Lluís Badia

No és que vegi la situació econòmica des d’un punt de vista pessimista, ni tampoc que valori que les possibilitats de superar el marc en el que ens trobem, siguin insalvables, però malauradament, les dades objectives demostren, clarament, que ens trobem en un moment complicat, amb perspectives a curt termini, al menys poc optimistes. La desconfiança que es va apoderant de l’opinió pública, segons dades d’institucions públiques, al respecte, com l’indicador del Institut de Crèdit Oficial (ICO), posa de manifest que la confiança dels consumidores es troba en el nivell més baix des de 2004, la pujada espectacular de l’atur i la evidència de la baixada dels ingressos públics, via ajornament de pagaments, o la semi paralització de la activitat comercial, són fets que haurien de preocupar, més del que sembla, a les prioritats electorals d’uns i altres. La quotidianitat de la precampanya electoral, amb els seus missatges partidistes, no donen la importància que requereix al tema econòmic, que es planteja con una variable més de la lluita política, però que semblen incapaços de transmetre confiança a la ciutadania, ja sigui per la pròpia manca de credibilitat de les propostes, com la pèrdua accelerada en el valor dels líders de torn. Recapitulant, en relació al que ha sigut el motor de l’economia espanyola als darrers anys, són dos els aspectes fonamentals en que s’ha basat el creixement, la potenciació de la construcció i la consolidació del consum, apartats que en aquests moments no passen pel seu millor moment, el sector immobiliari es troba immers en un “esvoranc” cada cop més profund, i pel que fa la despesa, aquesta començà a indicar una desacceleració amb conseqüències imprevisibles. Per tant, el problema comporta en sí mateix repercussions gravíssimes pel propi sistema, doncs darrera de la congelació del consum i la edificació, aniran altres variables, con el propi sistema financer que es veurà castigat amb una pujada de la seva “cartera de problemes”. Ens trobem, com a conseqüència de tot l’anterior, amb un panorama complicat, sense oblidar, a més, la interdependència que la globalització comporta, i per tant crec que és difícil d’entendre que les possibles solucions, o al menys intents, es puguin posposar a l’acabament de la campanya electoral, doncs sembla evident que la no assumpció de decisions, el que fa, és consolidar aquest ambient de desconfiança que avançar sense fre. De poc serveix la improvisació en el model en que ens anem instal·lant, ni tampoc valen les declaracions buides, “increïbles”, que volen ofertar sortides clarament inviables, el cert és que la situació és cada cop més insostenible doncs les perspectives són també més complicades, i es veuen condicionades per dinàmiques legislatives que en una gran part, el que volen és “encotillar” el mercat com mesura de control del propi poder polític. Sembla imprescindible començar a dissenyar sortides, al que suposaran nous increments de l’atur, frenada del creixement econòmic i reducció dels ingressos públics; però fer-ho des de la responsabilitat d’un futur que no es pot ajornar per més temps, és evident que en el marc actual “hem d’esperar el millor, però preparem-nos pel pitjor”, les prioritats es troben ben definides.