Lluís Badia

La vergonya aliena de veure la capital de Catalunya “mig apagada” ha posat la realitat per damunt del que algú “vol vendre” com una Barcelona de “glamour” i d’èxit. Certament el descontrol davant la falta de previsió , la incapacitat de resposta, o inclusiu la “mentida institucional” de que el problema és d’altres i en tot cas no existeix cap responsabilitat per part dels governants de torn, són “excuses” que ja ningú creu.

L’evidència de que no es pot viure exclusivament de la imatge, per molt controlada que es vulgui o es pugui tenir, ha vingut a ratificar que l’enfonsament del Carmel, el caos aeriportuari de l’estiu del 2006, la falta de rigor en la gestió de la seguretat ciutadana, la contradicció permanent en el Govern de Catalunya per fer front a les necessitats energètiques, el caos ferroviari, el garbuix circulatori a l’Ap-7, etc., no són una anècdota o producte de la “mala sort”, són una concreció d’una forma de fer la tasca pública, nefasta i amb unes perspectives de futur, avui encara de costos incalculables.

Què lluny queden els èxits olímpics, o l’orgull d’aquella Barcelona referència Europea, avui la situació és de pèrdua de credibilitat, de mutisme permanent dels que manen, segurament per no saber que dir, i sobre tot el desencís general del país que es veu sorprès, un dia sí i altra també, per situacions negatives imparables.

L’esforç de maquillatge que es porta a terme, es veu superat per unes situacions cada cop més greus que suposen la pèrdua de confiança, no pels responsables de torn, si no per tota la classe política que es veu immersa en una situació de descrèdit que es reflexa en un passotisme electoral cada cop més aclaparador.

No és fàcil la trobada d’alternatives al model que tenim plantejat, especialment si seguim per la línia de la permanent opció pel sectarisme polític, prevalent més la militància que la capacitat a l’hora de dirigir i fer rutllar les administracions; no podem oblidar la falta de preparació de determinats responsables polítics, sense cap bagatge a l’hora de dirigir, amb uns “currículums” on el monopoli de caire partidista és el seu únic mèrit, però sense experiència professional com gestors de cap tipus.

L’exemple de Barcelona als darrers mesos, és una mostra clara, a més, de que no tot s’arregla passant el temps i esperant que “aclareixi”, si no que és imprescindible endegar feines i esforços per canviar tendències, buscant dirigents polítics i tècnics, exigint l’assumpció de les responsabilitats que pertoquin i no amagar-se les vergonyes, uns als altres, davant d’un panorama en el que sobren les paraules i comencen a ser necessàries les actuacions per fer front als problemes plantejats, per damunt d’ideologies o demagògies interessades.

El problema, a ben segur, no es solucionarà amb la visita del President del Govern, ni amb l’encàrrec a determinat “director de cinema”, el tema és molt més complicat i exigeix el convenciment de saber on som i a partir d’aquí buscar les formules per obtenir els resultats desitjats, amb la suma de totes les parts implicades, especialment de la societat civil vital per donar un aval a una feina que comportarà decisions de tot tipus, sabent superar l’interès partidista puntual a curt termini, arribant a una entesa imprescindible per seguir avançant.

No és possible allotjar-nos novament en un discurs triomfalista amb suport mediàtic, ben subvencionat, sense ser conscients de la situació, ni optar per la politització com alternativa per resoldre el parany en que el estem instal·lats, és vital reconèixer els errors comesos i obrir vies de defensa per abordar un demà en positiu sense exclusions.