Lluís Badia

Sembla que s’ha de tornar quelcom normal, per part dels representants polítics, econòmics i socials, el poder afirmar avui una cosa, i només passats uns mesos defendre el contrari, sense cap tipus de rubor i amb un exercici d’ irresponsabilitat, fora de qualsevol paràmetre de credibilitat.

Exemples tant greus, com les afirmacions del govern de l’Estat en tot el que afecta al terrorisme etarra, que fa uns mesos tracten a determinats dirigents d’exemple de pau i avui condemna, sense cap problema, als mateixos; el posicionament dels màxims dirigents del socialisme espanyol que donaven el ple suport al nou Estatut de Catalunya i avui, en un exercici de civisme sense límits, volen l’incompliment de la llei en base a “desigualtats sobrevingudes”; la critica als que anunciaven les negatives perspectives econòmiques, que avui son realitat, i ara parlant d’una evident greu situació “no esperada”; la diferenciació, segons toqui, entre dictadures justificables i injustificables fonamentades en els interessos puntuals econòmics de cada moment; la necessitat d’implementar actuacions de restricció de la despesa publica, per continuar gastant sense límit en actuacions que bé podrien suposar un estalvi per fer front a necessitats de caire social prioritàries; la “desaparició” mediàtica dels sindicats i patronals davant de la greu situació econòmica, amb perspectives ben fosques, a l’hora de fer aportacions innovadores en base a la seva pròpia responsabilitat davant la societat; la permanent aposta per “ distraure al personal” dels temes que no poden endarrerir-se més, a l’hora de prendre decisions urgents, etc.

Estem, per tant, en un “model” en el que els seus grans actors principals opten per “fugir d’estudi”, més que per assumir la seva responsabilitat de coherència per trobar les respostes viables, en cada cas, dels temes que tenim plantejats i que requereixen alternatives urgents.

De poc ens serviran els èxits esportius i els discursos brillants, si realment no som capaços de trobar nous camins que ens tornin a portar a la via de l’esperança en el futur econòmic de molts conciutadans que ara es veuen immersos en la frustració davant uns mercats delicats i complicats.

Malauradament, la desqualificació política, tant assentada en el marc en que convivim, potenciada per la permanent capacitat dels caps responsables en cada moment, no ens suposen millors perspectives, ara bé “si o si”, crec que és el moment de tornar plegats a la coherència en les manifestacions i sobretot fent realitat el dit “és millor dir la veritat, encara que sigui desagradable, que mentir permanentment”, doncs l’evidència demostra que finalment les responsabilitats seran exigides, i el que és més greu, no sent conscients d’una situació que no es pot amagar per molt que per alguns primi més el dia a dia, que el projecte de país a mig i llarg termini.