Lluís Badia

Les crítiques cap al que ha suposat la globalització com concepte de capitalisme mundial, s’han vist incrementades en els darrers temps, en base al propi fracàs que ha comportat, per la continuació del creixement econòmic, la situació complicada en que es troben la majoria de països avui, des d’una pura visió economicista. Segurament, com res és blanc o negre, tothom que opina pot tenir quelcom de raó, encara que per això es vegi obligat a manipular determinades dades, en qualsevol cas el tema de fons és si és possible frenar el model econòmic global per tornar a altres formules avui superades. Certament el que és inapel•lable és que ens trobem amb una economia mundial diferent a la que existia només fa dos anys, doncs qüestions objectives com el fre del propi creixement econòmic, la caiguda del finançament internacional o la congelació de l’opció pel dèficit públic en el països del primer món, comporten variables a tenir en compte a l’hora de veure el futur. Des d’una visió pragmàtica ningú pot oblidar que els creixements del països menys desenvolupats es fonamentava amb crèdits tous a tercers, demanda il•limitada des del primer món, pujades del preu de les primeres matèries i capacitat de competir amb preus en els mercats globals, per esmentar-ne algunes d’emblemàtiques; malauradament una frenada en aquests punts de debat, comporta també una caiguda d’expectatives per aquells que havien vist una possibilitat de millorar en el nou model que s’anava consolidant. La qüestió en aquest moment és si serà possible tornar a la via dels “creixements disparats” en que estaven instal•lades determinades economies emergents, con les asiàtiques de la Xina i l’Índia fonamentalment, o bé tornarem a una situació de desequilibri a on s’imposaran les polítiques econòmiques nacionals de manera proteccionista cap a les seves pròpies capacitats productives industrials. El tema que plantejo té, a més, moltes altres variables interdependents i d’equilibris polítics internacionals, ara bé, el que realment es troba en discussió és si la situació que ens envolta suposarà la tornada als moments previs a la globalització, suposarà només una alentiment en el seu desenvolupament, o comportarà el seu aparcament definitiu . La meva modesta opinió és que els països en desenvolupament seguiran en la senda del creixement si saben adequar al seva dinàmica als nous models de caire financer, de política industrial, d’estructura fiscal, etc., que seran modificats, en base al nou marc, en el països més desenvolupats, encara que aquesta variable no sigui tant urgent com es planteja, si no que hagi de ser fruit de la pròpia negociació sòcio – política – econòmica que ara s’està debatent. Aquesta crec que és la via que triomfarà en els pròxims anys. L’economia mundial del 2010 no tindrà res a veure amb la que hem vist als darrers anys i, conseqüentment, comportarà una relectura de la globalització com concepte econòmic, a on segurament s’hauran de fer modificacions importants amb “veritats indiscutibles” que es veuran superades per un nou marc, a on els drets dels ciutadans, d’aquí i allà, no es poden separar per més temps, si no que s’hauran de trobar formules d’equiparació que solament uns creixements mantinguts poden garantir