Els límits a l’optimisme econòmic
17 Nov 2009 - Lluís BadiaPer molt que s’incrementi l’interès dels líders de torn, per oferir bones noves davant el procés econòmic negatiu que ens segueix envoltant, la realitat posa de manifest, tossudament, que els punts bàsics de la pressuposada “verdosa” reactivació segueixen paralitzats.
La reestructuració del sistema financer segueix sent una incògnita, per molt que des de l’Administració Pública s’hagin fet ingents esforços per la seva recuperació el més ràpid possible; sembla que malauradament totes les aportacions, aquestes son insuficients per buscar un equilibri pressupostari que segueix lastrat per una morositat que sembla molt més allà que la publicitada i acceptada públicament. Aquesta falta de resolució en aquest apartat, comporta un fre evident a l’hora de fer arribar el finançament a la petita empresa i als autònoms, orfes d’una necessitat de liquiditat imprescindible per la seva supervivència.
Per altra banda, segurament conseqüència indirecta de l’anterior, l’atur segueix creixent, el que suposa un “estat de pànic” per la majoria de ciutadans, que davant la situació de veure en perill el seu lloc de treball, aposten decididament per l’estalvi, retallant el seu consum. Conseqüentment si cau la despesa domèstica ens trobem en un cercle viciós del que només es pot sortir amb una recuperació de confiança generalitzada.
Així mateix, el manteniment, si no l’increment, de la pròpia despesa pública tampoc constitueix una garantia per la trobada de un fre deixant la situació plantejada, com ha quedat demostrat amb els plans fallits fins ara desenvolupats; en tot cas el que segueix fora de la lògica és la manca de gestió estricta a l’hora de dissenyar els diferents pressupostos públics, fora de la realitat, per uns ingressos previstos però impossibles, donades les variables exposades.
Aprofundint en el tema, l’anunciat fracàs dels resultats recaptatoris a pesar de la pressió fiscal que recau sobre la majoria de la gent, suposa que la caiguda del consum incideix directament sobre aquest esperat increment de recaptació per una part; i per altre, com qüestió aliena, la possibilitat d’increments de temes tant emblemàtics con els productes energètics o el preu del diner, que pel cas d’una recuperació de USA – FRANÇA – ALEMANIA a ben segur es pot donar.
En definitiva seria desitjable que tornéssim tots a tocar de peus a terra, i per una vegada, féssim cas de les recomanacions dels organismes internacionals que col•loquen la presumible millora a finals de 2.011 a l’Estat Espanyol, pel que fa a referències com el dèficit públic, la taxa d’atur o la inflació per esmentar-ne les més rellevants. No crec que sigui consolador seguir pel camí del “bonisme oficial miope”, creant unes expectatives sense suport real, quan ens trobem a un pas de passar de la recessió a la depressió salvatge, a la que podem veure’ns abocats si no es porten a terme les decisions adients.
