Lluís Badia

Darrerament ha sorgit amb força el debat sobre les inversions en infraestructures i la necessitat de que davant la crisi que ens envolta, s’hauran de seleccionar les prioritats a desenvolupar a curt termini, deixant per més endavant altres opcions menys vitals pel futur del país. En aquesta discussió, un tema és vital, la configuració del “eix mediterrani” com una infraestructura imprescindible des del punt de vista competitiu europeu, i per tant, no podem permetre que aquest punt sigui novament motiu de discussió ideològica – política a l’hora de fixar el seu pla real d’execució. És evident que els discursos radicals a on es potenciava el centralisme sense cap rubor, o l’execució en el seu moment de projectes ferroviaris mancats de ser necessitat urgent, AVE Madrid-Sevilla, con camins als que no haurem de tornar a donar viabilitat, si realment s’està per fer que el recursos públics, cada cop més minsos, s’apliquin a necessitat objectives. Ningú pot posar en dubte el dèficit logístic terrestre que afecta al Mediterrani con opció vital a curt termini, per donar resposta a l’increment de pes del nord d’Àfrica, o el potencial que representen els Ponts d’Algeciras, Valencia, Tarragona i Barcelona com porta d’entrada a l’increment de pes exportador del sud est Asiàtic, i per tant crec prioritari que no es facin realitat possibles retards o paralitzacions encobertes de les execucions, vitals pel nostre desenvolupament econòmic. El corredor del mediterrani s’ha de convertir, a curt termini, en l’enllaç a Europa i per això necessitem unes alternatives ferroviàries, viàries i aeroportuàries competitives que puguin donar resposta a una demanda real, si som capaços de primar criteris de competitivitat i eficàcia; per tant, el que s’ha nomenat com gran plataforma logística Mediterrània hauria de ser un objectiu primordial per totes les Administracions, que directa o indirectament, es veuen lligades a la mateixa, en el ferm convenciment que això és una peça clau per la nostra economia. La possible amenaça al gran projecte no pot venir ni de les empreses, ni de les Administracions que hauran de saber renunciar, si cal, al seu protagonisme particular per sumar-se al projecte comú, per tant, no és admissible, aquí, cap excusa a l’hora de configurar l’aposta per una necessitat imperiosa que permetrà configurar un model, amb dades concretes d’execució a tots els nivells, primant una urgència cada cop més necessària per assegurar una viabilitat empresarial a la que s’ha de donar els mitjans necessaris per què pugui mantenir un nivell de competitivitat logística de primera. La nostra relació amb Europa, com proveïdors de moltes de les seves necessitats, ha de suposar configurar una capacitat exportadora amb garanties, als millors costos i amb una eficàcia fora de dubte; esperem que no es donin els entrebancs produïts en el passat, i l’objectiu sigui realitat ben aviat.