Lluís Badia

Des d’una visió àmplia no pot ser que els ciutadans suportin sobre el seus “diners” diferents polítiques fiscals en funció del territori en que viuen, així, un català que viu a Catalunya té un cost fiscal molt superior a un altre que viu a Madrid, València, Balears, etc., per la mateixa gestió, l’import de successions; també és diferent, en funció del domicili, el que percep un pagès andalús respecte del que pot tenir dret un agricultor de casa nostra; per no esmentar les avantatges socials de que es pot gaudir en funció del territori concret en que es viu; estem, per tant, instal•lats en un desequilibri econòmic a on el que és evident es que no tots som iguals, si no que les diferències poden arribar a ser molt importants. Malauradament si l’anàlisi es fa a nivell de la Comunitat Europea, el tema encara posa de manifest més situacions de greuge comparatiu entre els europeus, no tenint res a veure els drets de que pugui gaudir un alemany respecte als que té un romanès, per buscar extrems concrets, sense aprofundir tampoc en el que suposa la pressió fiscal per uns i altres. És evident, per tant, que la situació crítica que a tots afecta, posa de manifest, encara de manera més flagrant, els desequilibris existents entre uns i altres; i davant del panorama exposat és necessari dissenyar models de futur que ens igualin a tots, si realment ens creiem Europa, com la nostra referència de futur econòmic i social, pels propers anys. Segurament el poder salvar la discriminació existent, haurà de comportar, ineludiblement, la pèrdua de protagonisme dels Estats en qüestions tant fonamentals com el tema discal a on s’haurà de produir una homogeneïtat progressiva per tots els ciutadans del nostre continent, però també a l’hora de fixar el nou “model d’Estat de Benestar” en el que ens haurem d’integrar fent els sacrificis que calguin. Tornant a la meva primera reflexió sobre la situació a l’Estat Espanyol, el tema suposarà esforços de comprensió i explicació a la gent del que comportaran el canvis a implementar, renunciant per part de tots a moltes “prebendes”, més fruit de la pura dinàmica electoralista, que de la trobada d’un marc objectiu que ens permeti sobreviure; sent conscients de que segurament els que fins ara “han pagat la festa”, amb ingents partides pressupostàries via fons de compensació, voldran recuperar la inversió feta al llarg de molts a casa nostre, buscant que no recaigui sobre les seus pressupostos la nostra potencial incapacitat per superar l’esvoranc en que estem instal•lats. El futur se’ns presenta complicat i les mesures, a bon segur, que no seran “simpàtiques”, i suposaran greus costos socials de tot tipus, ara bé, allargar el tema mitjançant debats que no toquen el fons del que està en joc, no ens suposarà cap garantia de no veure’ns obligats a fer el que pertoqui en cada moment, per molt que aquesta via suposi retalls significatius a uns drets que creiem intocables només fa uns mesos. Conseqüència del que ve, hauria de ser una tasca reflexiva a desenvolupar pels dirigents polítics, socials i econòmics, per molt que costi fer-ho, optar per altres vies ens col•locarà en una discriminació abismal, respecte al que han estat els drets assolits als darrers anys, que poden quedar-se en una teoria, però en cap cas, viables de poder mantenir-se.