Lluís Badia

Les respostes oficials a les diferents dades econòmiques que es van produint, són en la seva essència política, posicionaments sense cap fonament i mostren una clara incapacitat per fer front al problema reial que tenim plantejat. La resposta del Ministre de Treball davant la situació del creixement imparable de l’atur, al·legant a que el tema és purament transitori, comprometent-se a buscar “alternatives” als aturats per la seva recol·locació, a on?, és una evidència a la falta d’anàlisi d’una problemàtica que no es resoldrà a curt termini. Per altra banda la lectura en positiu del creixement del turisme al llarg del 2007, quan la realitat posa de manifest un estancament clar, i en tot cas un creixement vegetatiu molt per sota dels nostres competidors, per no fer menció a la baixada d’ingressos en el sector; la pujada de la morositat dels bancs i caixes d’estalvi de manera important darrerament; y, en definitiva, la frenada de les inversions estrangeres, la pujada dels costos energètics, o la nul·la capacitat d’influència en les grans decisions de caire econòmic a nivell europeu i mundial, són mostra d’un model en greus mancances per afrontar el futur. Davant del problema plantejat, sembla que uns viuen en una “bonança econòmica virtual de grans dades” i altres es veuen cada cop més abocats a una situació que comporta el “retall” del crèdit al consum, la inestabilitat laboral, la pujada dels preus del productes bàsics, i unes perspectives cada cop més complicades per la seva supervivència en un nivell de vida, assolit amb molts esforços, ara amenaçat per una realitat que deixa de banda els discursos polítics “optimistes” per avançar sense límits. L’economia real, a que m’he referit moltes vegades, va ocupant l’espai que la globalització li dona, i crec que és el moment d’intentar buscar les alternatives possibles, que per altra banda només seran possibles explicant la realitat de la situació i buscant el suport polític més ampli de quasi tots els partits. No crec que hàgim entrat en un moment que necessiti acords semblants als que es van configurar a l’any 1977, coneguts com “Pactes de la Moncloa”, però bo seria que la responsabilitat de tots fos, quant menys, semblant a la que van donar vida els acords referits. No és possible una classe política que visqui en una economia irreal, de grans magnituds, però que oblidi la realitat de la gent, que vol veure solucions concretes als seus problemes, amb respostes clares, fonamentades amb estratègies possibles, i no compromisos “electoralistes”, mitges veritats, i per damunt de tot, grans incapacitats per fer front a la situació que ens comença a superar. Quan es començarà a parlar de decisions de caire fiscal, d’ajuda a la petita empresa, de potenciació de les avantatges en la creació de llocs de treball, de fer possible que es recuperi la credibilitat en el sistema i els representants polítics com garantia de futur per superar el moment que ens toca viure?