Lluís Badia

Molt es parla de les discriminacions que la nostre societat pateix, especialment pel que fa a les que són de gènere, però poc es diu de totes les altres, que segurament no tenen la quota mediàtica que mereixen però que malauradament incideixen, clarament, en el que hauria de ser, una comunitat a on es primes, de manera fonamental, els valors de les persones en sí mateixes, amb especial referència a la seva preparació i als seus valors personals, per damunt de qualsevol altre concepte.

Sembla una realitat inapel·lable que, en moltes basants, del nostre “funcionament” normal, es prioritza la relació personal de “fidelitat” per damunt d’altres conceptes de valor que s’aparquen sense cap problema; a més aquest punt és vital quan entrem en el món de la política a on l’amiguisme i “les servituds al cap” primen per damunt de qualsevol altre, produint-se, en conseqüència, un model a on els líders de les diferents formacions partidistes poden arribar a les parcel·les de poder, no per la seva vàlua si no per la capacitat de interrelació amb el que pertoca promocionar-los en cada moment.

Certament aquí la discriminació es dona de manera efectiva, deixant de costat la necessitat de que siguin els millors els que hagin de dirigir la societat, mitjançant una mutació que pot confondre la vàlua amb el servilisme sense límits.

Conseqüència de l’anterior és la consolidació d’un sistema a on les opcions de poder, no es valen dels millors en cada moment si no dels més propers, independentment, de les seves capacitats reals; la discriminació que es produeix, per tant, és una evidència que ens suposa greus mancances, sobre tot a l’hora de fer front a autèntics problemes, on els “líders” han de donar el millor de sí mateixos, per damunt dels seus compromisos personals, respectables, però segurament prescindibles en determinats moments.

Així mateix l’opció de buscar en la dinàmica dels serveis públics, sortides professionals i personals és un altre variable amb greus perills per la trobada d’una eficàcia, a vegades repetidament posada en dubte, per tant, seria bo que entre tots féssim les reflexions necessàries per buscar de superar el parany en que ens hem instal·lat.

No podem primar l’opció partidista exclusivament, si no ens volem trobar en una dinàmica a on el monopoli de la cosa pública estigui en mans d’uns pocs, perfectament legitimats, però amb una eficàcia pràctica relativa, si a més tots som conscients que els propers mesos comportaran dificultats de tot ordre a les que s’hauran de donar resposta des de l’experiència professional, la formació acadèmica, la capacitat, etc., a més de les lectures estrictament polítiques.

Els costos de seguir prioritzant la confiança per damunt de la capacitat, pot comportar resultats negatius que no es poden assumir, si realment aspirem a donar valor a altres variables, avui prioritàries, en una formula que ens permeti superar les perspectives que avui se’ns presenten.