Lluís Badia

Una societat a on els líders polítics facin servir l’insult o la mentida per buscar suports electorals, és una societat amb mancances importants de cohesió entre, els que, per damunt de la discrepància, han de buscar el millor, no sols pels seus, si no per la majoria de ciutadans, els hi donin o no el suport mitjançant el vot. L’espectacle “infumable” de destacats dirigents fent servir la desqualificació personal com un argument per assolir “aplaudiments puntuals” en els actes electorals, és un pobre balanç per una campanya, que hauria de suposar, exclusivament, posar de manifest les propostes o les alternatives, però en cap cas, entrar en una escalada dialèctica; malauradament, per què, segurament, això és més fàcil que donar resposta a les greus dificultats que té plantejada la gent en la seva dinàmica diària, cada cop més allunyada de pura lluita política partidista. Què poc importants són en aquesta campanya els problemes reals, que com a molt són referits con arguments desqualificadors per l’adversari, però en molt pocs casos com objecte de debat en profunditat, amb totes les variables que comporta qualsevol dels grans problemes que tenim sobre la taula. És evident que per determinats personatges, tant en el govern com a l’oposició, el més senzill és optar per les mitges veritats, la politització judicial dels temes o inclusiu la tergiversació de determinades declaracions, com un bagatge de la seva tasca pública; quan la realitat posa de manifest, masses vegades, la incapacitat o la incompetència per ocupar determinats llocs de responsabilitat en la nostra vida pública, sent, a més, tot això “lloat” pels “amics de torn” del món mediàtic, clarament marcats en una “independència de paraula” però en cap cas real. De totes formes el que és més greu, és que ens puguem acostumar a veure la vida pública més com un espectacle, que com una tasca de servei públic que és valorada cada quatre anys per la gent. El risc de que ens quedem amb l’anècdota o la “representació”, pot ser, de totes formes, possible quan les coses van mitjanament bé però en moments de crisis, com la que estem patint, crec que seria una irresponsabilitat no aprofundir en les alternatives que se’ns ofereixen. De què ens serviran, una vegada superada la campanya electoral, les “ocurrències” dialèctiques, més o menys brillants, si darrera de les mateixes no existeixen posicionaments efectius per buscar les millors polítiques per fer front als problemes, que poc ens recordarem de les múltiples promeses sense fonament efectiu, dels compromisos banals en qüestions vitals pel nostre futur i què greu pot ser el dia 10 de març, a l’hora de fer balanç dels compromisos, quan només siguin possibles actuacions en base a una realitat que a ben segur haurà de ser compartida per altres. No puc creure que la majoria de la ciutadania no sàpiga veure el fons de determinades situacions, ben evidents, i es pugui fixar exclusivament en el “titular de la notícia”, doncs crec que això donaria “ales” a aquells que aposten per l’insult, com bagatge programàtic, això si polític, a l’hora de trobar els suports electorals que els hi poden donar el poder