Despesa pública i dèficit
11 Gen 2010 - Lluís BadiaEl dèficit es genera per “estirar més el braç que la màniga” , és a dir, per gastar més del que es té, malauradament aquesta és una pràctica emprada de manera normal per moltes administracions públiques de manera irresponsable en els darrers temps.
No obstant l’anterior, i les possibilitats que atorga el poder gastar el que no es disposa, la realitat posa de manifest, que això que es té de manera “artificial”, s’haurà de tornar, a curt o mig termini, qüestió que a vegades no es sap valorar pels responsables polítics de torn, però és que a més, aquesta despesa d’avui suposarà càrregues ineludibles pels ciutadans, que son els que a efectes pràctics, seran els que per aquesta via quedaran cada cop més pobres.
Davant del panorama exposat, crec que és urgent tornar a parlar de prioritats a l’hora de valorar les despeses públiques, i si determinades decisions, son acurades o responen a una estratègia política, de caire exclusivament electoralista.
Sembla lògic que es faci una autèntica explicació transparent de les imputacions de les diferents partides pressupostàries, per que tots siguem conscients, si es gasta amb seny o les comptes públiques es fan servir com a suport a determinats discursos, solament de poder polític.
El tema del que parlo té, a més, importants repercussions de tot ordre, així moltes de les mancances de les mesures per fer front a la crisis que ens envolta, venen condicionades per la pròpia capacitat de trobar uns “números públics” que puguin permetre donar resposta a temes com la manca de crèdit a la petita empresa o als autònoms; en aquest apartat no es pot oblidar que el ingent dèficit de l’estat espanyol ve finançat, en gran part, mitjançant el crèdit de la banca espanyola, el que suposa com a conseqüència directa, la caiguda del crèdit cap a sectors com els emprenedors, petita empresa i autònoms; per cert, amb la connivència del sector financer, que s’estima més apostar pel deute públic sense riscos, que pel crèdit a les empreses o les famílies, més complicat a l’hora de fixar l’anàlisi de viabilitat i negoci.
En definitiva ens trobem en un marc a on cada cop és més difícil marcar una línia pressupostària que comporti avançar cap a una eficàcia necessària, però que a més es faci des de l’optimització dels recursos, amb una aposta social però també conquerint dinàmiques de diligència empresarial aplicades al sector públic.
L’economia seguirà sent un referent ineludible en els propers anys, i seria aconsellable veure totes les seves variables a l’hora de decidir, no obviant aquelles conseqüències indirectes que poden pesar, com una llosa, sobre la part més dèbil de nostra societat, que veu com l’atur és una “plaga” cada cop més insalvable, a la que hem de fer front des del possibilisme i no des del discurs vuit, sense fonament econòmic.
