de preus dels productes bàsics, amb una conseqüència directa sobre el propi consum; etc, són “notícies” no brillants que ens garanteixen un futur en negatiu per molt que l’entorn mediàtic favorable al govern, ens pugui vendre altres “notícies” més suposadament positives, però sense cap incidència real en la situació actual.

És evident que la línia en que estem instal·lats és altament perillosa pel nostre futur i crec imprescindible que, entre tots, fem l’esforç indispensable per saber implementar els treballs necessari per trobar una sortida en positiu al marc de convivència.

No podem seguir en el “dubte permanent” de descrèdit dels dirigents polítics, dels tècnics, dels empresaris, dels sectors econòmics, etc., si realment estem disposats a cercar les solucions al moment en que ens ha tocat viure; la recuperació de la confiança hauria de ser prioritat inajornable si no volem veure’ns abocats a una crisis d’identitat real en un món globalitzat que no té cap problema per “expulsar” del seu model a qui no està disposat a competir, amb tot el que això comporta per consolidar aquell sistema d’estat de benestar, inviable, en qualsevol altre model social vigent en l’actualitat mundial.

És prioritari donar resposta a tots els temes que tenim “empantanegats”, oferint sortides valentes a tots ells, crec que és el moment de “començar a caminar” en el sentit de saber superar els debats que no porten en lloc, per centrar-nos en les solucions urgents; no podem “amagar-nos”, un altre cop, en ajornaments, mutisme o la creació de “comissions de comissions” per estudiar els problemes, és prioritari fixar els objectius a resoldre marcant el temps de debat, però també el moment en que s’hauran de prendre les decisions sense més premures; no podem condicionar “el fer” a calendaris electorals, ni desqualificar als responsables tècnics per pur interès partidista; és vital que tornem a fer cadascun la seva tasca amb el màxim respecte, només així, recuperarem la confiança imprescindible que ens permeti afrontar amb garanties els grans problemes globals com la situació energètica, el canvi climàtic o la crisis econòmica mundial, en el que només valdrà una aposta conjunta, sent forts a l’hora de dissenyar plegats la resposta comuna essencial davant d’aquests reptes.

He parlat, altres vegades, de microeconomia per referir-me a les petites incidències personals que ens afecten directament i estic convençut que ara hem de fer els esforços precisos per què la situació general no ens superi, si realment volem consolidar un espai viable de futur en les nostres coses més primàries.