Lluís Badia

Certament la gestió pública hauria de constituir una referència, en tots els sentits, a l’hora d’avaluar la seva eficàcia i competència, malauradament la realitat majoritària s’imposa i l’evidència es que deixa molt a desitjar, amb tot el que això suposa per una situació econòmica clarament “tocada” per una dinàmica a la baixa en la seva pròpia viabilitat.

Exemples de tot tipus es van produint a tots els nivells de l’Administració, ja sigui per la incompetència o falta de rigor i preparació de màxims responsables, o bé per una tasca, en portes, de la responsabilitat penal en moltes ocasions.

Darrerament s’ha publicitat una referència de tot l’esmentat, amb una despesa multimilionària, concretada en la construcció de l’”Aeroport de Ciudad Real”, que havia de constituir un equipament super modern, amb pistes d’última generació, les més llargues de tots els aeroports de l’Estat, unes instal•lacions fonamentades en un moviment de persones de prop de dos milions i mig, i en definitiva, la concreció d’una inversió aeroportuària que havia de competir al màxim nivell amb altres alternatives en funcionament.

La realitat és que, avui, la “proposta novedosa” rep tres vols setmanals de RYANAIR amb subvenció pública, oblidant-nos mediàticament de la inversió de més de 500 milions d’euros, bona part finançats per una entitat financera pública com Caja Castilla La Mancha, i la inviabilitat evident que, a més, ha suposat una nova injecció de prop de 140 milions més de la Junta de Castella La Mancha, per fer front a deutes pendents.

Sembla evident que estem davant una “presumible estafa” amb molts responsables, atomitzats, segurament d’entrada la majoria de bona fe, però que la seva nefasta gestió ha comportat una situació caòtica i el malbaratament de “cales de tots” sense cap tipus de control, ni ningú que poses seny a l’hora de fer els anàlisis successius que es devien d’anar produint.

La referència esmentada no és, segurament, l’única, i a totes les escales, a ben segur, que n’hi ha hagut de molts altres, el que no és de rebut, és que fins la data no existeixin actuacions, de tot tipus, per exigir responsabilitats als “encarregats” d’una quimera que ha suposat un ridícul macroeconòmic incontrolat a nivell internacional.

Segurament, en un panorama social a on s’han de fer esforços per part de tots, no es pot entendre que des dels poders públics s’hagin d’endegar mesures “dures” que recauen sobre una classe mitja amb greus mancances de viabilitat futura, que veu com els efectes de situacions com l’esmentada no tenen cap raó de ser, si bé ara ens toca fer front a un “aval”, que segurament cap de nosaltres hauria signat.

Tots crec que som conscients que els propers mesos se’ns exigiran sacrificis importants del que ha suposat el nostre “estat de benestar”, però no estaria de més que a l’hora d’implementar determinades mesures de contenció de la despesa pública, també indaguéssim les previsions per què situacions com l’esmentada no es tornin a repetir.

Obviar el tema, especialment per la seva repercussió electoral pels seus “directes encarregats” no hauria de ser una excusa per exigir transparència a un model de gestió “nefasta” que hauríem d’eliminar costi el que costi.