Lluís Badia

Acostumats a sentir les notícies que posen de manifest els resultats concrets de la crisis que ens envolta, i que afecten a la Borsa, als resultats de la Banca, als números de les previsions d’atur, als problemes de liquiditat de les grans constructores, o inclusiu, al dèficit públic amb tots els perills que això comporta, sembla que ens oblidem de la gran majoria de la gent que també rep directament les conseqüències de tot això, sospitant que ens vulguin “confondre i entretenir” amb els macroproblemes, aparcant les economies familiars, la viabilitat de les petites empreses, i en definitiva tot el que constitueix la microeconomia, que té noms i cognoms, segurament no tant importants però, en qualsevol cas, imprescindibles per sortir amb garanties del procés en que estem instal·lats.

Fins avui, els objectius del govern de l’Estat es centren en buscar sortides a la greu situació financera mitjançant compromisos d’ajuda multimilionària a aquestes entitats, però en cap cas saben explicar com això es reflectirà en les petites economies del país, per molt que en el “discurs” ens diguin que aquest es l’objectiu final; pel que fa al govern de Catalunya, paralitzat per tot el que passa des de fa mesos, la realitat és que segueix sent incapaç de dissenyar una política de caire fiscal, industrial i d’ajuda als més dèbils, després del fracàs anunciat de l’aplicació d’una legislació emblemàtica com la Llei de Dependència; finalment en l’apartat municipal encara és hora de que es parli d’alguna iniciativa concreta al respecte, actuant com si no passes res i, en tot cas, esperant que siguin altres els que trobin solucions. Crec imprescindible aquí, començar a analitzar les despeses supèrflues i trobar, via fons extraordinari, el poder donar resposta, a les situacions greus que es produiran, des de l’Administració més propera al ciutadà, que no podrà traspassar la seva responsabilitat quan es tracti dels més dèbils de casa seva.

Davant del panorama exposat, que segurament té matisos de tot tipus, la crua realitat ens posa en un mapa socioeconòmic que encara no es conscient de el que s’apropa, i per tant, per damunt dels compromisos i les seves conseqüències, esperem que en positiu, el problema radica en si arribarem o no a temps per “injectar” l’ajuda que es publicita però que no és concreta.

En el moment actual el més greu es fins quan es podrà resistir en la situació actual, es a dir, fins quan serà possible la viabilitat de les petites empreses i autònoms, sense crèdit, sense capacitat de descompte de paper, i sense possibilitats de finançament dels seus petits projectes; crec que aquest es el gran dilema que els poders públics s’han de plantejar de manera prioritària. De poc servirà el reflotament de les entitats financeres, si quan això es produeixi no els hi queda teixit econòmic a qui servir, es més, “la mortalitat empresarial galopant” que s’està produint, comportarà anular sectors amb “nínxols de mercat”, creats en els darrers anys, que ara no veuen la seva viabilitat de futur en lloc, amb tot el que això suposa pel propi concepte de noves professions, i el seu pes a l’hora de crear ocupació.

Realment és indiscutible la importància de la macroeconomia, però s’ha de tenir cura especial també per la microempresa i les famílies que pel moment el que poden constatar son grans anuncis però poca concreció en la seva realitat quotidiana, en tot cas, cada cop més en precari, per una situació confusa a l’hora de fixar solucions que permetin recuperar una confiança avui en dubte permanent.

Esperem que el darrer anunci del govern d’ajuda al pagament de l’hipoteca, per aturats i autònoms inactius, suposi un inici d’actuacions en el sentit expressat anteriorment, no obstant, la concreció de tot això s’haurà de veure en la eficàcia real, no sigui que es quedi, novament, en una declaració d’intencions, com altres “promeses” del Sr. Zapatero; de totes formes, el cert és que es segueixen sense veure accions concretes a l’economia productiva, que és la que crea llocs de treball, i l’única capacitada per treure’ns de l’esvoranc en el que estem instal·lats, la urgència cada cop és més angoixant.