Lluís Badia

La inacabable arribada de noticies de tot tipus, però especialment centrades en el que és un dels temes fonamentals dels darrers mesos, “la crisis financera”, amaga per moments l’altre debat de caire global que el món té avui plantejat: “la crisis energètica”.

Certament, dia a dia, ens veiem “bombardejats” de innumerables arguments que miren d’explicar les raons de la situació que tenim plantejada i les actuacions que es van prenent, d’una forma desordenada i sense una estratègia visible, per fer front a uns problemes “inimaginables”, i que segueixen sense donar mostres de que puguin ser controlats, al menys a curt termini.

Les discussions d’ordre intern, que només fa unes setmanes, lideraven la “dimensió mediàtica”, es veuen avui aparcats, per altres dubtes que afecten al nostre futur, des de la seguretat mínima en els nostres estalvis, la viabilitat de la feina que desenvolupem, o inclusiu el sostre que el nostre estat de benestar podrà salvar del panorama que es va “pintant” cada hora que passa.

En definitiva ens trobem en un món interdependent, a on sembla que res es garantit, i a on la persona en sí mateixa s’ha vist superada com mai en els darrers 60 anys. I davant d’aquest nou model, no podem oblidar “l’energia” i la seva influència global en la situació sobrevinguda que tenim, a la que s’ha de fer front des de la unitat de tots per sortir, al menys no “enfonsats” en el nostre propi ànim de seguir existint.

L’economia que teníem com a referència, fins fa pocs dies, tenia l’apartat energètic com un bé a consumir il·limitadament, sense tenir en compte les variables singulars que la mateixa comporta, en base a la seva existència, i pels indubtables problemes que comporta “lligar creixement econòmic a més consum”. Per tant, no podem oblidar a l’hora d’analitzar el problema, que, ens pot superar, la variable energètica i la seva influència decisiva quan toqui redissenyar el nou marc de desenvolupament pels propers anys.

Seria irresponsable, per tant, limitar la crisis a una situació de caire monetari – financer, doncs el que és evident és que per retornar a una “nova tranquilitat”, s’haurà de fer amb una reordenació del marc energètic, que no pot basar-se en una viabilitat sense fre si no amb la pròpia conscienciació dels poders de torn, de que aquests és un punt sobre el que s’hauran de fer esforços de redisseny inajornables.

El sobresalt permanent en el que estem instal·lats, haurà de preveure de manera urgent, la necessitat de meditar sobre les alternatives a endegar, que no poden ser altres que buscar punts d’acord bàsics, valorant cada decisió i les seves repercussions. Què lluny queden avui els debats energètics de caire dialèctic, les discussions ideològiques sobre determinades alternatives al respecte, o inclusiu l’enfrontament social per decisions governamentals puntuals, ara el que toca és ser objectius per veure la viabilitat d’una situació avui en greu perill, per raons econòmiques però amb influències vitals de caire energètic que no es poden ometre.