Lluís Badia

Les diferents decisions, de tot tipus, que es van prenent per fer front al moment complicat que tenim, haurien de primar, per damunt de tot, l’eficàcia com a base fonamental de la seva implementació. Malauradament, per part d’alguns, no es vol renuncia a determinats plantejaments ideològics que, inclusiu, primen a l’hora dels “discursos” i de les pròpies iniciatives a emprendre, en un exercici de manca de sentit comú en moltes actuacions.

És indiscutible que en moments com els actuals, el més important és optar per alternatives que vagin clarament en benefici del teixit social, vital pel país, és a dir, els autònoms i la petita empresa, que son “els protagonistes” de la creació de més del 85% dels llocs de treball del país. És una realitat inapel·lable que cada dia són més de 100 autònoms els que pleguen, perdent el seu esforç al llarg de molts anys, i en moltes ocasions el seu patrimoni personal; no obstant aquesta evidència no surt als mitjans de comunicació, que només parlen dels llocs de treball que elimina la indústria de l’automòbil, per posar un exemple ben proper.

Per altra banda les grans iniciatives governamentals també base del seu “discurs anticrisi” prioritzant resoldre el problema del món financer o de les grans corporacions industrials “passen absolutament” del sector més important, el de la microeconomia, per molt que s’intenti, per via indirecta segons sembla.

Què dubtosos són els grans plans que “injecten milers de milions” a determinats sectors, però que en cap cas exigeixen que això “baixi” fins els petits agents dels mercats, cada cop més ofegats per una situació de falta de finançament, en les seves minses estructures de funcionament que els aboquen per la senda dels impagaments, els incompliments i en ocasions a la manca de liquiditat empresarial, per ara i per bastant de temps.

No és de rebut, quan ja som immersos en el problema des de fa mesos, parlar de la necessitat de que els diners arribin als emprenedors més dèbils, i quedar-se en la pura declaració d’intencions, és urgent “quan i com” això serà realitat, no sigui que quan arribem ja no existeixi el teixit econòmic referit.

No descarto en les presents argumentacions, la necessitat de polítiques socials, imprescindibles en aquests moments, però s’ha de ser conscient que els que garanteixen la creació de noves ofertes laborals, són els que avui, estan “amagats i oblidats” per les decisions que es van produint.

Què poc sabem d’aquelles petites opcions empresarials, de menys de 3 treballadors, que es fan inviables, no per la falta de competitivitat o l’esforç i imaginació dels seus responsables, si no per què la dinàmica general els posa com a víctimes directes – indirectes, d’una situació a la que ells en cap cas han col·laborat.

Sembla evident, per tant, que s’ha de fer una aposta decidida per oferir respostes a aquests emprenedors, fent-ho amb concreció, deixant de costat altres vies dialèctiques. No més amb una actuació directa serà possible “salvar” una part vital de la nostra economia. Altres alternatives, segurament, tindran suports ideològics, però en cap cas comportaran l’aplicació del sentit comú, imprescindible sempre, però avui condició inal·ludible pel propi futur a curt termini.