Lluís Badia

Mirat en perspectiva, la consulta concretada en el Referèndum popular del passat 13 de desembre, té, sens dubte, nombroses lectures en base al que representa una diada festiva de participació democràtica, per damunt de les limitacions, més o menys subjectives de part dels que l’analitzen. En primer lloc, crec que la conclusió fonamental es troba en el reconeixement general del acte cívic, que suposa, que milers de ciutadans manifestin, en sufragi secret, la seva opinió sobre una part vital del futur del nostre país, independentment de les conseqüències jurídiques que comporti en sí mateix. Sembla evident que aqueta qüestió és reconeguda inclusiu pels més detractors de la consulta, a la que se li reconeix el pes de la seva celebració amb uns resultats concrets que han de condicionar qüestions futures. Per altra banda, no es pot oblidar la implicació d’una gran part de la societat civil catalana, a més de determinats partits polítics, que ha fet viable, també, allò de que Catalunya està per damunt de tot, inclusiu d’aquells que la volen condicionar per interessos clarament superats per la majoria. Així mateix, la “votada” ha suposat iniciar un camí, no sé si curt o llarg, cap a un model nou, no dependent del que en cada moment pugui significar estratègicament per altres que hauran d’acceptar la decisió democràtica del que vol una part molt important del poble de Catalunya. Segurament, amb matisos, aquesta qüestió encara no té avui prou suports, però estic convençut que a mig termini existirà un decantament cap a la lògica de les pròpies raons. Tampoc puc deixar d’esmentar a aquells que no saben entendre el perquè de la discriminació permanent de l’Estat, si bé segueixen veient lluny un horitzó de país independent, doncs a ben segur els arguments exposats les darreres setmanes suposen per ells, començar a comprendre determinats posicionaments, avui encara titllats de radicals. Finalment queda l’al•lusió dels que volen desqualificar des del passotisme, entestats en una Catalunya “controlada” per l’Estat, amb poca veu i amb el ferm convenciment de sotmetiment, fonamentat més en la basant partidista electoral que en la lògica dels fets. En definitiva, crec que el referèndum no deixa a ningú indiferent, amb el màxim respecte per tothom, especialment per aquells oposats al mateix, però amb el ferm convenciment de respecte a una societat a on el seny està per damunt de qualsevol altra consideració, inclusiu les imbricades amb una certa demagògia política cada cop més descavalcada d’un marc que supera els discursos teledirigits d’alguns. Catalunya serà, perquè ho voldrà la seva gent, però ho aconseguirà des del respecte i des de la tasca didàctica de posar en el debat les qüestions objectives que ofeguen la viabilitat política, social i econòmica, del propi país