Lluís Badia

La trobada dels responsables, que ens han portat a la situació crítica que vivim, sembla que és una qüestió accessòria, a l’hora de trobar les respostes adients per sortir de l’esvoranc en que ens trobem instal·lats; no obstant, sembla evident, que de la “distribució” dels errors comesos ningú té el monopoli i en tot cas aquesta és una qüestió ben complicada per la “multitud” de variables que han confluït.

Aprofundint en el tema, sembla evident, que els primers inductors són els propis reguladors financers, Banc d’Espanya inclusiu, que haurien d’haver preservat que el mercat no es desboques; aquí s’ha ofert diners, pràcticament sense cost, sense garanties, i el que és més greu, transmetent una imatge de que això no s’acabaria mai, l’exemple de “la subhasta” de targetes de crèdit o l’oferta d’hipoteques al 120% del valor proposades als clients en base a un clar objectiu, per part de les oficines bancàries, de conquerir els objectius comercials marcats, per damunt de la pròpia seguretat i capacitat de retorn, és una mostra clara d’aquest punt de debat. En segon lloc es trobar la responsabilitat dels propis beneficiaris de la situació, que ens hem auto convençut de que el tema no tenia límits i per tant hem “apurat el crèdit” per damunt de les nostres possibilitats, convertint el tema en quasi una obligació. Finalment no podem oblidar tampoc als governs de torn que amb una “ceguera” interessada de caire purament electoral, ens deien que tot anava bé, que la nostra capacitat de creixement era il·limitada i que, per tant, la situació no era de caire extraordinari si no pràcticament normal, de present i futur.

Segurament, a més dels mencionats, n’existeixen d’altres, per descomptat, especialment de caire supranacional, però en qualsevol cas, el problema és sortir de la situació plantejada reconeixent els errors comesos; i és aquí a on les recents decisions incrementen els dubtes, raonables, de a on es dirigeix el món, doncs sembla evident que la concreció de les mesures suposaran dubtes, algunes vegades incompreses, inclusiu, des de la ideologia relativista dominat.

Si, a més, aprofundim en la situació real global, podrem calibrar que els anuncis fets pels governs del primer món el que realment volen es “salvar-se ells”, obviant clarament el model de convivència desitjable al que tots ens puguem adherir.

És evident que les solucions són molt complicades, especialment perquè les alternatives a la pròpia economia de mercat, avui pràcticament inexistents, i en tot cas amb una pervivència anecdòtica en llocs singulars, significa, per damunt de tot, la renúncia a la pròpia democràcia. Els grans discursos que parlen de la refundació del capitalisme, tampoc convencen d’entrada, doncs l’autèntic debat es produirà quan realment es coneguin quins seran els “drets” que la pròpia crisis s’emportarà per davant. En definitiva, és obvi, que la trobada d’alternatives comportarà costos per tornar a fer possible una reestructuració lògica dels equilibris avui trencats, ara bé, esperem que les decisions a prendre es facin des de la lògica i no des d’una improvisació que aprofundeixi, encara més, “el forat” entre les persones del primer món i els altres.

El mercat s’ha de tranquil·litzar i tornar a assentar-se desprès del terratrèmol, la urgència, que a ben segur a tots ens satisfaria, crec que és mala consellera i, per tant, la trobada de les mesures de recuperació de confiança no poden ser transitòries si no que s’han de fonamentar en un nou model que no ha d’aparcar a ningú, però que sobre tot ha de ser capaç d’oferir alternatives de consens global amb credibilitat i solidaritat irrenunciables.