Lluís Badia

Una de les receptes emprades per tots els líders polítics i econòmics a l’hora d’ enumerar les formules per recuperar-nos de la crisis, es de manera general la potenciació de l’obra pública, no obstant una cosa son el discursos i l’altra la crua realitat de qui pot optar a la realització d’aquestes actuacions a costa dels pressupostos comuns.
Certament, la realitat posa de manifest que els grans beneficiats de aquestes iniciatives son majoritàriament les grans constructores del país, que amb els seus legítims “poders” copan de manera quasi absoluta els concursos públics de quantia, no solament multimilionàries, sinó també aquelles que son de menys pes econòmic.
Naturalment, els fets objectius constaten que una part molt important de l’obra publica es acaparada per aquells grups econòmics del sector de referència, que en tot cas una vegada assolides les adjudicacions, deriven a les petites i mitjanes empreses les execucions de les actuacions, però a uns pressupostos a la baixa, i a mes subjectes a uns contractes d’adhesió indiscutibles.
En base a tot l’anterior sembla inajornable que per part dels responsables de torn, es facin de manera urgent les modificacions que permetin que tots els afectats per la crisi de la construcció puguin tenir accés, amb igualtat de condicions, a uns concursos públics que no poden ser “prohibits”, per una part de les moltes empreses del país que es veuen impossibilitades de poder competir amb garanties.
La reflexió que plantejo la faig des de un interès constructiu, i en cap cas per buscar discussions dialèctiques en les que tothom pot tindré alguna raó; acceptar la realitat es un tema vital per buscar solucions, especialment com els que potencien l’obra publica de les Administracions mes properes als ciutadans, i es aquí a on s’hauria de buscar les alternatives possibles al “esvoranc econòmic” en que estem instal·lats.
A major abundantment de la temàtica, també es planteja la qüestió dels pagaments als proveïdors del sector públic que malauradament veuen retards permanents que posa en dubte la seva pròpia viabilitat econòmica, en tan en quan la seva capacitat financera es també limitada, la qual cosa frena el seu accés a aquestos pressupostos de tots.
La situació critica que tenim no es pot quedar absolutament en les bones paraules a l’hora de fer front a les possibles solucions, es imprescindible assumir uns compromisos econòmics als que tots tinguin accés, amb la màxima transparència, als “diners de tots”, no “blindant” a determinats grups econòmics, que per la seva potencia econòmica surten a l’hora d’accedir a aquestos temes, amb unes avantatges, que si seguim consolidant-los no suposarien una alternativa per la gran majoria i si exclusivament per a uns pocs.