Lluís Badia

Sembla lògic que en temps complicats com el que ara vivim, és necessari que per part de les administracions es facin els esforços que calguin per trobar les vies de solució imprescindibles des del seu propi posicionament en els mercats, a més de saber implementar polítiques que ajudin a passar el neguit als més dèbils. Per tant, a ningú li pot estranyar les iniciatives dels governs que busquen camins viables davant la problemàtica que tenim plantejada, fent esforços de despesa importants; un altre cosa és si les polítiques a desenvolupar són encertades i tenen els resultats esperats. En el panorama que “gaudim”, sembla que, malauradament, en un primer moment les conseqüències de les iniciatives preses no tenen gaire èxit, i seria bo que, entre tots, es fos capaç de reflexionar al respecte, per trobar, de manera conjunta, les alternatives de més èxit. Malgrat les reflexions anteriors, que faig en positiu, què poca pedagogia es fa a l’hora d’explicar el que suposen totes aquestes mesures, d’on surten aquests “cales” i en tot cas, com farem, arribat el moment, per retornar-los. Malauradament el tema es deixa “en mans” de paraules tècniques que queden difuminades per la gran majoria, amb una intencionalitat que vol amagar una realitat inapel·lable. Parlar, per tant, de “dèficit públic” vol dir, d’entrada, gastar el que no es té, i per tant, això comporta que en el seu moment s’haurà de reintegrar, d’aquí que les mesures públiques que es van prenent, tirant de l’esmentat dèficit, haurien de suposar un acte de responsabilitat i no una decisió de caire fonamentalment polític – ideològic, per quedar bé. És indiscutible que els excessos d’avui seran càrregues fiscals per demà, i conseqüentment que ningú pensi que determinades decisions no suposaran pagar més en el futur. En definitiva, sembla imprescindible, una dinàmica que busqui reduir les despeses innecessàries, no sigui el cas que l’empobriment que haurem d’assumir tingui un cost impensable avui, però que ens serà exigit en el seu moment. La priorització dels temes, ja siguin d’estratègia econòmica pura, o de suport a determinats sectors a fons perdut, no pot ser una dinàmica sense control. Així, és positiu el suport governamental, el sector financer, però el que no té lògica és que després d’aquest lliurament de diners públics no tornin als mercats, i conseqüentment a les empreses per la seva viabilitat, amb tot el que això pot comportar; per tant, és necessari trobar vies per fer-ho possible, proposant-ho – induint-ho – exigint-ho, segons cada cas. La despesa pública surt dels nostres impostos, directes i indirectes, i la greu situació que pateix l’economia no pot ser excusa per no aplicar determinats principis de contenció i priorització, doncs la realitat demostrarà que, ens agradi o no, la despesa incontrolada d’avui suposarà més impostos per demà