Lluís Badia

Desprès de la convocatòria electoral i una vegada fetes totes les valoracions pels guanyadors i els que no van obtenir els resultats volguts, crec que és el moment per fer un anàlisi de quins han estat els encerts i errors de totes aquelles enquestes, que un dia sí i altre també, ens van envair per tots els mitjans de comunicació, en un clar interès d’influir-nos i de profetitzar unes dades concretes, en base a anàlisis demoscòpics, més o menys científics. Certament els resultats definitius suposen per sí mateix la constatació d’errors entre el 5% i 30% globals, si bé pel que fa a determinades opcions majoritàries l’error és menor per la pròpia lògica dels grans números; així pel que fa a l’avanç de resultats del PSOE es produeixen mancances que van des de pràcticament el 7% del CIS, fins l’encert d’altres, com els que varen treballar per la SER, EL MUNDO i LA VANGUARDIA ; en relació al PP els errors tornen a ser de pràcticament del 5% pel CIS, i una desviació del 2% dels que varen fer la feina pel Grup Godo; respecte a IU i els seus vots, el CIS torna a ser el líder de l’equivocació en un 40% d’error, estan també tots els altres amb posicionaments no menors al 20%; seguint en els grups parlamentaris menys nombrosos de la Càmbra, CIU va tenir un encert total per part del CIS, amb errors del 20% per la resta; finalment la posició d’ERC també va ser confusa, doncs el propi CIS l’hi atorgava pràcticament el doble del resultat real i les altres enquestes també valoraven molt a l’alça el resultat final obtingut. Crec que la conseqüència del que he dit anteriorment és que per molt que es facin enquestes i s’esmercin diners públics i privats per conèixer el futur polític via sondejos d’opinió, la realitat posa de manifest que el tema és realment feixuc i les garanties d’èxit pels encarregats, més aviat minses. És cert que l’error pel que fa als grans partits politics és inclús acceptable però això té la lògica a la que ja m’he referit de les grans majories, però sembla inapel·lable que pel que fa als grups petits i mitjans on és pràcticament impossible trobar un encert ple. Les excuses dels responsables, publicades darrerament, em semblen, com la dels economistes, que són, quasi sempre, incapaços de mesurar el futur econòmic però sí de justificar el perquè s’ha arribat al mateix , amb totes les variables que facin falta; per tant, crec que és el moment de treure credibilitat a un “bon negoci”, per alguns, que en tot cas el que fan és definir tendències però en cap cas són garantia de res. Segurament els resultats previsibles degudament analitzats partidiàriament, serveixen per vendre més diaris, i intenten influir en els electors més dubtosos però, per bé o per mal, l’evidència posa de manifest que les aproximacions s’equivoquen majoritàriament, i més si tenim en compte que el nostre sistema encara fa més difícil la previsió d’uns resultats que només són reals quan s’obren les urnes i es compten els vots.