Lluís Badia

Al meu entendre, és un error, sense precedents, l’aposta de l’Administració Pública per les grans empreses multinacionals i els sectors financers, deixant de costat al autèntics suports reals a l’hora de creació de llocs de treball, dels autònoms i la petita empresa. Certament és molt més “reeixit mediàticament” fer negociacions i aportacions dineraries d’ajuda a les multinacionals de l’automòbil, als sectors industrials en crisis, i al sector financer, que cuidar aquelles petites empreses i autònoms que no tenen portaveus sindicals, ni tampoc es podem permetre el luxe de gaudir de “lobbies” que els defensin. Malauradament l’evidència posa de manifest que cada 17 dies pleguen prop de 1700 autònoms, es a dir una “NISSAN”, per fer-ho més entenedor; no obstant aquí ni es surt a la tele de torn, ni es produeixen escarafalls de reivindicació laboral, doncs l’únic que queda és apuntar-se a la fila de l’atur, “sense obrir boca”, en la majoria d’ocasions, davant la impossibilitat del empresari per falta de tot tipus de suports per tirar endavant el projecte empresarial, ara conclòs. Tema, a més, compartit pels propis treballadors implicats. És necessària l’aposta dels poders públics per la macroeconomia, però el que no és de rebut és que no es tingui cura dels autèntics creadors de llocs de treball, als que obliden sense cap problema, valorant que les seves justes reivindicacions queden difuminades per una situació generalitzada de negativitat. No crec que la via emprada tingui resultats a curt si s’oblida a una part tant importat com l’esmentada, i per tant, em sembla imprescindible la necessitat de fixar ajudes concretes pel sector microeconòmic, de manera urgent i sense prejutjar conseqüències a curt termini. La potenciació d’alternatives de caire fiscal, i la concreció d’ajudes directes via costos de Seguretat Social, pot ser un primer pas, però aquí també es fa imprescindible la implicació de l’Administració Local que ha de posar la suficient imaginació per oferir compensacions a una part molt important del teixit social ciutadà. En èpoques crítiques com les que ens toca viure, no és de rebut, una potenciació sense límits de “l’afany recaptador” dels poders públics, sobre tot si els realment perjudicats són els més dèbils, els que no tenen possibilitats de reivindicar el problema plantejat, per tant, aquí també s’hauria de fer un esforç, per què aquesta via impositiva no incrementi la situació negativa d’aquests autònoms i petits empresaris. Finalment, molt es parla de que les ajudes al sector financer, s’hauran de repercutir sobre els clients finals, mitjançant la trobada de formules que permetin la supervivència de molts que avui han vist retallada la seva capacitat d’endeutament, no en funció de la seva credibilitat, si no en base als moments d’incertesa, per tant aquest punt també hauria de ser prioritari si no volem “escanyar” un model econòmic d’èxit, que sense els autònoms i petits emprenedors, ja no podrà tornar a ser el que ha sigut els darrers anys