Lluís Badia

Una de les noves estratègies vitals de la nova administració americana es sintetitza en la necessitat de trobar solucions pragmàtiques a cadascun dels problemes plantejats, per damunt del que pugui ser el seguiment puntual de l’aplicació de la ideologia a la gestió del dia a dia, cosa que malauradament ha sigut una realitat global, als Estats Units d’Amèrica, però també ben a prop nostre, encara que de vessants ben diferents. L’escenari soci – polític que va conformant-se en el món, exigeix dels seus dirigents una lectura oberta, que prioritzi l’arribada de consens per damunt de les temptacions de divisió social que per part d’alguns sembla que es volen ofertar. Què difícil serà la trobada de les alternatives correctes, si no s’és conscient de que només cedint, cadascú, en una part de la seva legítima ideologia, serà possible sumar receptes amb garanties d’èxit a curt termini. Què difuminats han quedat els presumibles acords arribats només fa uns dies a Londres, en motiu de la reunió del G-20, què lluny queden els anhels dels màxims líders mundials, i què deteriorades se’ns presenten les fotos de les bones intencions. Com es troba la implementació d’aquells acords imprescindibles, del control del mercat financer, l’estratègia per posar fre als paradisos fiscals, o les formules conjuntes per aturar l’increment desbocat de l’atur de manera generalitzada ?. Certament poques són les conseqüències de tot allò, o al menys la seva tangibilitat brilla per la seva absència, i és per això que cada cop sembla més prioritari fer una aposta pel pragmatisme de buscar respostes a cada problema, però amb el màxim suport polític, social i econòmic; si realment es vol sortir vius d’un “sunami” que es va anunciant més a prop cada setmana. No volen les meves reflexions trencar tampoc el legítim model ideològic de cadascú, que haurà de seguir existint per la pròpia viabilitat intel·lectual de la nostra societat, però el que sembla imprescindible també, és que les imposicions d’uns respecte dels altres, no són bones conselleres en aquest moment, mancant, especialment, d’una solidaritat fonamental per trobar les rutes correctes de la nostra viabilitat de futur. Optar pel pragmatisme no ha de significar renunciar a cap plantejament personal, però el que és cert que només amb alternatives reals es podrà fer front a la greu situació que el món travessa. A casa nostra, a on el discurs oficial del govern es basa únicament en garantir unes mínimes mesures socials, hauria de fer un esforç per treballar, a més, amb la trobada de vies que permetin garantir els llocs de treball i crear-ne de nous, ajudant als que han de ser autèntics protagonistes de la solució, la petita empresa i els autònoms, responsables en els darrers anys del lideratge del 80% de l’ocupació.