Lluís Badia

No és, en termes econòmics, el concepte “Risc País” signe de bonança ni perspectiva de solucions a curt termini, per tant, quan s’inclou sota aquest concepte a determinats Estats, això és garantia de que les coses no estan bé i és necessari fer els esforços que calguin per sortir d’aquesta “nomenclatura”. En el cas espanyol, la negació de la realitat, pels governants de torn, ens ha portat al moment actual, però malgrat els anuncis de pujada d’impostos indiscriminada, la baixada de sous i pensions, o l’emblemàtic efecte de tot això sobre la despesa pública en general, crec que encara no som conscients de tot el que queda per fer, si realment volem ser un “País de futur”. A què esperem a aplicar els conceptes de la microeconomia als pressupostos municipals, “no gastar el que no s’ingressa”, o inclusiu ficant determinades variables vitals per fer possible la continuïtat de mots Ajuntaments en fallida real. Ja sé que les grans decisions corresponen a l’Administració de l’Estat, i en menor mesura a les Comunitats Autònomes, però crec imprescindible i urgent que l’Administració més propera se’n adoni del que ens espera a curt termini. Ja no val solament amb anuncis, “més publicitaris que reals”, de determinats líders locals amb retallades mediàtiques de sou, el problema son les grans partides i aquestes es concreten en eliminació dràstica de càrrecs de confiança, que només responen a interessos de partit i en cap cas de competència professional, la reducció de partides supèrflues com les de festes, la paralització o eliminació d’obres no imprescindibles o, inclusiu, la congelació de l’ampliació de plantilles laborals, sense oblidar la despesa de representació, les campanyes publicitàries o la reducció dràstica de determinats serveis, més de caire elitista que social; i tot això a més fruit d’un autèntic pacte polític de totes les opcions, com garantia de compromís. No crec que sigui possible seguir en la línia “d’anuncis pseudo positius permanents”, sense ser conscients de la necessitat de depurar la despesa, prioritzant als que ho passen més malament, sense també fer possible la tornada a uns pressupostos racionals on haurà de quedar clar que és el que ens podem permetre en el nou marc econòmic vigent. Autoenganyar-nos i pensar que tot pot ser “com abans”, és no tocar de peus a terra, per tant com més aviat siguem conscients del marc en que estem ubicats, millor per superar situacions, avui inassumibles des del punt de vista dinerari, però també des de la pròpia visió que la ciutadania té de la seva classe política, que ha de tornar a ser referència de compromís i sacrifici, no convertint-se en un assalariat més del pressupost públic de manera exclusiva. Tornat al concepte inicial de “risc”, sembla imprescindible que les mesures esmentades són la base per retrobar-nos en el grup de països amb garanties de futur, optar per altres vies és condemnar-nos a sobreviure sota mínims en una “dimensió desconeguda”.