Lluís Badia

Al llarg dels darrers trenta anys, la relació entre Catalunya i Espanya s’ha fonamentat amb una gran dosis de responsabilitat i sentit d’estat dels catalans i un posicionament tàctic i estratègic per part del centralisme nacionalista, ja fos concretat en el PSOE o en el PP. Aquesta via ha comportat que Catalunya fes una sèrie d’esforços, de tot tipus, per arribar a comprendre la necessitat d’aportar una part del seu “capital” com a país per trobar vies d’equilibri en benefici directe d’aquelles regions o comunitats autònomes “més tocades” en la seva viabilitat de futur.

És evident que superat el problema de les diferències reals, abans esmentades, el lògic és que el debat del nou Estatut de Catalunya, comportes fixar unes noves bases per la nova entesa a dissenyar conjuntament; complimentant-se per això tots els “camins” exigits per l’Estat a l’hora d’aprovar el nou marc d’entesa, així, l’aprovació pel Parlament de Catalunya amb el suport de prop de 90% dels seus diputats, el referen de les Corts Generals i la ratificació mitjançant referèndum, suposaven una “parafernàlia” plena del màxim rigor i l’absoluta transparència i bona fe de tots els implicats.

Malauradament la Sentència, que avui és realitat ferma, comporta un marc que posa en dubte tot el fet fins ara, i el que és més greu, deixa als ciutadans de Catalunya i a la seva legitima representació majoritària, en una posició molt difícil a l’hora de refer unes vies d’entesa, avui trencades unilateralment, per una resolució, criticable en molts dels seus fonaments, a on s’obvia clarament la formula del tràmit portat a terme, i les implicacions legals produïdes en la seva aprovació.

Estem davant un camí amb fronteres inaccessibles, que ens tanca qualsevol possibilitat de visió creïble, per reconduir un anhel de la majoria de catalans, que amb el seu crit a la manifestació del passat 10 de juliol, posen sobre la taula la necessitat imperiosa de buscar una nova formula de relació amb “Madrid”, que no es pot veure condicionada permanentment a una qüestió d’aritmètica electoral circumstancial, si no que ha de ser fruit d’acords solemnes, si fos el cas, amb garanties expresses de tot tipus.

El fi del model emprat fins ara, és tant evident, que ja s’han encarregat de recordar-nos-ho des del centralisme vigent, que tampoc ha tingut cap interès, a part del purament electoral, per buscar vies d’entesa futura. Apuntar ara als culpables podria ser una qüestió partidista, quan el que realment toca és començar a treballar per ficar noves mesures que suposin adequar la realitat al que el país vol, per tant, malgrat el tacticisme electoral evident, per part d’alguns, seria bo marcar el nou terreny de joc a dissenyar, no fer-ho és consolidar una manera de fer rebutjada per una gran part de catalans.